La filosofia i la religió sense caretes

El títol d’aquest escrit, La filosofia i la religió sense caretes, obeeix a la idea de denunciar alguns dels elements més reaccionaris de les ideologies hegemòniques al món. Filosofia sense careta, en el sentit de fer veure les intencions ocultes, amb careta, amb que foren utilitzades les diverses filosofies; i religió sense careta, perquè també les religions intervenen decisivament en els processos ideològics, i, per altra part, perquè les esglésies són en guerra ideològica permanent i, en tot moment, tracten d’ocultar els seus projectes més ambiciosos. Veurem de seguida de quina manera tan greu ens afecta allò que anomeno l’Univers catòlic.
Aquest escrit pretén ésser un instrument d’anàlisi de la ideologia dominant; mostra quins són els mecanismes dels Poders ideològics; Poders, en majúscules, perquè hi ha uns dispositius de poder instal·lats per a protegir la ideologia dominant i per a marginar i ofegar les ideologies contraposades o dissidents; instrument de lluita ideològica, en el sentit que pretén mostrar de quina manera un hom pot afeblir el Poder.
Les meves tesis conformen una línia de pensament a la manera d’una filosofia sistemàtica, i moltes d’elles, presentades com si fossin articles, tenen un desplegament particular al meu blog – El blog d’En Joan Quetgles -. Allò que vull publicar a la Xarxa és un conjunt d’escrits – a manera d’articles – sobre temes de filosofia que poden ajudar a la construcció del nou Univers ideològic català. Com comprovareu, tot i que apareixen com a pàgines aïllades, de fet, conformen un conjunt. És un intent de crear armes ideològiques contra el Universos ideològics dominants, Universos que van contra la llibertat, la igualtat i la justícia, i contra els interessos de les classes populars, per tant. Un hom podria pensar que no disposem de forces suficients contra els Goliats ideològics. Els Goliats tenen un Poder enorme, però la seva ideologia presenta una particular feblesa. El Goliat espanyol és certament un gegant i disposa tot de grans mecanismes per a difondre la seva ideologia. Igualment, el Poder ideològic de Roma disposa de mecanismes estesos arreu del món; i l’Univers catòlic és immens.
Els Goliats són molt forts, però allò que protegeixen – els valors ideològics reaccionaris – és molt feble. La ideologia que es veuen obligats a defensar és una càrrega que de cada vegada pesa més i esdevé insostenible i es fa insuportable. El temps corre en contra seu. Els enormes embassaments que han de defensar – el de l’Església catòlica, el que més – perden cabal de manera contínua. Els avanços de les ciències positives i de la tecnologia sempre és en detriment dels valors ideològics dels Goliats, en la temàtica que els afecta, és clar. Així mateix, l’increment de la difusió d’un esperit il·lustrat generalitzat també minva les defenses dels gegants.
La creixent globalització afecta a tots els Universos ideològics. Els Goliats ho perceben com a una greu amenaça i miren de acomodar les seves defenses a la nova situació. . La globalització és un bé de Déu per a tots els Davids. Arribada l’època de l’aldea global, els grans Universos mundials – i en especial, l’Anglès (a distingir el de Gran Bretanya i el Nord-americà), l’Alemany i el Luterà i el Calvinista – esdevenen uns proveïdors d’armes gratuïtes per als Davids en lluita. Aquests grans Universos fa segles que estan en lluita contra l’Univers catòlic i contra tot d’importants llençols de l’Univers espanyol. Per a aquest Universos la Llegenda negra espanyola no és cap llegenda; els crims contra la humanitat comesos pels espanyols queden declarats com a crims; al seus llibres de text i a les seves enciclopèdies – i als seus films – mostren les malvestats que provocaren el domini espanyol i el de l’Església catòlica.
Per suposat, no tot són flors i violes en aquest grans Universos a que ens refereixo. Per suposat que ells també tenen la seves llegendes negres. Per suposat que sabem que hi ha una onada de puritanisme nord-americà, i que el president nord-americà en persona, En George Bush, és declara inspirat per l’integrisme purità. Per suposat que el David català ha de combatre també contra aquests altres opressors. Però queda molt clar que és en aquests grans Universos on trobarem més armes per lluitar contra l’integrisme religiós de qualsevol signe. Per cert, a manera d’aclariment, podeu observar que l’Església catòlica s’absté absolutament respecte a la campanya per estendre l’ús de l’anglès. L’Autoritat catòlica deu considerar, jo pens, que la llengua anglesa és la llengua pròpia del Universos enemics, el Luterà i el Calvinista – enemics que li guanyaren les primeres guerres amb la ploma i amb l’espasa -.

Els Universos ideològics. Les ideologies – les filosofies i les religions, i tots els seus derivats, i, també la sociologia – són expressades i reproduïdes inicialment fent ús d’una llengua concreta que és la pròpia d’un Estat nacional concret. La literatura de contingut ideològic i tot allò que serveix de vehicle per a la difusió de les idees també forma part d’aquest Univers. Així, podem parlar de l’Univers ideològic espanyol, francès, alemany, rus, català, etc. Amb l’expressió Univers ideològic espanyol o Univers espanyol s’ha d’entendre l’Univers ideològic corresponent a l’Estat espanyol, sense incloure les produccions ideològiques dels altres Estats que també tenen la llengua espanyola com a pròpia. Els Universos ideològics dels Estats de d’Amèrica de llengua espanyola són uns altres Universos diferents de l’Univers propi de l’Estat espanyol. Per entendre la cosa: Els programes d’ensenyament i els llibres de text dels diversos Estats de llengua espanyola presenten remarcables diferències i divergències. I no és estrany que esclatin conflictes insolubles; així, per exemple, a l’hora de fer la significació i la valoració del Descubrimiento de América no aconsegueixen trobar una formulació comuna. No és rar que elements de la producció ideològica dels Estats llatinoamericans siguin objectivament utilitzables pels catalans contra l’Univers ideològic espanyol. Per altre costat, l’Univers espanyol no és una cosa compacta i acabada, sinó ha seguit un procés creixent d’obertura i modernització. I aquest procés continua. A més a més, s’ha de considerar positivament les moltes coincidències entre els progressistes espanyols i els catalans.
L’Univers catòlic ens afecta molt directament. L’Univers catòlic és el creat i sostingut per l’Església catòlica. L’Església catòlica és una gran potència mundial que intervé decisivament en les guerres ideològiques d’abast mundial, sempre de manera reaccionària, és a dir a favor de l’obscurantisme i de l’opressió. L’Església catòlica a l’Estat espanyol és mostra particularment agressiva perquè no ha estat mai derrotada i manté quasi intactes les seves estructures de poder. L’Església catòlica formà part del nucli dur de la conspiració contra la república espanyola (El Papa En Pius XI, hi va prendre part de manera decidida i, esclatada la guerra, donà suport a la intervenció militar italiana a favor d’En Franco).
El Poder, l’estructura de poder de l’Estat espanyol, força als catalans a pertànyer a l’Univers ideològic espanyol. El Poder espanyol intenta reduir l’Univers català a unes restes folklòriques o a un modest museu. Dit breument, intenta anorrear la consciència nacional catalana.
L’Univers francès també ens afecta molt directament. L’Univers francès és tacat de malalties lletges; és afectat d’una greu esquizofrènia. El Poder francès, tot i autoproclamar-se campió de la llibertat, de la igualtat, va cometre i comet crims contra els catalans i contra molts altres pobles. La seva fraternitat és la d’En Caïm. Allò d’horrible de l’Univers francès és per causa del manteniment de la cohabitació oculta entre les proclames republicanes i la pràctica d’una política imperialista molt violenta. Els intel·lectuals francesos no aconsegueixen denunciar eficaçment els miratges del seu Univers, ans al contrari, majorment, contribueixen al manteniment d’aquests miratges.
Veurem que l’Univers catòlic ens afecta molt negativament. I que l’Església catòlica sempre ha estat un instrument de domini al servei del Poder. Essencialment totalitària, és una enemiga de la llibertat i del progrés. I enemiga de la igualtat. L’estructura de l’Església catòlica és piramidal; fou especialment dissenyada de manera que sigui impossible l’exercici democràtic.
Aquests universos ideològics disposen d’un enorme poder material per a mantenir-se i, si poden, per a expandir-se. Però aquests tres Goliats decadents no podran suportar les conseqüències del progrés tecnològic i de les comunicacions. Aquests tres Universos són tres ciutadelles extraordinàriament fortificades amb l’objectiu d’impedir l’entrada de la llum de la veritat, llum que posaria en evidència les seves malvestats. Tot i els innombrables dispositius de l’Estat espanyol i de l’Església catòlica, les classes treballadores i la població en general de Catalunya i d’Espanya trenquen contínuament el marc ideològic a que se’ls sotmet; i els Goliats estan inquiets. La guerra ideològica s’intensifica. El lliure accés a Internet per part dels Davids ha de significar el principi de la fi de tots els Goliats del Món.
I, viceversa, el temps juga a favor dels pobles oprimits, en quant a defugir l’opressió ideològica. De cada dia, els catalans tenen a l’abast més recursos per a posar en crisi l’Univers espanyol. Per altra banda, els interessos de les classes oprimides de l’Estat espanyol i de l’Estat francès han de convergir amb els de la classe treballadora catalana. L’Univers espanyol és ple de productes reaccionaris i de productes espanyolistes, però als darrers quaranta anys s’ha omplert de productes ideològics progressistes i de productes oposats als interessos d’oligarquia espanyola. L’Univers català que va emergint no és una simple reconstrucció de l’univers destruït per la reacció espanyola del 36. No és a la manera que pretenia el pujolisme que s’ha de bastir; no és a la manera d’En Torres i Bagues amb allò de Catalunya serà cristiana o no serà; al contrari, hem de dir que Catalunya serà, si, entre altres coses, trenca el fermall catòlic.
L’Univers català actual reflecteix la correlació de forces que intervenen en la lluita ideològica.
L’Univers català d’ara és un lleig conglomerat on una diversitat d’agents hi diposita els seus productes ideològics; així, per exemple, els llibres de text en català no són sinó una versió dels llibres de text en espanyol. La producció ideològica conservadora catòlica continua essent predominant, jo crec. Durant dècades, centenars i centenars de projectes catalanistes de la societat civil catalana han portat – i continuen portant – l’empremta conservadora. L’intent de formar una mena de nacional-catolicisme a la catalana no ha aconseguit els seus objectius, però els agents nacional-catòlics continuen plenament actius. El pujolisme ha sigut letal. Ha sigut un dirigisme cultural de curt abast que menava cap a la insignificança cultural. Ara estem, precisament, dins aquesta insignificança, però sembla que es generalitza el sentiment d’insatisfacció.

O sigui, l’Univers català està per fer.

El procés de mundialització trenca els murs defensius dels Universos ideològics. La mundialització posa en crisi també l’Univers espanyol. Des de feia segles, els espanyols i els catalans estaven tancats dins l’Univers espanyol (En Felip II, el gran campió del catolicisme, tirà pel dret: prohibí la importació de llibres estrangers). Durant segles, solament una minoria il·lustrada podia tenir lliure accés a altres Universos. Amb la mundialització, es van enrunant les muralles. Els espanyols i els catalans entren en contacte amb altres Universos ideològics que posen en crisi el discurs de l’Univers ideològic espanyol – i el de l’Univers catòlic de l’Estat espanyol -. Per altra banda, actualment, els grans Universos ideològics incideixen directament dins l’Univers espanyol oferint tot de productes seus fent servir la llengua espanyola. El nou fenomen social de la cinematografia provocà la primera gran onada ideològica mundialitzadora. En concret, L’Univers nord-americà – i l’Univers luterà – imposà una severa derrota a l’Univers catòlic i a l’Univers espanyol.
Així, doncs, els catalans tenen a la seva disposició abundant material que els forneixen altres Universos ideològics que contradiuen elements bàsics del discurs espanyol. Hem de veure, per tant, que els catalans no serem sols a l’hora de denunciar les perversions ideològiques de l’Univers espanyol i de l’Univers catòlic.

El Poder, la classe dominant, intenta construir un univers ideològic d’acord amb els seus interessos i l’imposa a les classes oprimides. A l’Estat espanyol, els treballadors catalans pateixen una doble opressió, com a treballadors i com a catalans. Una part de les classes populars espanyoles és seduïda pel discurs nacionalista espanyol. L’oligarquia espanyola desplega tots els seus mitjans en comptes de mantenir i fomentar l’alienació nacionalista espanyola. El fet que els bisbes espanyols aixequin la veu en defensa de la unitat de la nació espanyola és un indicador de la por que sent l’oligarquia de perdre la batalla ideològica, o sigui, de perdre el Poder. La seva por – i el seu esforç esbojarrat per impedir la lliure circulació d’idees – és una mostra del poder de les idees.
No es tracta només d’entendre, sinó de participar en la lluita per a escombrar el conservadorisme i la reacció. Hem d’establir una república en base a l’emotivisme moral, que sigui expressió dels sentiments de la majoria, és a dir, dels sentiments de les classes treballadores.

Tesi: En David necessàriament guanyarà a En Goliat. En Goliat, per mantenir el seu Poder pervers, menteix; i la seva història és la creació d’una llegenda on el pes de les mentides, a un moment determinat, resulta insuportable.

El Poder ideològic és el que conforma la programació de l’ensenyament oficial. La ideologia dominant és la resultant de la força del Poder ideològic. Per entendre’ns: l’oligarquia castellano-andalusa era la classe dominant a l’Estat espanyol; era la classe conservadora que tenia el control ideològic; fins a l’any 1975, durant 40 anys, la ideologia dominant a l’Estat fou allò denominat “nacional-catolicisme”. Amb l’establiment de la monarquia constitucional, es va iniciar una nova etapa històrica en la qual l’oligarquia espanyola – la castellano-andalusa – acceptava el nou marc democràtic (Bé, de fet, realment era el resultat d’una negociació des d’una posició de força de l’oligarquia). Seria més aproximat a la realitat històrica dir que les forces democràtiques acceptaren l’oferta d’un nou marc polític que tenia greus mancances democràtiques, greus mancances que perduren fins el dia d’avui. Les diverses formacions democràtiques de l’Estat que havien estat lluitant contra la dictadura franquista “negociaren” les condicions que els imposava l’estament franquista en el Poder. O sigui que no fou el cas que l’oligarquia fos derrotada o afeblida. La Plataforma democràtica negociava amb el Poder franquista des d’una posició de feblesa, i es va veure obligada a acceptar el manteniment dels privilegis de l’oligarquia i de l’Església catòlica. Ni tan sols s’acordà la més petita reprovació de l’alçament militar del general Franco o del règim franquista. No hi va haver cap intent d’iniciar processos judicials contra els criminals franquistes. No hi va haver cap tipus de depuració dels funcionaris franquistes amb responsabilitats polítiques. Els oligarques amb totes les seves propietats intactes s’acomodaren esplèndidament al “nou ordre democràtic” de la monarquia borbònica. Per altra banda, els elements franquistes de l’aparell de l’Estat continuaren als seus llocs de privilegi sense que es fes la més mínima revisió. Tots els militars franquistes i els jutges i els catedràtics i alts administratius continuaren als seus càrrecs sense ésser molestats.

Actualment, al 2008, els estaments conservadors continuen controlant importants instruments ideològics. Per altra banda, els segments progressistes de la societat espanyola es mantenen dins la confusió posant en dubte la plurinacionalitat i la pluriculturalitat de l’Estat. Es pot afirmar que els programes oficials de història i de filosofia, a grans trets, no s’han allunyat dels de l’època franquista. Sovint, conservadors i progressistes espanyols coincideixen en tasques de manipulació històrica – o de falsificació -, de manera que resulta difícil distingir quins són els uns i quins són els altres. La ideologia dominant a una societat determinada es correspon amb els interessos de la classe social dominant.

Tesi: Tots els homes pensen i són pensadors. No és cert que les idees que es fan presents a la història siguin una exclusiva dels denominats filòsofs o dels portaveus de la ideologia dominant. Els llibres d’història i els d’història de la filosofia donen a entendre, erròniament, que les ideologies dominants a cada època són una conseqüència o derivat de l’activitat intel·lectual d’un sol home, d’un ésser humà dotat d’una gran capacitat, de manera que la seva ment pot fer canviar el curs de la història. Aquest supòsit és inconsistent i no fa sinó contribuir a la confusió.

Una de les innovacions d’aquest sedàs català consisteix en denunciar de la ideologia amagada o la disfressa ideològica. Comunament, els erudits concentren el seu estudi de les ideologies sobre l’anàlisi de textos dels autors. La meva proposta consisteix en investigar quina és la intenció d’un determinat ideòleg, i què se’n segueix d’una determinada ideologia; allò que importa és descobrir quina és l’autèntica ideologia que s’amaga sota la disfressa ideològica expressa.

Tesi: Els homes poden elaborar disfresses ideològiques o amagar la ideologia pròpia així com ocultar actuacions compromeses , però els seus silencis o la seva passivitat, el seu no actuar, ens permet descobrir l’autèntic rostre ideològic.

En Sòcrates no va tenir res a dir, ni va protestar, ni es va moure quan començà la gran onada repressiva de les forces de la reacció que s’empararen del poder a Atenes; va començar la repressió, la persecució dels il·lustrats i dels demòcrates atenencs, i es donà una onada de crims. I En Sòcrates callà com un mort (Bé, em refereixo a un suposat Sòcrates creació d’En Plató; d’En Sòcrates real en sabem ben poca cosa).

Majorment, els teòlegs, els erudits i els experts no diuen quina és la seva intencionalitat a l’anunciar que es dediquen a fer un determinat estudi o una determinada exposició dels seus sabers. Comunament, elaboren els seus informes sense fer referència a la seva ideologia i sense explicar quina és la seva relació amb el Poder. Publiquen els seus informes a la manera que ho faria un geòmetra que envia una recensió a la Facultat; és a dir, entren en combat ideològic de forma amagada o amb disfresses, sense dir quina és la seva passió secreta.

Tesi: En contra del model positivista, el que hem d’exigir és que els qui fan escrits ideològics han de manifestar quina és la seva intenció social i ideològica, i que diguin a quin bàndol pertanyen.

Comunament, els combatents d’una guerra ideològica oculten les seves intencions. A les Universitats actuals, les Facultats de Teologia i de Filosofia miren de mostrar una aparença semblant a la de les Facultats de les ciències positives. Hem de fer veure que ha passat el temps de les disfresses; hem de fer veure que ha passat l’època dels teòlegs, dels erudits i dels experts en temes ideològics. Aquests experts es maquillen com si fossin uns científics positius i, en cap cas, no confessen que, en realitat, són teòlegs.

Els homes pensen i pensen intensament impulsats per les emocions i les passions. Sense emoció no hi hauria pensament. És una la imatge mistificadora la que comunament es presenta d’un pensador que es dedica a pensar. No és el cas que el pensar sigui una activitat específica pròpia d’uns denominats pensadors, amb correlació amb que la matemàtica és específica dels matemàtics. L’ús de les paraules filosofar i filòsof no fa canviar la situació plantejada. Comunament, es presenta la filosofia com un pensar específic propi i exclusiu dels filòsofs. Aquest plantejament és el resultat d’una manipulació que van iniciar els ideòlegs de la reacció a l’antiga Grècia: En Sòcrates, En Plató i N’Aristòtil. Bé, de fet – com veurem -, fou l’aristocràcia macedònica la qui imposà la ideologia reaccionària, antidemocràtica.

Aclariment: tot un seguit de referències al món antic entenc que són necessàries per a comprendre el món modern. En efecte, haurem de veure que les polis gregues són l’únic referent de l’antiguitat en el debat sobre la democràcia.
I encara més: els debats actuals majorment enllacen en qüestions de filosofia o de religió que tingueren el seu origen a l’època antiga.
Els poders reaccionaris en tot temps intenten presentar batalla proveïts de materials teològics que tenen a veure amb En Plató i amb les Sagrades Escriptures.

S’ha d’especificar que foren individus pertanyents a les classes populars els qui pensaren, proposaren i portaren a terme les revolucions democràtiques a les polis gregues. S’ha d’entendre que primer es feren les reformes democràtiques i que, més endavant, els savis debateren els fonaments teòrics de la convencionalitat social. No fou el cas que uns savis il·lustrats inspiressin a les masses amb la seu discurs social; foren les masses amb els seus líders les que dugueren a terme la revolució democràtica; foren les masses amb els seus líders les que es donaren a si mateixes el nomos democràtic després de llargs debats. Foren les masses les que imposaren la democràcia directa a les ciutats. El creixement social i econòmic de les polis fou la causa determinant de les revolucions democràtiques al segle VI aC. Hem d’entendre que les classes populars de les polis se sentien oprimides i que va anar creixent un sentiment de revolta contra l’aristocràcia que monopolitzava el poder. Aquells homes sentien i pensaven; i pensaven en les reformes democràtiques. Ben segur que hi va haver herois i màrtirs revolucionaris pertanyents a les classes socials més humils; i ben segur que el seu nom fou conegut i enaltit; però no és d’estranyar que no en quedin testimonis; hem de concloure que al llarg dels segles de poder de les oligarquies aristocràtiques, aquestes esborraren qualsevol rastre de testimoni democràtic.
L’emotivisme moral és el principi de la ideologia democràtica. El nomos de les polis democràtiques no era expressió dels designis dels déus sinó dels sentiments de la majoria dels ciutadans. Les normes morals i les lleis de la ciutat eren el resultat d’una convenció entre els ciutadans. Els savis del segle de Pèricles foren els teòrics de la convencionalitat. Els savis en feren teories i debateren sobre el tema, però primer foren les amples masses ciutadanes que es mogueren endutes per l’emotivisme moral i imposaren el nomos, la llei de la ciutat democràtica. Els reaccionaris donaren un sentit pejoratiu a la paraula sofista; sentit pejoratiu que va prevaler al llarg dels segles. I encara ara, la major part de llibres d’història de la filosofia i les enciclopèdies donen a entendre que el relativisme i l’escepticisme dels savis il·lustrats – Protàgores, Gòrgies, Pròdic, Hípies d’Helis, Licofró i d’altres – és una mena de filosofia menor. O sigui, la majoria de grans enciclopèdies adopten les posicions teòriques que elaborà la reacció antidemocràtica donen a entendre que els teòrics de l’emotivisme moral elaboraven un pensament inferior, de molt, als del l’intel·lectualisme moral. Per tot arreu, s’exalten les figures de Sòcrates, Plató i Aristòtil com a grans filòsofs de la humanitat. Fa temps que als Universos luterans començaren a trencar llances contra aquests filòsofs. En Luter mateix no s’estigué de dir que odiava N’Aristòtil. Actualment, no són rars els historiadors que fan una crítica revisió històrica sobre el tema que ens ocupa; en aquesta línia destaca l’obra Història social de la ciència, de John D. Bernal; En Bernal dedica un capítol a la que anomena La tríada reaccionària: Sòcrates, Plató i Aristòtil.

Tesi: El combat ideològic gira al voltant de la moral en el sentit més ample de la paraula. A un costat hi ha els teòrics de l’emotivisme moral, a l’altre els de l’intel·lectualisme moral i els que afirmen la moral en base a la religió o a la tradició.
(L’emotivisme moral estableix el principi que les normes morals són una conseqüència dels sentiments).

Primer fou la derrota militar de les polis democràtiques; tot seguit, l’emotivisme moral fou substituït per l’intel·lectualisme moral o per la moral tradicional de les societats aristocràtiques. I el pensament il·lustrat dels sofistes, per la ideologia reaccionària. La reacció establí els patrons i les normes de la ideologia de l’època imperial que s’iniciava. Amb la qual cosa, el grans pensadors grecs anteriors i els grans il·lustrats quedaren reduïts a la condició inferior de pensadors “presocràtics” o de “sofistes” en sentit pejoratiu, platònic, significant “aquells que especulen amb la veritat”. Al mateix temps, la major part dels escrits dels dits sofistes es perderen.
Les polis democràtiques representaren un breu parèntesi dins la història universal; foren com una excepció al sistema de les societats aristocràtiques imperent en tot temps. A l’època de les ciutats-Estat, seguí la dels grans imperis regits per oligarquies aristocràtiques. Al llarg de la història, tots els intents de canviar l’ordre aristocràtic acabaren en fracàs. Totes les revoltes armades foren esclafades sense més conseqüències. Igualment, tots els intents de defugir de l’opressió l’Església catòlica fracassaren i foren objecte de cruel repressió.
Podria semblar que l’opressió, l’esclavitud i el servatge s’haguessin fet definitius, com una mena de fi de la història, com explicaven els tomistes (Els tomistes eren els qui tenien el pensament únic; cap full de paper podia circular sense el nihil obstat). Però al segle XVI començaren els grans moviments d’alliberament de la Reforma luterana, els quals significaren el principi de la fi de l’opressió universal. Després d’inacabables fracassos, a la fi, s’esdevingué l’època de les grans revoltes democràtiques triomfants. La victòria dels reformadors luterans, l’expansió de la Reforma, l’establiment del calvinisme a Ginebra, el triomf de la revolta dels holandesos – la primera gran guerra d’alliberament nacional -, la revolta de 1648 a Anglaterra. I al 1688, tingué lloc la primera gran revolució democràtica; a la Gran Bretanya s’establia la primera democràcia parlamentària moderna. De manera semblant a l’època de les revolucions democràtiques de les ciutats gregues de l’època antiga, a la revolució anglesa, primer foren els homes que s’alçaren en armes contra l’absolutisme, i, després, tot seguit, els filòsofs recuperaven la teoria de l’emotivisme moral, i la ideologia democràtica passava a ser el pensament dominant.

La moral de N’Aristòtil és una col·lecció de propostes de signe conservador d’acord amb l’oligarquia i al servei dels projecte imperial del rei de Macedònia; però es continua obligant als alumnes a estudiar-les com si fossin un gran tresor de sabers molt importants. Per si de cas, els alumnes haurien de disposar de materials aptes per a discernir quins són els mecanismes de manipulació ideològica que utilitzen els reaccionaris.
És escandalós que la programació oficial continuï amagant el contingut reaccionari d’autors com N’Aristòtil o En Pau de Tars, el qui per tot figura amb el nom de Sant Pau ( Un suposat En Pau de Tars, la suposada obra del qual entra a formar part del Nou Testament). N’Aristòtil considera que es natural que hi hagi esclaus a la societat; i, més encara, pensa que és bo que hi hagi esclaus. Així, raona N’Aristòtil, els homes lliures queden alliberats dels treballs mecànics, servils i es poden dedicar a la filosofia.
No es casual que les normes morals de les Epístoles d’En Pau coincideixin amb la doctrina moral oficial a l’Imperi romà. Així, per exemple, En Pau predica que els esclaus cristians han d’acceptar l’esclavitud com una cosa natural; i encara més: proposa als esclaus cristians que es comportin com a bon fills respecte del seu amo, i que els amos s’han de comportar com uns pares respecte als seus esclaus.
Al meu parer, els opuscles del Nou Testament són una recreació elaborada per un equip d’ideòlegs al servei del projecte de l’emperador Constantí. La idea d’En Constantí era l’establiment d’una església universal romana que seria l’eix unificador i uniformador de tots els pobles de l’Imperi. El projecte d’En Constantí es va aplicar massa tard, quan l’Imperi ja s’esfondrava; però demostrà que era una bon instrument del poder imperial aplicat a Bizanci – a la ciutat que es batejà amb el nom de Constantinopla -. L’Imperi bizantí, unificat amb la trama de l’Església cristiana, havia de perdurar mil anys més que l’Imperi romà d’occident.
S’ha de pensar que En Pau de Tars mateix és un mite elaborat pels teòlegs del segle IV. No hi ha cap document històric del segle I que faci referència a En Pau. Tampoc és el cas que hi hagi cap referència literària d’autors grecs o llatins de lèpoca respecte d’En Pau o dels seus escrits. En Friedrich Schleiermacher, 1768-1834, considerat un dels grans de la teologia calvinista, i un dels grans filòlegs, estudiós de les Epístoles d’En Pau, va deixar aclarit que les Epístoles havien estan elaborades per diversos autors. Però el descobriment de N’Schleiermacher va quedar – ha quedat – sense efectes per voluntat política de les esglésies cristianes. L’Església catòlica dedica la seva activitat intel·lectual a mirar d’esborrar tota referència dels autors que han posat al descobert errors o confusions del Nou Testament.
De bell antuvi, el patriciat romà va desconfiar dels filòsofs i dels llibres de filosofia; era mal vist dedicar-se a l’estudi de la filosofia i a l’especulació filosòfica; fins i tot no foren rares les prohibicions expresses de l’ensenyament de la filosofia i l’expulsió de Roma dels filòsofs grecs. Als romans que s’afeccionaven a la cultura grega se’ls denominava despectivament graeculus, greguets. Allò que importava a aquells patricis era el cultiu de la virtus romana. Els grans romans entenien que el seu deure era la defensa de la tradició romana. Així s’explica el gran buit que es dóna a la història de la filosofia a l’època de l’Imperi romà; la que hauria de ser filosofia romana és quasi inexistent. Escandalosament, tan sols es donen un pocs autors romans de llibres de filosofia; però, a més a més, aquests pocs autors no són pròpiament filòsofs. Al seu llibre de filosofia, amb el títol de Reflexions, l’emperador Marc Aureli bé que s’afanya a dir que ell no va perdre el temps amb lectures d’obres filosòfiques i amb especulacions inútils, cargolant així el rull de la contradicció; escriu un llibre de filosofia per dir que no és convenient dedicar-se a la filosofia.

D’acord amb els historiadors escèptics, s’ha d’arribar a la conclusió que la figura de Jesús de Natzaret no va tenir cap tipus de realitat històrica, i que és un mite òrfic. I que els Evangelis cristians són unes pures creacions literàries, unes més entre l’oceà de literatura òrfica que inundava les ciutats gregues de l’època. Tot una sèrie d’investigadors britànics crítics – vb. En J. M. Robertson – ho van posar de manifest, però els seus escrits no han sigut recollits per les grans enciclopèdies ni pels llibres d’història oficials els quals continuen oferint les versions conservadores al servei de les esglésies cristianes. Els investigadors crítics dels mites cristians han quedat reduïts als apartats dels escèptics en matèria de religió. Hem de pensar que a la Gran Bretanya es dóna una mena de convenció entre els diversos poders de manera que es considera no convenient adoptar una actitud crítica contra l’Església anglicana des de la pròpia administració de l’Estat; no de bades la reina és el cap d’aquesta Església. Per suposat aquests investigadors de que parlava no figuren a l’Univers espanyol ni a l’Univers català. Es poden trobar a la Xarxa a skepticaly.org i d’altres similars. (Vegeu la crítica a Internet: The Myth of the Historical Veracity of Jesus, de Hayyim ben Yehoshua, professor de la Universitat de Tel Aviv; l’obra es pot baixar de la Xarxa).
Els investigadors crítics també posen en dubte que hagin existit unes suposades comunitats cristianes primitives. La guerra del jueus i Les antiguitats judaiques , llibres de Flavi Josef, són la principal font històrica de l’època sobre el món jueu i de les diverses sectes religioses jueves . Però no és el cas hi hagi ni la més petita referència de cap tipus de secta o de comunitat cristiana.
No són pocs els llibres dels investigadors jueus que posen de relleu la inconsistència dels fets que narren els Evangelis i els llibres del Nou Testament.

La classe alta romana valorà negativament el conreu de la filosofia; per això foren molt pocs els autors romans que escrigueren llibres de filosofia; podem citar En Lucreci , En Sèneca, En Cicerò, En Marc Aureli i poca cosa més; cap d’ells es presentava com a filòsof. Convé destacar que l’obra De re natura Sobre la naturalesa del poeta Lucreci, la versió llatina de l’obra d’Epicur, només en quedaren dos exemplars. L’oligarquia romana entenia que era essencial el manteniment de la ideologia tradicional, que l’únic cos de pensament que s’havia de cultivar era la virtus romana, és a dir, el conjunt de normes familiars i socials que havien caracteritzat el comportament dels pares de la pàtria. Les Reflexions d’En Marc Aureli són poc més que un receptari d’aquestes normes de conducta de l’alta classe romana. No de bades, els emperadors mantenien el càrrec de praefectus mores, el responsable del compliment de les normes morals romanes. Comunament, l’estoïcisme romà es presentat amb simpatia i com si fos una petita meravella; com un conjunt de virtuts envejables que impregnaven la conducta dels patricis, a saber, patriotisme, servei a la família i a la comunitat, domini de les passions, rebuig de tota forma d’ostentació, castedat, parquedat en el menjar i el vestir, cultiu de les virtuts, i, en resum, la impertorbabilitat de l’ànim.
Els llibres d’història i les enciclopèdies no tracten de tot allò que és ocult, a no ser que s’hagi produït qualque tipus d’escàndol. Els grans aristòcrates que disposaren del Poder a vegades descrigueren les seves pràctiques violentes perquè les consideraven com a gestes heroiques quan en realitat eren crims contra la humanitat. Els principals testimoniatges dels crims són els propis criminals els quals descrigueren el seus crims i, a vegades, en tot luxe de detalls.
Allò que no es diu d’aquells virtuosos grans romans és de quina manera bestial aplicaven l’estoïcisme a la inversa: eren impertorbables davant el patiment dels altres. Aquells grans romans es mantenien impertorbables a l’hora de cometre un gran crim. Allò que no es diu als llibres de text és que l’oligarquia romana creà un sistema de repressió universal d’una inhumanitat encara ara no superada. Els romans foren els inventors de la pena de mort més dolorosa possible i de més llarga duració possible, la mort dels enclavats a la creu. Tampoc s’estaven de l’ús d’activitats genocides fins al punt que esdevingueren una pràctica habitual o una norma. Cartago fou destruïda casa per casa i els seus camps foren sembrats de sal, i els supervivents foren venuts com a esclaus i espargits per tot l’Imperi; però la destrucció de Cartago no era un cas aïllat, sinó un cas més resultat de l’aplicació de la normativa romana.
No és en els pocs llibres de filosofia romana on es troba l’autèntica ideologia dominant a Roma. Foren les ments dels patricis les que idearen la manera de crear i mantenir l’Imperi. Foren els patricis els qui idearen el sistema de les explotacions agràries basades en el treball dels esclaus en grans masses. Pensaren intensament en les estratègies de manteniment del sistema esclavista. Ells idearen tot de mesures molt elaborades – algunes de violència extrema – per tal de mantenir sotmesa la voluntat dels esclaus. Els patricis idearen la manera de tenir sotmesos als pobles vençuts; establiren tot de mecanismes socials per mantenir assegurat l’Imperi.

Tesi: La formació dels grans imperis a l’antiguitat respongué a la necessitat de superar l’estat de guerra universal.

Arribà a un punt, cap allà el segle VI aC, que les ciutats i les entitats polítiques es veieren obligades a fer confederacions entre sí o a buscar la protecció d’alguna potència militar; de no fer-ho estaven en perill imminent de ser assaltades i subjugades per alguna potència hostil; aquest fou el cas de la Messènia que fou conquerida pels espartans.

La ideologia conservadora descriu la història com a res gestae, com a resultat de les accions dels grans homes; accions que són la conseqüència de les idees i projectes d’aquests homes. Els ideòlegs conservadors a l’hora d’explicar les causes de la formació de l’Imperi romà sempre segueixen una línia indeterminista; és a dir, es refereixen a unes causes que són uns purs accidents, i que no expliquen res. Segons això, la història és un cúmul d’accidents i casualitats. L’Eneida d’En Virgili en seria un paradigma clàssic. El poema fou un encàrrec de l’emperador August com a projecte ideològic de crear una gran epopeia nacional romana a imitació de la Ilíada. El poema és un càntic a un Enees rocambolesc, supervivent de la destrucció de Troia, que deambula per la Mediterrània i, després d’unes grans aventures, desembarca a Itàlia i funda Roma.
Els llibres d’història i les enciclopèdies de l’Univers espanyol continuen essent majoritàriament d’ideologia conservadora, amb un clar predomini de la narració de les grans gestes.

Els escrits d’En Juli César són una excepció a la regla; demostra que ell sabia i comprenia quina era la dinàmica essencial de la història en aquella època. La guerra de les Gàl·lies no solament descriu en rigor tota la complexitat dels elements que intervenen a la guerra; va més enllà i descriu quina és, al seu parer, la causa per la qual Roma fa la guerra a les Gàl·lies i per la qual les Gàl·lies passaren a formar part de l’Imperi romà. En César descriu quins són els principals mecanismes de Poder que fan moure la política de la Gàl·lia en relació al Poder de Roma. En alguns paràgrafs deixà la senyal de la seva soberga intel·ligència, com és el del llibre VI, XII, on explica el perquè la Gàl·lia estava dividida en dues faccions i de com en aquell temps la situació era de guerra permanent a un nivell de violència ja insuportable. Diu que les dues faccions – els eduus i els sequans – estaven enfrontades i que els sequans, sentint-se inferiors, es coalitzaren amb els germànics i Amb això, guanyades vàries victòries i degollada tota la noblesa dels eduus, esdevingueren tan poderosos que els llevaren gran part dels vassalls i els obligaren a donar com a penyora els fills dels principals…Aquesta fou la causa que obligà a Diviciaco (el cabdill eduu) a anar a Roma a demanar auxili al Senat, si bé no l’obtingué. Es canvià la sort amb l’arribada de César: es restituïren als eduus els seus hostatges, recobraren els antics vassalls i n’adquiriren de nous gràcies a En César, puix que veien que els que s’aliaven amb ells milloraven de condició i de govern. En César assenyalava la contradicció històrica essencial: La guerra universal – la guerra eterna de tots contra tots – llençava els més amenaçats als braços de Roma. En paraules d’En César, aquesta fou la causa que obligà a Diviciano a anar a Roma a demanar auxili al Senat. En César va copsar allò contradictori de la situació: resultava que una facció de la nació gal·la cercava l’ajut militar de Roma per moure guerra contra una altra facció de la mateixa nació. És aquesta contradicció que explica que una sola ciutat, Roma, pogués sotmetre una nació tan gran, la Gàl·lia, la qual tenia una població vint vegades superior a la de Roma.

El punt culminant del pensament gran romà fou l’invent de l’estratègia per mantenir sotmesos els pobles vençuts. La idea consistia en que les terres del poble vençut en guerra esdevenien ager publicus, terres propietat de l’Imperi, de manera que la classe aristocràtica del poble vençut perdia la base del seu poder i es veia obligada a fer pactes de submissió i de fidelitat a Roma; a una segona fase, l’aristocràcia indígena s’esforçava per aconseguir la ciutadania romana. D’aquesta manera, les revoltes dels indígenes sempre eren molt localistes i no significaven una amenaça greu contra l’Imperi; localistes, perquè allò que mantenia viva la consciència de nació era la classe aristocràtica. Sense una classe dirigent activa políticament, les nacions sotmeses perdien la consciència nacional, la qual era substituïda per la idea de pertinença a una regió. Les masses pageses de la nació, sense dirigents polítics, restaven sepultades al seu petit lloc de supervivència, i la nació desapareixia de la història.

Els llibres de text i les enciclopèdies expliquen que amb “la invasió dels bàrbars” i amb la fi de l’Imperi romà, a l’any 475, començava una llarga època amb un gran retrocés cultural. Expliquen que durant segles el nivell del cultiu de la filosofia estava sota mínims; que no hi havia estudis de filosofia, ni publicacions, ni escoles, ni autors. Donen a entendre que una gran foscor intel·lectual s’escampà per les àrees que havien constituït l’Imperi romà. Aquests llibres d’història s’afanyen a dir que la cultura clàssica fou salvada per obra de l’Església catòlica romana, que aquesta Església fou la única institució que subsistí de l’Imperi, i que aquesta Església inicià i dirigí la recuperació cultural d’Europa amb la creació d’escoles i de les Universitats, a partir del segle XI. Però aquests llibres no s’acomoden a la realitat històrica; continuen donant una interpretació manipulada d’acord amb la tradició catòlica. La realitat històrica s’allunya del model conservador. Aclarir la realitat històrica d’aquella època ens permet assenyalar les falses bases de la ideologia conservadora actual i de les diverses orientacions filosòfiques que hi coincideixen.
Al segle V, els dirigents – l’aristocràcia guerrera – de diversos pobles germànics decidiren apropiar-se de grans àrees de l’Imperi romà. Però no simplement per aconseguir unes terres on establir-se com a poble. La nova idea, el nou projecte, del cabdills germànics consistia en apoderar-se de l’Imperi romà mateix, en establir-se com a administradors de l’Imperi en substitució dels romans.
Durant segles, els ostrogots i els visigots feren de pobles deambulants: deixaven uns territoris i n’ocupaven uns altres, una i altra vegada, com si complissin una mena de mite de Sísife; així, feren una deriva que avui ens sembla increïble. Els visigots fins i tot aconseguiren nous territoris dins l’Imperi, com a resultat de les negociacions amb Roma. És a dir, la gran estratègia política dels pobles germànics ja va començar a ser desplegada abans de la caiguda de l’Imperi romà. No és el cas que Roma assimilés els germànics, sinó que els germànics s’anaven apoderant de l’Imperi, per graus, per mitjà de contínues negociacions amb els emperadors de Roma.
La novetat, el nou gran projecte, va consistir en establir-se com administradors de l’Imperi, de la porció de l’Imperi romà que pogueren ocupar militarment. Els ostrogots, els visigots, els francs i d’altres pobles germànics passaren a ser els nous administradors de l’Imperi romà. Conformaren imperis on la població d’ètnia germànica era minoritària respecte a la població total. Per exemple: 300.000 visigots enfront de sis milions de hispani (Per cert, hispani fou el nom que aplicaren els romans per referir-se a la vintena de nacions o pobles que habitaven a la península ibèrica) . En tot moment, els nous administradors mantingueren les institucions de l’antic Imperi. Fins i tot, arribaren a adoptar el nom d’Imperi romà, com fou el cas de la denominació de “Imperi Romà Germànic”. El manteniment de l’administració romana i de la llengua llatina fou una necessitat; sense administració romana, els resultava impossible construir i mantenir els seus imperis.
No és el cas que els francs imposessin la seva llengua, el franc, com a llengua oficial de la seva administració imperial. El llatí culte continuà essent la llengua de l’administració, mentre que les poblacions indígenes continuaren parlant en llatí vulgar. L’aristocràcia franca va decidir adoptar el llatí com a segona llengua. De manera semblant obraren els ostrogots i els visigots. A aquests regnes germànics, el procés de diglòssia determinà l’extinció de la llengua germànica. Els francs, els ostrogots i els visigots perderen llur llengua pròpia.
Els pobles germànics conqueridors adoptaren la religió cristiana com a estratègia política per tal de consolidar els seus nous imperis. Els llibres de text espanyols i catalans afirmen que aquests pobles germànics es convertiren al cristianisme, però no detallen ni expliquen en què consistia aquesta conversió. Semblaria que allò més propi hagués sigut que els conqueridors imposessin la seva religió als vençuts, com succeeix al llarg de la història.
Les enciclopèdies catòliques i protestants no fan sinó confondre el lector tot presentant una història on el bisbe Úlfila és el principal agent de la història d’aquesta conversió; es limiten a narrar les seves gestes d’evangelitzador; expliquen que Úlfila va traduir el Nou Testament a la llengua gòtica i que “va convertir els gots a l’arrianisme”. Però els suposats bisbes evangelitzadors no foren els autèntics agents de la història; els autèntics agents foren les aristocràcies germàniques. En el manteniment de l’estructura bàsica romana, els reis germànics participaren decididament a la consolidació i expansió de l’Església catòlica.
La imatge que es correspon amb la realitat històrica és la de l’assemblea de nobles presidida pel rei la qual delibera i decideix que és necessari i convenient adoptar formalment la religió oficial de l’Imperi (Bé, els visigots decidiren fer una segona conversió a l’època d’En Recared; decidiren adjurar de l’arrianisme i adoptar el catolicisme). En Clovis, rei dels francs, i l’elit intel·lectual franca van decidir la gran pirueta: farien apostasia de la religió franca, i es convertirien en massa al cristianisme. Les aristocràcies germàniques, majorment, tenien un concepte cínic de la religió.
Els llibres de text diuen que no hi havia activitat cultural de nivell filosòfic, que no es produïren obres filosòfiques, però no expliquen quin era el nou pensament ni quins eren els projectes ideològics del dominadors germànics.
A totes les èpoques hi ha guerra ideològica. Els llibres dits de filosofia només mostren una petita part dels conflictes ideològics de l’època. La producció de llibres de filosofia, a vegades, és poc representativa del total del pensament, com a en temps de l’Imperi romà; d’altres, ni tant sols es testimonial, con a l’alta Edat mitjana.

Tesi. En tot temps, la classe dominant amaga la seva estratègia respecte a l’exercici del poder; disfressa el seu comportament com a classe dominant; amaga les seves autèntiques intencions i les veritables normes de conducta.

Amb El Príncep , En Maquiavel treia a la llum l’autèntica dialèctica dels qui mantenien el poder.
És falsa la imatge d’una Església catòlica com a dipositària de les restes de la cultura clàssica. D’antuvi, l’Església fou un instrument de repressió per motius religiosos, morals, intel·lectuals i polítics. Va establir el monopoli de l’ensenyament. Allò que s’ha d’explicar és que les Universitats i escoles superiors depenien dels Bisbats; que les ordres religioses es repartien les càtedres universitàries, excepte a les facultats de Medicina; que molt rarament un laic podia ocupar una càtedra. Allò que s’ha d’explicar és que l’Església fou l’obstacle principal per a l’avenç de la ciència; que establí el despotisme moral i intel·lectual; que impulsà el cultiu de la superstició, el fanatisme i la intolerància fins a un grau d’inhumanitat mai igualats.
Els llibres d’història de la filosofia presenten una llista de filòsofs de l’època medieval, de manera que dóna la impressió de que realment hi havia noves aportacions al saber. És un miratge i fum; els dits filòsofs són una col·lecció de frares que cultivaren submisament la dogmàtica catòlica; més pròpiament se’ls hauria de catalogar d’apologistes de la teologia i de la moral catòliques. Majorment, el romà pontífex canonitzava els més fidels i distingits.
Des del segle V, la filosofia de N’Agustí d’Hipona fou l’oficial de l’Església catòlica. S’ha d’entendre que la filosofia de N’Agustí fou un encàrrec del Poder. Al segle XIII, la filosofia d’En Tomàs d’Aquino – feta per encàrrec del Papa En Climent IV – passà a ser la oficial, però sense invalidar l’agustinisme. L’encàrrec d’En Tomàs consistia en acomodar la filosofia aristotèlica a la teologia cristiana, sense negar el platonisme de N’Agustí. Passar de N’Agustí a En Tomàs era un canvi imperceptible pel comú dels mortals; era un canvi que només afectava als experts en teologia.
L’Església catòlica és radicalment militarista; en tot temps, si pot, intenta destruir físicament, militarment, els seus oponents ideològics. Per altra banda, no es deixa convèncer per cap tipus raonament. Ella es manté incommovible amb la seva dogmàtica. No es retracta mai dels seus errors ni demana perdó pels seus crims (Vegeu l’article L’Església catòlica). Fins al dia d’avui, el tomisme continua essent la filosofia oficial de l’Església. Segons afirmen, és la Philosophia perennis.
Segons l’ensenyança oficial i les enciclopèdies, la filosofia i la ciència de l’Edat mitjana són representades per un munt de frares que figuren com a teòlegs i filòsofs insignes. Es dona a entendre que en aquelles època fosca s’anava fent la llum per causa de l’afany de cultura de l’Església. És una manipulació històrica que coincideix amb la que ofereix la historiografia de l’Església. Durant tots aquells segles, el pensament restava segrestat per l’Església. Tot aquell pensament – inclòs el de les ciències – que s’apartés de l’oficial de Roma era perseguit d’ofici (per el Sant Ofici). No és només que el nou pensament i la ciència avancessin lentament, sinó que els instruments de control ideològic ofegaven tot intent d’innovació. Fins a la revolució luterana, aquelles universitats eren el niu del pensament reaccionari. Les noves idees sempre sorgien fora de les universitats; es més, les universitats es dedicaven a impugnar-les.
El catarisme de l’Occitània fou el primer gran intent de trencar el despotisme de l’Església catòlica. El segon intent fou la revolució luterana. La reforma càtara es va mantenir durant més de dos segles, abans de ser esclafada. Roma va proclamar la croada contra aquells cristians vegetarians que predicaven la vida evangèlica, i el rei de França fou el braç executor del genocidi occità. Per altra banda, el somni de la unió entre Occitània i Catalunya s’esvaí.

Tesi: Al llarg de la història, fins ben entrada la modernitat, els projectes de reforma social sempre anaven de la ma de la religió; majorment, les novetats ideològiques que provocaren canvis històrics profunds es presentaren vestides de reforma religiosa i no de teoria filosòfica.

Amb el Renaixement semblava que a la fi es trencava el despotisme ideològic de l’Església catòlica. Per tot arreu sorgien tot d’innovacions i de noves idees que trencaven el marc ideològic imperant. Però tot i el prestigi dels autors renaixentistes, l’Església catòlica, sentint-se en perill, va iniciar una interminable guerra – i tot de guerres concretes i efectives – contra la modernitat. Per altra banda, els pagesos i les classes treballadores d’Europa poca cosa arribaren a escatir del denominat Renaixement. Les gran massa de població pagesa continuava amb la seva miserable vida de sempre sotmesa als poders civil i eclesiàstic. I les revoltes camperoles no es feien en cap cas per influència d’idees renaixentistes.

Tesi: la denominada Reforma protestant s’ha d’entendre com el gran trencament del domini del Poder tradicional, i l’inici dels moviments de la modernitat.
La revolució luterana va aconseguir trencar, a la fi, el despotisme de l’Església catòlica. Revolució i no reforma s’ha de dir, perquè el moviment luterà anava més enllà de la reforma eclesiàstica o del cisma. Revolució ideològica, perquè la doctrina d’En Martí Luter establia la primera pedra del que havia de ser la modernitat: la llibertat de consciència. En Luter no solament expressa un sentiment, sinó que l’argumenta de manera que els seus raonaments contenen elements essencials del que seria el pensament modern. A la dieta de Worms, davant l’emperador En Carles, en resposta a la pregunta del nunci del Papa de si es retractava o no de les seves proclames, En Luter feia la seva famosa declaració: …estic lligat als textos que he aportat; la meva consciència està captiva en les paraules de Déu. Revocar qualsevol cosa, no ho puc ni ho vull. Perquè actuar contra la pròpia consciència no és ni segur ni honrat… Al dia següent, el món sencer s’assabentava del rebuig de Luter a l’autoritat de Roma. Al proclamar la llibertat del cristià, s’establia la llibertat de consciència. Era la rebel·lió contra el Poder de Roma.
Les tesis que faig sobre En Luter, el luteranisme i el calvinisme són les claus per entendre la intenció global d’aquest escrit.

Tesi: Fou el pensament d’En Martí Luter el que va fer moure el món; el món de les idees i el procés de la història.
Abans de desplegar el sentit d’aquest anunciat, m’he d’avançar a fer una altra tesi per fer veure que no hi ha lloc per a cap mostra d’idealisme.

Tesi: El pensament d’En Martí Luter era un producte de la societat alemanya del segle XVI.

Tota la tensió i els conflictes de les societats que conformaven l’Imperi germànic – que incloïa també els Països Baixos (Holanda) – a començaments del segle XVI conformaren la vida i l’obra d’En Luter. A cada moment, En Luter patia les influències del seu medi que era de molt ample abast; influència de la pròpia família, de classe obrera; influència dels comportaments dels pagesos i de les classes populars; influència de les idees i sentiments que brollaven als ambients eclesiàstics i universitaris on es movia. També s’ha d’entendre que En Luter va captar l’esperit de les actives ciutats comercials alemanyes. I també hem de pensar que fou decisiva la influència de la noblesa alemanya que disposava del Poder polític.

Els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Luter com a teòleg i com a reformador religiós, però no com a pensador; com si la seva presència no s’hagués d’emmarcar dins la història de la filosofia. Allò que jo afirmo és que el pensament d’En Luter afectava molt decisivament filosofia i el que obria el pas al que seria la modernitat i la nova filosofia.

Tesi: Foren les idees d’En Luter les que trasbalsaren el món; les idees d’En Luter i no les d’aquells que els llibres d’història de la filosofia destaca com als grans filòsofs.

Tesi: S’ha de denunciar i s’ha de desmuntar la gran trampa dels llibres d’història de la filosofia d’encuny conservador que atorguen validesa a les idees que no han tingut cap significació social. Oculten les idees que mogueren el món del sis-cents i presenten com a autèntica realitat idees que no mogueren la voluntat dels homes.

Hi ha tot de dispositius de manipulació ideològica que s’atreveixen a atorgar validesa a unes suposades idees filosòfiques que no tenen correlació amb la societat real (Com seria el cas d’En Descartes, que veurem més endavant).

Fou En Luter el qui va argumentar d’una manera clara i distingible sobre la inconsistència de la infal·libilitat del Papa (D’altres autors, poc coneguts, s’havien avançat en el tractament del tema, però això no resta mèrit intel·lectual a En Luter). En Luter argumenta; argumenta i basteix una autèntica fortalesa intel·lectual; argumenta i, d’un sol cop, convenç i fa seva tota la Germània. La seva dialèctica espanta Roma. La resposta de la Cúria romana no consistí en l’intent de fer patents els errors de la doctrina de Luter, sinó en la butlla de l’excomunió personal. L’excomulgat respongué amb la publicació de Contra l’execrable butlla de l’Anticrist (Amb la paraula Anticrist es referia al Papa). La Roma bel·licista recorria a la tàctica de sempre, la destrucció física de l’enemic.
Les meves valoracions sobre En Luter no s’han de veure com una proposta erudita d’un professor de filosofia. El tema que proposo no és de si En Luter és més o menys important. Les meves tesis allò que pretenen és indicar quin és l’autèntic fil de la Història. Allò que pretenc és fer veure les causes de la situació de confusió ideològica actual i els seus agents. Comprendre En Luter ens situa bé per seguir el fil de la Història.
En Luter fou el nunci de l’emotivisme moral, doctrina que serà la marca distintiva de les societats modernes; i doctrina combatuda per l’Església catòlica fins al dia d’avui. En Luter estudià a N’Aristòtil (El tandem Tomàs-Aristòtil era la ciència oficial a la Universitat). Luter critica a N’Aristòtil. Però si bé d’altres autors ho havien fet primer, En Luter sorprèn per posar de manifest els seus sentiments al costat dels raonaments ; confessa als seus amics – i deixa constància escrita – que sentia odi per N’Aristòtil. També va dir sentia odi per N’Erasme, el qui era líder intocable dels humanistes de tot Europa. No s’ha de contemplar com una boutade d’En Luter. La manifestació dels seus sentiments és en perfecta línia amb l’eficàcia del nou pensament. Al fer les argumentacions contra la teoria de la infal·libilitat del Papa, no només diu que la teoria és errònia; afegeix que és una teoria perversa. Aquest és el fil conductor que ens guia i ens mostra la grandesa del pensament d’En Luter. No assenyala solament errors, sinó dolenteria. Així, en resposta al discurs del Papa sobre les indulgències, la tesi 82 de Wittenberg diu: El Papa és massa cruel si, tenint en efecte el poder d’alliberar a les ànimes del Purgatori, no concedeix de franc a les ànimes que sofreixen allò que atorga per diners a les ànimes privilegiades…

Tesi: En Luter obria una nova via de pensament: posava de manifest els sentiments i les emocions com a causa de l’activitat intel·lectual.

Era el rebuig frontal de N’Aristòtil i d’En Sòcrates. Certament, En Luter cercava el camí de salvació dels cristians, però aquesta recerca el portà a la utilització d’uns nous recursos intel·lectuals que iniciaven el camí cap a la modernitat. Europa n’era plena de teòlegs que feien crides per a la reforma de l’Església. D’entre tots ells, es distingia la figura de N’Erasme de Rotterdam. Però únicament En Luter feia tremolar Roma. No falten autors que diuen que En Luter era una fúria desfermada i un salvatge. Alemanya anava plena de libels furiosos contra el Papa i contra Roma; libels furiosos, però no per això els seus autors esdevenien autoritats morals o intel·lectuals.

Tesi: En Luter fou possible perquè Alemanya era “luterana” per endavant (Aquesta afirmació enllaça amb la tesi que diu que primer són les revolucions, després els teòrics).
Totes les classes socials alemanyes foren extraordinàriament receptores de les idees que expressava aquell frare agustí. Els aristòcrates, els burgesos, els menestrals, els pagesos, els jornalers, els clergues, tots eren pendents del que feia En Luter (La història recull l’anècdota que N’Aleandro, el nunci del Papa, quan va anar a Alemanya, el 1520, va exclamar: Nou dècimes d’Alemanya criden: Visca En Luter! I, tot i no seguir-lo, la resta fa cor per a cridar: Mort a Roma!) Contra tot pronòstic, els prínceps alemanys seguiren les propostes de reforma d’En Luter.
El luteranisme fou possible perquè els prínceps alemanys es revoltaren contra l’emperador i contra el Papa, i perquè la revolta triomfà (Prèviament, En Luter havia hagut d’autoritzar l’aixecament armat dels nobles contra el seu emperador En Carles). Si haguessin fracassat militarment, el luteranisme hagués sigut anorreat a la manera que ho foren els càtars; i En Luter hagués tingut una sort semblant a la d’En Thomas Müntzer que fou executat. Però l’Alemanya luterana era una àrea molt més extensa que l’Occitània càtara. A més a més, la sensibilitat luterana planava per tota l’Europa germànica.
Certament, queda clar que En Luter fou conservador en matèria social i política; així i tot, amb el luteranisme comportà tot de reformes socials i polítiques; que no reclamava cap tipus de reforma democràtica, però es feu evident que s’havia fet un salt democràtic. És un error d’apreciació veure només el luteranisme com a reforma eclesiàstica. Alemanya i els països que adoptaren el luteranisme desplegaren la ideologia en múltiples camps. La llibertat del cristià va permetre la manifestació del colós germànic en les lletres i les arts, en filosofia i en ciència, i també va impregnar tota l’activitat social. La guia del nou cristià no era el Papa de Roma, sinó les Sagrades Escriptures.
En Luter no solament proclamava la llibertat del cristià; obria el camí una nova teologia i d’un nou pensament. El discurs luterà feu miques tot l’edifici intel·lectualista aristotèlic-tomista. Una història de la filosofia correcta indicaria el terratrèmol que representà el pensament d’En Luter.
Com subratllen els estudiosos d’En Luter, el punt d’arrencada del pensament del frare agustí no foren el textos de N’Occam o d’En Biel, sinó la pròpia experiència mística, íntima i personal. L’agustí partia de les emocions experimentades, però no es quedava en un estadi místic; de l’experiència religiosa passava a la recerca intensa i potent de la justificació racional. En Luter fou un argumentador incansable. Al tractar un determinat tema de teologia o de moral, no s’aturava fins a trobar uns raonaments convincents a la seva pròpia consciència.
O sigui que el discurs d’En Luter es basava, de fet, en l’emotivisme moral i invalidava l’intel·lectualisme. No era la recerca de la veritat allò que movia la gran humanitat del frare agustí, sinó la cerca d’un camí de salvació espiritual que l’alliberi dels terrors, dels turments, de la crisi d’ansietat que el consumia.
Al convent, el frare angoixat tractava d’aconseguir la pau duent a terme obres pietoses; però sempre arribava a la convicció de que els seus esforços eren inútils, que mai aconseguiria assegurar la salvació, posat que les temptacions demostraven la feblesa de l’home; la sensació de fracàs continuat era insuportable. La Il·luminació que va experimentar al 1514 l’alliberà de la situació d’angoixa, li donava la pau i la força per a transmetre la seva Revelació. Il·luminació, és a dir, una experiència mística però que s’expressava en llenguatge intel·lectual, en descobriment raciona. Aquella experiència plena d’emoció fou l’inici del luteranisme.
En Luter escrivia tractats de teologia i de moral, i els seus escrits contenien la Revolució dels esperits, de les idees, de la moral. El punt central de la Il·luminació consistí en la idea que el cristià és justificat per la fe; això implicava la idea de l’acceptació del pecat, de l’acceptació de la naturalesa pecaminosa dels humans; malgrat aquesta naturalesa i malgrat el pecat, Déu salvava l’home que tenia fe. I Déu i En Luter condemnaven aquells homes canalles que pretenien comprar la seva salvació. Denunciava l’Església com una malvestat i al Papa de Roma com a l’Anticrist. En paraules d’En Lucien Febvre, referint-se a uns textos de Luter de 1517, Textos…Impregnats de la teologia personal de Luter, proclamen amb força que l’home no pot complir el bé. En ells l’agustí es posa en guerra, violentament, contra aquest a Aristòtil que ensenya una voluntat lliure, una virtut en poder de l’home: i darrere de N’Aristòtil s’endevina ja els humanistes, N’Erasme, el seu lliure arbitri, el seu moralisme, el seu cristianisme…(Martin Lutero, FCE, pàg. 71).
En Luter fou l’alliberador de consciències que es dirigia directament als fidels cristians i els feia partícips de la seva il·luminació. No tractava de convèncer les autoritats religioses, ni cercava l’aprovació dels teòlegs. Les 95 tesis que havia penjat a les portes de la Universitat de Wittenberg no van tenir resposta immediata; ningú es presentà a discutir amb el germà Martí, però, al cap d’uns pocs dies, les 95 tesis, traduïdes a l’alemany, inundaven tot Alemanya. Va ésser com un tro. En Luter se’n adonà que tot el món germànic estava pendent d’ell. El frare agustí no pretenia ser teòleg ni reformador; se sentia tocat per Déu i tenia necessitat imperiosa de comunicar la seva llum religiosa. En Luter era un profeta i actuava com a tal; però era un profeta que , com cap altre, volia argumentar sempre molt sòlidament les seves afirmacions. En Luter era un profeta que es veia obligat a recórrer a la teologia i a la filosofia per fer conèixer la seva fe. La fe del profeta s’expandia muntada sobre un discurs molt treballat intel·lectualment. Es veia obligat a entrar en debats ideològics de manera continuada. I sovint de manera apassionada; així deixà escrit en una carta de 1518: Jo quan més furor mostren ells, més lluny avanço! Abandono les meves primeres posicions, per a que ells lladrin al seu darrere; me’n vaig a les mes avançades per a que lladrin allà també; i en De captivitate de 1520, diu: Ho vulgui o no, em veig obligat a fer-me cada dia més savi, amb tants i tan alts mestres que m’empenyen i m’exciten sense descans.
El profeta veié reconeguda la seva autoritat moral. Els prínceps alemanys li donaren el suport decisiu, la força armada per a oposar-se al exèrcit de l’Emperador, expressió en aquell moment de la voluntat de Roma. L’exèrcit luterà guanyà la guerra. Quedava establerta l’Església luterana. Però no només s’havia assegurat el dret d’existir d’aquesta església, sinó que s’havia iniciat una nova era a tot Alemanya i a les àrees luteranes.
Fou En Luter el qui creà els arguments que venceren la ideologia dominant de signe catòlic. I el creador de la nova moral.
Foren els arguments d’En Martí els que derrotaren l’intel·lectualisme de N’Aristòtil i d’En Tomàs. La mateixa línia crítica posà de manifest la inconsistència dels arguments a favor de la infal·libilitat del Papa. Afirmava que no és ni pot ésser resultat de l’activitat intel·lectual d’un suposat gran savi. Que l’única autoritat moral ens ve donada a les Sagrades Escriptures. Que la Inquisició era una creació criminal per a impedir l’exercici de la llibertat del cristià. Que l’organització jerarquitzada de l’Església romana és feta amb la intenció de tenir un domini absolut sobre els cristians; que, pel contrari, s’ha d’afirmar que tots els cristians participen de la mateixa Església i que tots són consagrats sacerdots, bisbes i Papa pel baptisme (No són rares les expressions luteranes que anuncien la vinguda d’En Calví); que el sacerdoci no és un sagrament, sinó una feina revocable pel poder civil; que el cristià no necessita intermediaris per a tractar amb Déu. Que la paraula de Déu, la Bíblia, havia estat segrestada, tancada dins el llatí, llengua a la qual no tenien accés les amples capes de població. Era de la màxima urgència fer la Bíblia accessible al poble. Com és sabut, En Luter mateix es dedicà a aquesta tasca urgent i traduí el llibre; de retruc, la llengua d’aquesta versió de la Bíblia, l’alemany luterà, passà a ser la llengua culta estàndard(Per cert, sembla que hi va haver unes primeres versions en llengua catalana, i que foren prohibides per Roma, segons la GEC).
Les reformes socials anaven de la mà de la reforma religiosa. Seguint les directius del reformador, els cristians alliberats de la ignorància bé s’afanyaren a aprendre a llegir; allò fou una autèntica revolució cultural: Alemanya es col·locava a la avantguarda d’Europa en alfabetització.
I també argumentava que tot el ritual catòlic de fer mèrits per mitjà del martiri del propi cos era una aberració, un engany i una crueltat; que no era aquest el designi de Déu. Que Déu volia que l’home gaudís de tot de coses agradables de la vida. Que així com el dejuni i els silicis que no eren cap mèrit, tampoc era pecat gaudir de la bona taula.
Mentre un catolicisme de cada vegada més misogin s’empantanegava amb l’obsessió pel sexe, la reforma luterana esdevingué el primer gran alliberament de la dona. L’obsessió per reprimir el sexe no era cap mèrit als ulls de Déu; la dona deixava de ser la causant de la perdició de l’home; el sexe i el plaer sexual s’havia de considerar com el que era, una creació de Déu.
D’immediat, amb la Reforma es tancaren els convents. L’argumentació de Luter tornava a ser irrebatible: voler establir privilegis i garanties per a assegurar-se la salvació era un camí equivocat; aquells convents de frares i de monges, per mitjà dels quals volien aconseguir separar-se del món i del pecat, eren en realitat una provocació contra l’ordre natural establert per Déu. Aquells religiosos deien que volien la santedat, però més aviat les seves pràctiques eren perverses; i eren una càrrega social inútil. I l’oració feta un automatisme sense sentiment més aviat era un ritual satànic, afirmava el reformador de consciències. I afegia: Cal sortir de les cel·les i cal renegar amb tota l’ànima de l’ascetisme. Déu ha fet el món i també és Déu qui ens hi ha posat. Quedem allà on ens ha posat i complim la nostra tasca quotidiana. El pagès que llaura, la criada que neteja, el ferrer que dóna cops de martell a l’enclusa, fan una obra tan encomiable i sana com el bon predicador evangèlic l’ofici del qual és adoctrinar al poble cristià – molt més que l’odiós monjo que mussita els seus sempiterns parenostres.
En Luter sabia que era els seus gestos que feia en la vida diària eren coneguts per tothom i que incidien fortament dins la nova moral que es congriava al si de les amples masses luteranes. El mestre de la nova moral no duia una vida retirada ni protegia la seva intimitat; ans al contrari, mai faltaven els hostes a la seva casa d’home casat i de pare de família nombrosa. Heus ací el geni del Reformador de consciències: n o volia oferir el seu retrat en posat de sant i de savi, sinó el retrat d’un cristià que s’aferra alegrement i confiada a la vida corrent d’un treballador. El reformador enviava al poble contínues imatges d’home que no defugia el treball manual, que mostrava els seus sentiments com a espòs feliç i com a pare, que no amagava la seva satisfacció amb els petits plaers de la vida quotidiana. De cop, amb la Reforma, la humanitat germànica quedava alliberada de l’opressió i de l’espoli de Roma. I, de cop, també es treia de damunt l’intel·lectualisme i l’espiritualisme catòlic.
Mentre l’Església catòlica havia esdevingut una Inquisició universal on tothom era vigilant i vigilat; ni un sol acte, ni un paper ni un pensament que no fos examinat. L’Església de Roma, enfurida contra els heretges, arribà a l’extrem de canonitzar el més significats representants del Sant ofici; així, el cardenal Roberto Bellarmino va jutjar i condemnar a la foguera a En Giordano Bruno acusat de panteisme, i també va processar i condemnar a En Galileo Galilei per causa de les seves teories físiques; canonitzat per aquests mèrits al 1930, avui figura com a sant als calendaris catòlics – 17 de setembre -.
, en canvi, és el campió de la llibertat de pensament. Entén que entre els creients tots han de ser iguals, que no s’ha de fer cap distinció ni jerarquia; tots iguals per baptisme i l’evangeli. Que encara que es faci una organització per a l’ensenyament de l’Evangeli, mai s’ha d’entendre que tinguin autoritat divina; que l’autèntica Església és la invisible, la que els creients porten en el seu interior. No hi ha, ni hi ha hagut mai ni hi haurà un col·lectiu que es pugui declarar encarregat per Déu per a definir el sentit de les Sagrades Escriptures. Ningú, ni cap autoritat pot dir a un cristià el que ha de creure o deixar de creure; no hi ha ningú que tingui dret a recórrer al braç secular per imposar creences. Aquell que vulgui prescindir de la comunió té dret a fer-ho. També té dret aquell qui no vulgui confessar-se, diu en un text de 1521. I a 1523, insisteix en l’afirmació de la llibertat de consciència, dient La fe és cosa absolutament lliure. No es pot forçar els cors, ni tan sols amb sacrificis. S’aconseguirà tot lo més constrènyer els febles a mentir, a parlar d’una manera diferent d’allò que pensen en el fons de sí mateixos. Afirma una i altra vegada que no s’ha de forçar als descreguts; que l’únic mitjà vàlid és ensenyar l’Evangeli; i va escriure aquest text clàssic Si ella – la Paraula de Déu – res, la força obtindrà encara menys, fins i tot submergint el món en aquests banys de sang. L’heretgia és una força espiritual. No se la pot ferir amb el ferro, cremar amb el foc, ofegar dins l’aigua. Però hi ha la Paraula de Déu: Ella és la que triomfarà.
En Luter no es presenta com a reformador de l’Església, sinó com el profeta que diu que únicament en la llibertat es troba la salvació, que Déu és llibertat i no cadenes. Per això crema a Wittenberg la butlla del Papa; però ja abans, a les Tesis de Leipzig, havia escrit: Vull ser lliure. No vull fer-me esclau de cap autoritat, ja sigui la d’un Concili o la de un poder qualsevol, o de una Universitat, o del Papa. Perquè proclamaré amb confiança allò que crec que és veritat, ja hagi estat dit per un catòlic o per un herètic; ja hagi estat aprovat o rebutjat per qualsevol autoritat.

Es pot constatar que les ciutats italianes dels cinc-cents, tot i ésser les primeres d’Europa per població i per la importància de la seva burgesia, no aconseguiren tirar en davant cap tipus de revolució de les dites, impròpiament, burgeses. Els petits espais de llibertat que construïren, no inquietaven el poder de Roma. Les escoles de filosofia renaixentistes no anaren molt més enllà del cultiu de la literatura filosòfica per a consum de lletraferits. L’Església catòlica intentà impedir per tots els mitjans que els escrits d’En Luter i dels luterans es difonguessin pels territoris que eren sota el seu control. El zel inquisidor s’estengué als erasmistes i a tota forma de dissidència. Durant dos-cents anys, el crim contra la humanitat fou un exercici permanent del Poder de Roma. Tant al regne de Castella com a la Corona d’Aragó, la Inquisició aconseguí els seus objectius. Posteriorment, mantingué l’Estat espanyol immune del contagi protestant.
Majorment, les conseqüències dels moviments històrics són de llarga durada. En aquest cas, l’Univers cultural espanyol patí una marca infame. L’Univers cultural espanyol arrossega un estat de misèria intel·lectual que arriba fins als nostres dies. El buit intel·lectual fou provocat per segles de terror ideològic.
A diferència de l’explosió d’entusiasme de 1931, la recuperació intel·lectual a la democràcia espanyola vigilada és molt tènue. A l’Estat espanyol les biblioteques continuen sense disposar dels llibres d’En Luter ni dels d’En Calví. Als darrers anys, s’ha publicat qualque llibret – Escritos políticos, Tecnos, 1986 -, però no fa canviar el pobre panorama intel·lectual: la major part dels intel·lectuals espanyols no han llegit En Luter. A Catalunya tal vegada sigui més conegut, però també és absent de les llibreries i de les biblioteques. Els canvis més significatius venen donats per la labor de divulgació de les organitzacions evangèliques.
La llibertat del cristià guanyada va obrir el camí d’altres reformes. La reforma d’En Joan Calví, el calvinisme, havia de d’ésser un factor determinant de les revolucions democràtiques a Europa i a Nord-Amèrica. La Contrareforma catòlica, en canvi, ofegava tot intent de progrés i iniciava una llarga nit de progroms (El darrer auto de fe de la Inquisició a l’Estat espanyol, amb la crema de persones vives, es portà a terme a Ciutat de Mallorca, a l’any 1691. Vegeu a la Xarxa: La fe triunfante, o bé, l’autor del llibre el jesuïta Francisco Garau) .

Tesi: El calvinisme obria una línia de pensament que contenia els elements essencials del que havien de ser els principis democràtics de les societats modernes.

Si En Luter proclamà la llibertat del cristià, tot seguit, En Calví proclamarà la igualtat del cristià. En Luter havia trencat el centralisme; En Calví establí el principi de l’autonomia de les assemblees cristianes locals. Certament, l’objectiu d’En Calví era de caràcter religiós. Allò que proposava era l’establiment de l’autèntica església cristiana. Però el projecte calvinista establia, de fet, la igualtat entre els cristians; eliminava tot tipus de jerarquia eclesial. I allò que més importa: feia valer l’emotivisme moral, principi que implica el reconeixement de la voluntat de la majoria. Ginebra esdevindria la primera república cristiana; i la federació de cantons suïssos, majorment calvinistes, el primer Estat republicà – la República Helvètica -. Ginebra irradiava el calvinisme a tot Europa. A Ginebra cercaven refugi els exiliats (En Jean Calvin mateix hi cercà refugi fugint de la repressió de l’Església francesa).

Tesi: Tan bon punt es despleguen societats obertes, llavors allà es manifesta el cantonalisme, entès com a única garantia d’igualtat i de llibertat.

Tesi: El calvinisme fou l’eina ideològica per mitjà de la qual les classes populars aconseguiren l’establiment de les primeres societats democràtiques modernes.

D’antuvi, la reforma luterana acceptava el despotisme del poder polític de l’aristocràcia. En Luter no va posar mai en dubte la legitimitat del poder polític; pel frare agustí era inqüestionable que l’ordre social i polític era expressió de la voluntat divina. La reforma luterana donava per fet l’existència de dues esferes separades i independents, la religiosa i la política. L’objectiu essencial i primer d’En Luter, és el camí de la salvació eterna del cristià; del cristià, com a individu. En Luter combat Roma perquè la concep com a obstacle per a la salvació. Roma és l’Anticrist, la corruptora del cristià. En Joan Calví va introduir un canvi radical al reformisme cristià: la idea de que l’individu cristià ha d’exercir de cristià en totes les seves activitats; que la gràcia de Déu es manifesta en totes les activitats dels elegits. És a dir, nega radicalment la separació entre vida profana i vida religiosa, entre esfera religiosa i esfera política. Era una Església allò que volia instituir En Calví, però una Església que era la única esfera social. La societat cristiana corrompuda s’havia de transformar, per la gràcia de Déu, en l’Església salvada. El calvinisme fou conseqüent amb el principi luterà de que tots els cristians són sacerdots. A l’Església calvinista l’autoritat recau en exclusiva en l’assemblea de cristians(No hi ha bisbes). Segons això, el rei podrà exercir de rei si i solament si jura fidelitat a la constitució, és a dir, a les lleis bàsiques que s’han donat els cristians per a regular la seva activitat política i social.
El luteranisme i el calvinisme s’estengueren àmpliament per Holanda. D’aquí que es donà un conflicte insoluble entre l’autoritat política de la monarquia absoluta catòlica (En Carles V, En Felip II) i la societat neerlandesa. A l’època de Felip II, el conflicte esclatà en forma de guerra d’alliberament nacional (Amb el suport d’una Gran Bretanya que s’havia alliberat de l’absolutisme catòlic). Holanda, a la fi, proclamà la independència i es constituí en com a Estat amb la monarquia constitucional de la casa dels Orange. La diversitat religiosa vetllà per una aplicació molt estricte del principi de la tolerància; això féu d’Holanda una terra de llibertat (per posar uns exemples: els jueus expulsats de Castella i de Portugal cercaren refugi als Països Baixos i no a cap altre lloc d’Europa. En Descartes s’establí a La Haia per por de la Inquisició i allà va poder publicar la seva obra. N’Espinosa també pogué imprimir els seus escrits, tot i els rumors de l’acusaven d’ateisme). Però les llibertats conquerides inicialment, no tingueren cap desplegament notable. Holanda deixaria d’ésser un focus d’irradiació de les llibertats (Així i tot, pel tema que ens ocupa, convé subratllar que eren holandesos una part dels pelegrins del Mayflower, que transportava els primers colons calvinistes a Nova Anglaterra. Haurem de tornar sobre aquest tema). La torxa passava a Anglaterra i a Escòcia.
L’Univers espanyol, l’Univers Francès i l’Univers catòlic, i també l’Univers marxista descriuen els conflictes interns i les guerres civils de l’Anglaterra i de l’Escòcia del segle XVII com a esdeveniments d’importància local; majorment, els presenten com a guerres civils i guerres de religió. Mentre presenten la Revolució francesa com l’esdeveniment cabdal de la modernitat, deixen a l’ombra, sense subratllar ni explicar el fet que a Anglaterra la revolució democràtica s’avançà cent anys a la francesa. Igualment, amaguen o desdibuixen la revolució nord-americana, ni subratllen el fet que els Estats Units proclamaren la república abans que els francesos. El Poder espanyol i el Poder de Roma han mantingut la guerra ideològica permanent per presentar Anglaterra coma la pèrfida Albió.

Tesi: Les classes socials intervenen en les qüestions religioses segons els seus interessos de classe. Els grans moviments religiosos i les guerres de religió sempre són, directament o indirecta, expressió de la lluita de classes i/o de conflictes nacionals.

El calvinisme (que rebé el nom de puritanisme) es va difondre àmpliament per Anglaterra i Escòcia. Aquesta difusió va fer possible que les diverses classes socials disposessin de noves eines ideològiques, per mitjà de les quals es desfermaren les revolucions democràtiques. En primer lloc, facilità que N’Enric VIII – l’aristocràcia – trenqués el domini de Roma amb l’establiment de l’Església anglicana (La sangonosa reacció catòlica, de Na Maria Tudor i l’aristocràcia més absolutista, fracassà). Mentre la repressió més inhumana s’estenia per totes les àrees sota el domini de la Roma de la Contrareforma, una part de les classes populars d’Anglaterra, imbuïdes d’esperit calvinista, es mostraven més exigents i audaces en defensa dels seus interessos socials i polítics. Aquells puritans expressaven la seva determinació de crear una societat més d’acord amb els Evangelis, és a dir, d’acord amb el seu credo religiós calvinista; però, alhora – i això és el que s’ha de subratllar -, provocaven el debat inacabable sobre el Poder. Al fer valer el principi de la igualtat del cristians, el calvinisme – en aquest cas, els puritans – conduïa a l’establiment dels valors republicans, com així s’acomplia segons els esdeveniments històrics. Al 1640, esclatava el conflicte entre el Parlament anglès i el rei, En Carles I, conflicte que menà a la guerra civil. Per primera vegada a la Història, un rei era condemnat a mort – per traïdor – i executat públicament. Deixant de banda els discursos dels experts catòlics, s’ha de veure que N’Oliver Cromwell fou el campió de les gestes democràtiques; va fer valer la declaració que el Poder polític descansa en el Parlament, el qual representa la voluntat dels ciutadans. Primer fou la revolució de 1688, la Gloriosa, després En John Locke pogué tornar de l’exili i publicar els seus llibres. Els britànics establien la monarquia constitucional, règim que havia de garantir l’exercici de la democràcia parlamentària moderna. Realment, els britànics poden presumir d’haver estat sempre a l’avantguarda dels esdeveniments democràtics d’Europa. Al 1534, amb l’establiment de l’Església anglicana s’alliberaren del despotisme de Roma; amb la revolució de 1648, es reforçava el poder del Parlament, es retallaven els privilegis nobiliaris i s’establia l’habeas corpus, o sigui, les garanties jurídiques de la llibertat individual. L’Empirisme britànic es manifestà una vegada que els grans esdeveniments històrics ja havien tingut lloc (En Hegel – que sempre ens sorprèn amb els seus cops de geni – deia que la filosofia era com l’òliba, que emprèn el vol quan el dia ja és acabat). Les persones que donaren suport a la revolució i que feren possible l’establiment d’un règim democràtic, majorment, eren de religió luterana o calvinista. L’Església anglicana no era un instrument de la reacció, ans al contrari, ho era d’alliberament. la voluntat del poble (No he de tractar aquí de les mancances d’En Cromwell, ni de la seva repressió contra els esquerranistes). Molts eren el que argumentaven a favor de la primacia del Parlament, però la genialitat d’En Cromwell consistí en la creació del New Model Army, del nou model de l’exèrcit del Parlament, model exèrcit que definiria el que serien els exèrcits moderns. L’exèrcit deixava d’ésser monopoli de la noblesa; els càrrecs militars s’obtenien per mèrits de guerra i no segons la jerarquia nobiliària o el favoritisme reial. En aquest Nou Exèrcit, els soldats professionals combatien amb fervor pel triomf dels ideals calvinistes. La bonesa de la idea d’En Cromwell quedà demostrada: el nou exèrcit guanyà la guerra (Per posar un exemple del disbarats que es produïen en els exèrcits aristocràtics: En Felip II va nomenar com a almirall suprem de la Armada invencible al duc de Medinasidonia, el qual desconeixia la mar i no tenia ni idea de la guerra naval).

Amb la publicació dels llibres d’En John Locke, es feu explícita la recuperació dels plantejaments que foren la base de la ideologia dominant a les polis democràtiques de l’Època antiga. L’Empirisme esdevingué la filosofia hegemònica (Filosofia hegemònica o dominant és aquella els principis de la qual són la base de l’ordenació social i política); La filosofia d’En Plató, N’Aristòtil, N’Agustí i En Tomàs perdé protagonisme i quedà reclosa als cercles universitaris (Els llibres d’història de la filosofia i les enciclopèdies expliquen l’Empirisme britànic com un corrent més de filosofia; presenten l’Empirisme i el Racionalisme com a dos corrents amb les quals s’inicia la modernitat. Mostraré que el denominat Racionalisme era una mena d’idealisme paral·lel al del tomisme i al de la teologia catòlica). En Locke recollia i feia seus els sentiments i idees dels homes que havien fet la revolució i que portaven les senyes de l’esperit calvinista; Sobre aquesta base, elaborava els llibres que constituïren la seva filosofia. Els homes comuns que participaren a les revolucions de 1640 i de 1688 no escrigueren llibres de filosofia, però els seus sentiments i les seves idees inspiraren a homes com En Locke i En Hume (Que quedi clar: els denominats filòsofs despleguen les seves capacitats i la seva activitat a partir de l’estímul del seu ambient social i ideològic, i una vegada que ha pres partit; sense prendre partit, no hi hauria producció filosòfica). En Locke i En Hume construïren les sòlides bases teòriques de l’emotivisme moral, bases teòriques que s’han mantingut fins avui: que les normes morals són conseqüència dels sentiments, que els homes són iguals davant la llei, que els homes són lliures per naturalesa, que s’ha de respectar la llibertat de consciència, que la tolerància es la base per a la llibertat i la igualtat, que les normes morals venen determinades per la voluntat de la majoria, que s’ha d’establir una garantia de llibertat i igualtat, que s’ha de fer un contracte social que doni garanties a l’individu, que ha de prevaler la voluntat de la majoria, però que s’ha de respectar els drets de les minories, que hi ha d’haver llibertat religiosa, que hi ha d’haver separació entre Església i Estat, que tots els àmbits de l’Estat han de ser laics. En Locke i els beats puritans eren uns campions en la lluita a favor de la llibertat de religió. (Aquest principi moral d’afirmació de la llibertat de consciència fou proclamat per Luter. En Calví denuncià la persecució criminal de l’Església catòlica contra els jueus. L’Holanda alliberada del domini d’En Felip II – el Dimoni del Sud – esdevingué terra de refugi dels jueus i terra de la tolerància; les llibertats holandeses eren inspirades pels arminians calvinistes. I a la República britànica – la Commonwealt -, En Cromwell anul·là el decret d’expulsió dels jueus).
El pensament de René Descartes no obrí camí cap a la modernitat. Tot i la pròpia declaració de la bondat del seu mètode, la veritat és que El Discurs del mètode és un intent de fer valer la metafísica com a ciència; la seva novetat era una metodologia que defugia la de l’escolàstica. Hem de sospitar que la grandesa d’En Descartes és un mite creat i cultivat pel Poder francès; que és una construcció del nou Univers francès de l’època post-napoleònica en substitució de l’Univers de l’època absolutista i catòlica. Els Universos espanyol i català també rendeixen culte a la mitologia cartesiana. A la programació oficial d’ensenyament, En Descartes figura com un dels grans filòsofs de tots els temps. És possible que el Poder de Roma considerés que el cartesianisme, en darrer terme, podia ser un aliat contra l’agnosticisme i el materialisme. Sigui pel motiu que sigui, el cert és que les enciclopèdies catòliques i les de l’espanyolisme continuen amb el cultiu del mite. En Descartes pretenia demostrar l’existència de Déu a partir de la idea de Déu. L’argument parteix de considerar que la idea de Déu no és adventícia, no procedeix de cap tipus d’experiència dels nostres sentits, ni és el resultat d’una combinació d’idees; també afegeix que la idea de Déu és la més gran possible. El pas crucial en l’argumentació cartesiana rau en considerar axiomàtic el principi que diu que tota idea en la nostra ment és per una causa específica i que hi ha una proporcionalitat necessària entre la idea i la causa d’aquesta idea; segons això, en Descartes argumenta que la idea de Déu a la nostre ment ha de ser causada necessàriament per una causa infinita, la qual és Déu. En Hume demostraria la inconsistència d’aquesta metodologia.
En contra del que afirmen els llibres de text i les enciclopèdies de l’Univers espanyol, he de suposar que el pensament d’En Descartes degué tenir una difusió molt limitada a Europa. En Descartes establí la residència a Holanda perquè tenia por de l’amenaça catòlica; ell va estar molt pendent de les incidències del procés d’En Galilei. Per altra banda, a França, la Inquisició es mostrava molt activa i violenta contra els hugonots (Nom dels calvinistes francesos) i contra els jueus. El projecte intel·lectual d’En Descartes no va néixer del context on brotaven les idees del pensament modern; s’establia a Holanda, però no s’impregnava de l’esperit calvinista holandès. El seu projecte fou concebut a la França absolutista, catòlica i opressora, però en Descartes no manifestà ni pública ni privadament cap tipus de queixa o protesta contra la intolerància. Tot i que sabia que En Galilei era processat per la Inquisició, no va fer pública ni la més mínima protesta per la condemna del científic italià. En Descartes es mostra molt poruc, fins al punt que evita qualsevol tipus de crítica contra la filosofia oficial; no cita per res a N’Aristòtil ni a En Tomàs. No deixa de sorprendre el fet que als escrits d’En Descartes no hi ha referències a altres filòsofs. Per allò que havia de dir, de manera que no posava en qüestió cap punt de la ideologia oficial, s’hagués pogut estalviar l’estada a Holanda. En efecte, anys més tard, a 1641, presentà el seu nou llibre, Meditacions metafísiques, a la Universitat de París; com diu al pròleg: Als senyors degans i doctors de la Sagrada Facultat de Teologia de París. El projecte científic d’En Descartes no conté cap element d’innovació, ans al contrari, és una clara oferta platònica, reaccionària dirigida a la cúria romana; ofereix un instrument ideològic per a combatre els heterodoxos. El projecte consisteix en demostrar que Déu i l’ànima humana són a l’abast de la raó natural; amb paraules seves: …l’existència de Déu pot provar-se per la raó natural…que de la Sagrada Escriptura s’infereix que el seu coneixement és molt més clar que el que d’altres coses creades i que és, en veritat, tan fàcil, que els qui no el tenen són culpables (Meditacions metafísiques, introducció). En Descartes declara que els seus escrits són una modesta aportació per adjuntar-la, si convé, a les dels grans personatges a fi d’anul·lar les raons adduïdes alguns impius no volen acceptar que hagi Déu i que l’ànima humana sigui cosa distinta del cos. O sigui que el projecte cartesià, segons confessa el propi autor, fou crear un instrument al servei de la reacció sangonosa de la Contrareforma. Però la promoció del pensament de Descartes no fou per obra dels teòlegs escolàstics, els quals el reberen amb desconfiança; per suposat, la Sagrada Facultat de Teologia no es va entusiasmar per l’oferiment; al poc temps començaren les impugnacions de la filosofia cartesiana; paral·lelament, l’Església catòlica la condemnà i prohibí el seu ensenyament. Al 1671, per decret reial, es prohibia l’ensenyament de la filosofia d’En Cartesius a les universitats de França.
He de suposar que l’enaltiment d’En Descartes fou obra dels constructors del nou Univers ideològic francès de l’època post-napoleònica. Els nous dirigents que eren conservadors pretenien construir el nou Univers francès que havia de ser l’admiració del Món. Els nous rectors culturals van decidir un bon dia crear un mite magnífic: en Descartes havia de ser un gran científic i un gran filòsof; havia de ser el gran pensador francès, potser el més gran, que havia iniciat el camí de la modernitat. En Descartes era el personatge més escaient: per una banda era un que havia estat condemnat per la Inquisició i alhora era plenament conservador. El xovinisme francès s’ha mantingut fins avui, amb la qual cosa es mostra la feblesa de tot l’Univers cultural francès. Els llibres de text francesos i les enciclopèdies franceses mantenen quasi tota la immensa mitologia xovinista creada al llarg dels segles.

En David Hume fou el major exponent de la filosofia que fou coneguda amb el nom d’empirisme britànic; amb ell es tancà el cicle inicial; amb ell aquest corrent filosòfic arribava a la maduresa. En Hume aportà els arguments definitius de l’empirisme contra la metafísica. Per primera vegada a l’època moderna, un pensador enllaçava amb l’agnosticisme de la il·lustració grega. En Hume es retrobava amb En Protàgores, dos mil anys després; coincidia plenament amb el fragment que diu Quan als déus, jo no puc dir si existeixen o no…Ara En Hume aportaria una argumentació més treballada. En Hume trencava la barrera deista que encara mantenia En Locke; exposava els arguments segons els quals no es podia demostrar l’existència de Déu ni la de l’ànima humana; i la conclusió final establia que la metafísica no era possible com a ciència. Quedava demostrada la salut emocional i intel·lectual d’aquella societat britànica del vuit-cents; aquells beats puritans i luterans toleraven les publicacions d’obres agnòstiques (En Hume, l’ateu, li deien); quedava patent que es donaven les garanties per a la pràctica de la llibertat de consciència.
Les idees essencials de l’Empirisme passaren a formar part de la ideologia hegemònica a la Gran Bretanya, en el sentit que aquestes idees conformaven el model de les institucions i es manifestaven com a consens de la pràctica social. No era solament que fos la ideologia predominant entre els intel·lectuals, sinó que impregnava tota la societat: la Constitució política, l’ordenació política del sistema democràtic, el funcionament de la premsa i dels mitjans de difusió d’idees, l’ordenació jurídica (L’establiment del jurat popular que feia d’autèntic jutge, i tot de mesures per garantir els drets de l’individu i de les minories), la regulació de l’ensenyament, la creació i regulació de les societats científiques i moltes altres, com, per exemple, la revisió dels continguts de les enciclopèdies i dels llibres de divulgació.
La creació intel·lectual britànica del vuit-cents fou la primera Il·lustració. Al Regne Unit Il·lustració i Empirisme anaven de la mà. La britànica fou la primera i la més gran; els llibres de text i les enciclopèdies continuen presentant la falsa imatge de la Il·lustració francesa com a la Il·lustració més pròpia i més important, com si fos la gran revolució ideològica que havia de trasbalsar tota Europa i tot el Món; continuen donant per vàlida tota la mitologia que crearen els francesos dels nou-cents; continuen amb l’exaltació de le grand Siècle des Lumières i dels grans il·lustrats Diderot, Montesquieu, Voltaire, Rousseau. No es tracta de fer comparacions odioses a veure quins pensadors eren més importants o quina nació va fer més aportacions a la cultura, sinó de denunciar les manipulacions enganyoses. Allò que importa és veure que l’Univers espanyol – i també el català i d’altres – continua mantenint els mites francesos. Aquests llibres de text a que ens referim no s’acomoden a la realitat històrica. I no es tracta només de restablir la veritat històrica. Allò que importa es fer veure que el manteniment de la manipulació històrica és fa per voluntat expressa i perversa del Poder, de poders corruptes que oculten les seves intencions malèvoles. La feblesa intel·lectual de França no és per causa d’una equivocació. El Poder francès considera que seria una greu amenaça als seus interessos fer una revisió històrica. De moment, a l’Europa dels Estats li resultarà impossible trobar una fórmula per a harmonitzar els llibres d’història de cada un dels seus Estats membres.
No es tracta de fer una rebaixa dels mèrits dels il·lustrats francesos; allò que importa és veure quin fou l’autèntic camí de la llibertat i de la igualtat. Haurem de veure que la ideologia britànica era el resultat d’un llarg procés de conquesta de la llibertat i de la igualtat. I que, pel contrari, el procés a l’Estat francès era fosc i confús. La instauració de la monarquia constitucional britànica fou el resultat de lluites i reivindicacions, en les quals les classes populars angleses i escoceses tingueren un paper decisiu. També podem fer unes valoracions semblants respecte de la guerra d’independència holandesa. Els llibres de text espanyols no expliquen l’anomalia històrica de la Revolució francesa: la il·lustració francesa infantava una república feble i contradictòria, que de seguida fou substituïda pel règim napoleònic. Quan, en un futur, es rectifiquin aquests llibres incorrectes, es farà notar que, si de cas, la bona il·lustració fou la que emergí a Holanda, on el poble gaudia d’una major llibertat i de més justícia i benestar. Fou el francès Descartes el qui cercà refugi a Holanda; però no és donà el cas a la inversa, els d’holandesos cercant refugi a França. Quan un dia es faci l’autèntica llum, llavors es veurà la resplendor dels il·lustrats holandesos i dels seus teòlegs. S’han de revisar les enciclopèdies espanyoles, franceses; s’ha de posar de manifest l’heroisme d’aquells holandesos del segle XVI que dugueren a terme la guerra d’alliberament i la revolució democràtica alhora. S’ha de fer veure que l’alliberament d’Holanda fou un factor determinant de la història mundial. I allò que més s’ha de remarcar: que el conflicte que menà els holandesos a la guerra d’alliberament prengué la forma de conflicte religiós; aquells combatents lluitaven i morien enduts per la fe luterana o calvinista. Vull que quedi clar: era per mitjà de la Reforma que s’aconseguia desfermar la guerra d’alliberament.
La República francesa del 91 va durar dos anys i la Convenció republicana cinc anys més; tot seguit, s’esdevingué el Consolat de Napoleó i l’Imperi. Certament, l’Imperi francès es presentava com dipositari del pensament il·lustrat i el codi de Napoleó era fet a mida per a l’administració moderna de l’Estat. L’exèrcit francès modern i d’esperit republicà resultava invencible (Republicà en el sentit que el grau de comandament s’obtenia per mèrits de guerra i no per l’origen social; a l’Antic règim, els oficials de l’exèrcit eren nobles). L’exèrcit francès humiliava als exèrcits feudals, però no era un instrument posat al servei de la democràcia. Tot i les tremendes campanyes publicitàries d’exaltació de la Revolució francesa, la veritat històrica és que la França revolucionària no creà a Europa ni un sol espai de llibertat; quan En Napoleó destituí En Carles IV, no pretenia que es proclamés una nou Estat republicà a Europa, sinó crear una monarquia que fos un Estat vassall de l’Imperi francès.

Tesi: La línia d’expansió de la modernitat, de la democràcia i dels drets humans va anar indissolublement unida a la difusió de la Reforma, i, en particular, de la difusió del calvinisme.

La Revolució nord-americana en fou capítol notable; i fou la culminació d’un procés que s’inicià a l’any 1620 amb l’aventura del Mayflower. Aquells calvinistes radicals i impacients van tirar endavant el projecte d’establir colònies calvinistes a Nova Anglaterra. Aquells colons eren petits grangers – la major part – i menestrals.
Per primera vegada a la història, emergia, espontàniament, una nova societat sense estaments socials; una societat on no hi havia ni aristocràcia ni casta sacerdotal. Es convenient constatar altres característiques d’aquest fenomen social que ben aviat esdevingué un agent decisiu de la història mundial: Que aquelles colònies de petits grangers es mostraven molt actives, obertes, emprenedores; que, de bon començament, aquells colons eren moguts més per un ideal religiós que per interès econòmic; que aquells beats puritans del Mayflower anaren a Nova Anglaterra a la cerca d’un espai geogràfic on construir la seva nova Jerusalem, és a dir, la seva societat cristiana; que, d’antuvi, aquelles colònies s’organitzaren social i políticament amb un grau de llibertat sense parió al de la metròpoli; aquells beats insistien en que afirmar la llibertat, la igualtat de drets, la tolerància, la llibertat religiosa; que, d’antuvi, aquells beats establien l’escola laica; que no estaven, ni volien estar, aïllats del Món; l’ideal d’aquells homes religiosos no era apartar-se del Món, sinó construir un nou Món; que mantenien una intensa comunicació amb els germans d’Europa; que, fruit d’aquesta comunicació intensa, el ritme de migració també era intens; que, per aquesta causa, l’increment de població a Nova Anglaterra era, de molt, el més alt de tot Amèrica (Per comparació: Al 1760, el Canadà francès tenia una població de 40.000 colons, mentre que la de les tretze Colònies abastava la xifra de 1.500.000 colons. I una altra referència: el nombre de colons – colons només, sense comptar els indígenes – de Nova Anglaterra superava de molt els de tota l’Amèrica hispana); que el corrent migratori era estimulat per motius religiosos, però que, de cada vegada més, també ho era per motius purament econòmics; que, tot i que eren súbdits sense representació al Parlament britànic, disposaven de més llibertat que els de la metròpoli; que, entre les llibertats que ells mateixos es donaven, destacaven les tres grans marques calvinistes: l’assemblearisme, el cantonalisme i l’autogestió ( Assemblearisme, en el sentit de l’exercici de la democràcia directa per mitjà de les assemblees de ciutadans, per mitjà de les quals es decidien les lleis. I cantonalisme, és a dir, una forta tendència a fer prevaler els drets de les entitats menors com a garantia de llibertat); que els homes i dones de les tretze Colònies tenien una clara consciència dels avantatges del seu sistema polític; que la escolarització era generalitzada i la totalitat dels colons sabia llegir i escriure (a la mateixa època, a Castella, l’analfabetisme superava el 90 % de la població). En compliment del seu ideari il·lustrat, aquells colons s’afanyaren a fundar la primera Universitat a 1636, amb el nom de Harvard i que fou l’inici del que avui és la prestigiosa Universitat de Harvard; que, en efecte, eren les associacions civils, lliures, les que creaven escoles, biblioteques i Universitats; que els nord-americans, en general, tenien una major informació sobre quina era la situació política, social i religiosa a Europa que els propis europeus continentals; que els Estats Units esdevingueren el gran refugi mundial dels perseguits per causa de llur religió.

No fou per atzar que la República francesa s’esvaís de seguida i que la República nord-americana, en canvi, es consolidés com un règim molt estable (En contra de les previsions d’En Hegel, el qual tenia una informació molt pobra sobre la realitat nord-americana). Haurem de veure les contradiccions en que cauen els discursos que exalten sense esperit crític la Revolució francesa. Els escrits hagiogràfics sobre el tema no salven les contradiccions, ans al contrari, les fan més escandaloses. Amb la revolució, els francesos passaren de la monarquia absoluta a un període constituent per dotar-se d’una constitució; però l’assemblea constituent era un embolic de tendències polítiques diverses; no era el resultat d’unes negociacions entre forces polítiques representatives; els pagesos – que eren la majoria de la població – no disposaven d’un mecanisme de representació política pròpia; les masses de París – que feren d’exèrcit popular – no tenia uns autèntics representants que haguessin sorgit del seu si; les diverses constitucions que es succeïen amb vertigen responien a relacions de força política entre els grups parlamentaris; i els grups parlamentaris no eren els autèntics representants de les amples masses. Les greus insuficiències de comunicació intel·lectual i sentimental entre les amples masses revolucionàries i els que se suposava formalment que eren els seus representants polítics foren la causa determinant de l’esfondrament de la república.

Els expedicionaris del Mayflower elaboraren i juraren la famosa Declaració abans de desembarcar; els d’articles de la Declaració eren el resultat del debat, de les argumentacions i del consens de l’assemblea improvisada per aquells pelegrins. Aquella Declaració no fou paper mullat: des del primer dia, inspirava les formes de l’organització social i política. Els habitants de Nova Anglaterra eren conscients de la superioritat del seu sistema social; sabien que anaven constituint una societat més lliure i més igualitària (excepció feta de les tres Colònies del Sud, que eren esclavistes) que la de la metròpoli. Per l’altre costat, aquesta societat nord-americana despertava l’entusiasme entre les masses oprimides dels països d’Europa on s’havia fet la reforma; semblantment, entre les minories oprimides per motius religiosos; de bell antuvi, Nord-amèrica fou terra d’acollida dels jueus perseguits i d’altres minories discriminades per motius ideològics.
Finalment esclatà el conflicte per la sobirania; els colons de Nova Anglaterra es revoltaven contra el rei i contra el Parlament britànic; es proclamà la independència i va començar la guerra (1776); però aquesta revolució, a diferència de la francesa, feia 150 anys que s’estava congriant; al llarg d’aquest temps, les assemblees locals foren particularment actives i participaren de manera decisiva en les reformes i les innovacions socials i polítiques (Tot i que ja hi havia ciutats importants – Nova York, Boston, Filadèlfia – l’estructura social de la població de les Colònies era clarament agrària; la major part d’individus es dedicaven a activitats del sector primari; per altra banda, l’activitat econòmica de la resta de població girava al voltant de les activitats primàries. I allò que m’interessa destacar: La major part dels parlamentaris a l’assemblea constituent nord-americana defensaven exactament el mandat i la voluntat de les assemblees de pagesos, pagesos que formaven el segment majoritari de la població. I també: Els parlamentaris portaven el mandat de cada una de les tretze Colònies; i la Constitució que s’aprovà establia el sistema dels tretze Estats federats; cada Estat es reservava la plena sobirania en tot una sèrie qüestions fonamentals – govern interior, educació, policia, serveis socials i d’altres -. La major part d’articles de la Constitució no feien sinó recollir normes socials i polítiques que ja eren vigents a les Colònies. La República dels Estats Units d’Amèrica fou la primera república moderna del Món. Les condicions socials i polítiques de la nova república li donaren una situació d’avantatge respecte de la resta d’Estats del Món; no feren sinó incrementar les que ja tenien. Això determinà un ritme de creixement social i econòmic superior al dels països més avançats (No he de tractar aquí del genocidi de les nacions indígenes de Nord-amèrica, una de les grans tragèdies de la història).
Breument, he de fer un seguit de consideracions al voltant de la relació entre les revolucions i les ideologies: Que la Revolució francesa fou l’esclat d’una revolta, però que els grups socials que li donaven suport eren diversos, així com diversos eren els sentiments i els ideals que els movien. Que els il·lustrats no tenien un projecte comú i formaven faccions. Que les masses ciutadanes i les masses pageses no es movien pels mateixos sentiments i idees. Que hi hagué consens en arrancar els privilegis a l’aristocràcia i en alliberar-se del despotisme de l’Església catòlica. Que aquests alliberaments foren els grans èxits de la Revolució. Que la República francesa fou un fracàs estrepitós. I el que m’interessa subratllar: els qui aconseguien el poder polític – persones totes elles il·lustrades – en un moment determinat dedicaven ingents esforços a anul·lar i/o corregir les pràctiques i les normes que les masses es donaven a elles mateixes. El Consolat fou l’instrument de la contrarevolució; es dedicà a perseguir i liquidar tots els intents d’organització de masses revolucionàries.
La República nord-americana va gaudir de bona salut, la francesa va néixer malalta i va morir de seguida. La nord-americana s’ha mantingut en els principis de la Declaració fundacional fins el dia d’avui, amb esmenes constitucionals que no alteren l’esperit inicial. A l’Estat francès, pel contrari, es van anar succeint tot de règims inestables i de revolucions fracassades. Semblaria, doncs, que aquest exemple històric serviria d’argument als neoconservadors (per exemple, els ideòlegs del partit republicà als EUA) que sostenen que la religió cristiana (o sigui, les esglésies reformades) és una garantia de democràcia i que l’agnosticisme i l’ateisme són ideologies que condueixen al despotisme.

Tesi: El combat ideològic de Luter, primer, i de Calví, després, contra l’Església catòlica, foren el llevat del que seria la Il·lustració – la primera, la britànica -. Els arguments contra la teologia catòlica i contra la ideologia i la filosofia tomista foren l’inici de la Il·lustració. És erroni fer una confrontació entre Calvinisme i Il·lustració. En Calví i altres reformadors, i les esglésies de perfil calvinista, foren l’instrument essencial per tirar endavant amb èxit tot tipus de reformes.

Tesi: El calvinisme fou un poderós instrument que fou utilitzat amb èxit per les classes populars contra el despotisme. El calvinisme és una teologia, però més encara una proposició pràctica d’església reformada. La força del calvinisme va raure en la seva capacitat d’organització social.

Tesi: Prova de la superioritat intel·lectual dels reformats calvinistes fou la seva capacitat per crear i organitzar els nous exèrcits populars, exèrcits que demostraren que eren superiors als tradicionals aristocràtics.

Per descomptat, ni En Luter, ni En Calví feren declaracions a favor de l’esperit il·lustrat. Allò que predicava En Luter era la doctrina de la justificació per la fe; i En Calví la manera com construir una església cristiana, entesa com a comunitat dels qui han de ser salvats per Déu, com una societat teocràtica. En Calví establí un govern teocràtic a Ginebra. Però aquesta teocràcia calvinista estava ordenada de manera que quedés garantida la igualtat del cristià. La teocràcia calvinista era republicana; però republicana no com un afegit o una circumstància, sinó com un punt essencial de la comunitat cristiana. A l’església reformada no hi havia ni Papa ni bisbes; tampoc hi havia capellans, ni frares ni monges; no hi havia càrrecs religiosos, sinó que cada cristià era sacerdot i havia de compartir en plena igualtat les tasques eclesiàstiques; i ha de ser responsable d’aquelles tasques que li hagi assignat la comunitat. Pels calvinistes radicals, església i comunitat és la mateixa cosa; Déu és present en totes les activitats dels homes.

Tesi: El calvinisme és radical. S’ha d’entendre que quan proclama que cada cristià és sacerdot, això estableix també la igualtat intel·lectual entre els cristians reformats.

Fou a les àrees luteranes i calvinistes on sorgí la Il·lustració. Aquells cristians reformats no es limitaren a tolerar l’avanç de la ciència i la divulgació científica, sinó que hi participaren directament i decidida. La Reforma i, encara més, el calvinisme foren la clau de la revolució ideològica. Els luterans establiren el principi de llibertat de consciència com a paret mestre i desmuntaren els aparells d’opressió de l’Església de Roma. Els calvinistes anaren més enllà; la proesa calvinista consistí en bastir una Església sense casta sacerdotal. Una vegada alliberats del jou catòlic, no només hi hagué una explosió d’edicions de la Bíblia en llengua vernacle; tot de llibres prohibits fins aleshores pogueren ésser publicats; així succeí amb l’obra de Copèrnic i de Galilei. N’Spinoza – jueu de religió – fou expulsat de la sinagoga d’Amsterdam, però pogué desplegar lliurement les seves activitats sense ésser perseguit o molestat per l’Administració holandesa; i En Descartes decidí establir la seva residència a La Haia.
Amb el triomf de la Revolució britànica, En Locke tornà a Anglaterra del seu exili d’Holanda i pogué publicar la seva obra. El pensament d’En Locke, ben aviat passaria a formar part de la ideologia dominant a Gran Bretanya; Però hem de veure que el seu discurs sobre l’emotivisme moral era l’exposició d’un pensament que ja era dominant entre les masses d’Anglaterra i Escòcia; En Locke no feia sinó donar forma filosòfica, elaborada i culta, a un pensament que ja era efectiu a la Revolució, i que estava contingut dins la Constitució democràtica establerta. Amb els arguments d’En Locke el debat ideològic tornava a semblar el que hi havia a l’època de l’Atenes d’En Pèricles. L’emotivisme moral no solament establia la base teòrica del sistema democràtic sinó que anul·lava la filosofia que havia dominat durant més de mil anys. Amb l’intel·lectualisme moral de rota batuda, totes les grans figures de la filosofia anaven al museu de la història. Les organitzacions tomistes – catòliques – foren les més greument afectades. En Tomàs i N’Aristòtil solament es mantingueren al si de les Universitats més conservadores.
Als vuit-cents, es donava el fet real de l’intel·lectual francès que fugia de la Inquisició i es refugiava a Anglaterra, com En Voltaire i En Rousseau, per exemple. Inicialment, la Il·lustració francesa fou una deriva de la britànica; es traduïen les obres de filosofia i de divulgació científica de l’anglès al francès però no al revés, majorment. La primera enciclopèdia il·lustrada fou la britànica; el projecte inicial de fer-ne una versió francesa fou canviat pel projecte de fer-ne una de nova que fou l’origen de la famosa Enciclopèdia francesa. L’Encyclopédie d’En Diderot i d’En D’Alembert era una mostra del combat que menaven els il·lustrats francesos contra l’Església catòlica.
La Il·lustració britànica aparegué com a conseqüència de la victòria democràtica. Els britànics ja s’havien alliberat de l’amenaça catòlica. Els il·lustrats britànics no estaven en combat ideològic contra l’Església anglicana; podien professar lliurament altres creences religioses; així mateix, l’agnosticisme era tolerat. En Locke era de família puritana, i no és el cas que es declarés agnòstic. En Hume, en canvi, desplegà l’empirisme fins arribar a un punt extrem en que entrava en conflicte amb la ideologia dominant a la societat britànica; però els llibres d’En Hume no foren prohibits. A les societats democràtiques derivades de l’Església reformada, s’establia una situació de conflicte permanent entre la ideologia hegemònica – derivada de les reformes – i la nova ideologia agnòstica que s’havia manifestat per primera vegada a l’obra d’En Hume. S’obria un llarguíssim període històric en que els teòlegs protestants i les esglésies reformades entraven en una guerra ideològica a la defensiva contra els avanços constants de les ideologia agnòstica i escèptica; un període que dura fins als nostres dies. Tot i que les esglésies reformades, de bell antuvi, feren declaracions solemnes de que la dogmàtica religiosa no s’havia d’immiscir en qüestions científiques, no aconseguiren complir les seves bones intencions. Especialment explosiva fou la reacció dels teòlegs protestants contra les teories de Charles Darwin; en aquesta ocasió, els reformats coincidiren amb els catòlics. Per cert, que aquest conflicte ideològic s’arrossega fins al dia d’avui, amb l’ofensiva dels neoconservadors nord-americans.
Al vuit-cents, els anglesos tenien establert la separació de poders al seu sistema polític; els francesos, en canvi, s’havien d’acontentar a llegir obres clandestines; En Montesquiu hagué de publicar L’Esperit de les lleis a Ginebra i de manera anònima (Amsterdam i Ginebra eren on es publicaven els llibres prohibits francesos). Els il·lustrats francesos estaven en lluita contra l’Església catòlica i contra la monarquia absoluta; seguien amb avidesa els avanços de la Il·lustració britànica, però no eren uns reformadors de l’església (Per altra banda, els hugonots – els calvinistes francesos – havien estat definitivament vençuts a l’any 1610; l’Església catòlica els havia guanyat la guerra; recordem que la matança de la Nit de Sant Bartomeu contra els hugonots fou a l’any 1572). Els il·lustrats francesos eren majorment agnòstics o deistes, i es mostraven particularment crítics amb l’Església catòlica. Fou notable la bel·ligerància d’En Voltaire que signava les seves cartes de combat amb l’expressió écrassez l’infame, on l’infame era l’Església catòlica. La Il·lustració francesa s’avançà a la britànica en la intensificació de l’agnosticisme o del deisme; la seva denúncia del catolicisme s’estenia a les religions en general; i la crítica a la Bíblia afectava també a les esglésies reformades. En Hume havia posat de manifest la manca de garanties sobre els miracles; En Voltaire, a La Bíblia explicada, amb els seus comentaris sarcàstics mostrava que el llibre sagrat no concordava amb la ciència ni amb el sentit comú. El llibre de Voltaire passà d’immediat a l’Índex de llibres prohibits (Amb el triomf de la Croada de 1936, La Bíblia explicada per En Voltaire desaparegué de l’Univers espanyol; és a dir, fou retirada de les biblioteques; és un fet inquietant que al moment actual continuï segrestada l’obra d’En Voltaire i que aquest llibre no es pugui trobar ni a les biblioteques ni als fons editorials. Hi ha per sospitar que hi ha clàusules secretes en l’actual Concordat espanyol amb el Vaticà). La República francesa fou un fracàs, però el règim napoleònic que la succeí actuà en tot moment com si fos l’hereu legítim de la Il·lustració i de la Revolució. Les institucions de l’Antic Règim foren escombrades. L’exèrcit, l’ensenyament, la Universitat, l’Administració, el sistema judicial i d’altres institucions responien plenament a l’esperit de la Il·lustració. L’èxit més gran de la Revolució consistí en anul·lar el Poder de Roma; França quedà per sempre més alliberada de la realment infame opressió catòlica; França esdevingué paradigma de societat laica; d’aquí que la Il·lustració francesa exercís una certa fascinació sobre els països del Sud catòlics, com fou el cas a Espanya i a Catalunya.

L’Empirisme esdevingué la filosofia hegemònica a l’Anglaterra dels vuit-cents; hegemònica en el sentit físic de la paraula: no era només es donava un predomini d’autors empiristes, sinó que l’Administració de l’Estat s’adequava al model empirista; la teoria l’emotivisme moral cobrava cos en les institucions socials i polítiques. La conducta privada no s’havia de justificar; s’establia el principi de la llibertat moral mentre no trenqués la llei. S’establí que les lleis serien expressió de la voluntat de la majoria i que la llibertat de l’individu i de les minories havien d’ésser garantides; que les lleis emanaven dels sentiments dels homes. Per altra banda, s’establia el model empirista de la ciència a tots els àmbits socials; i, de fet, quedava invalidada la pseudo-ciència aristotèlica-tomista. De totes maneres, s’ha d’assenyalar que les Universitats britàniques anaven a la reraguarda de la revolució científica; En Newton i els seus col·laboradors dugueren a terme les seves investigacions al marge de la Universitat de Cambridge, on havia estudiat i on encara predominava la filosofia aristotèlica (Convé saber que els grans descobriments científics, majorment, es produïren fora de les Universitats).

La Il·lustració francesa dugué a terme una campanya permanent a favor de les ciències empíriques i de l’aplicació de les ciències en benefici de la humanitat, així com de l’exaltació de les màquines i de la tecnologia. Sens dubte, el moviment il·lustrat a França tenia una significació especial. La Il·lustració es desplegà com una força colossal perquè l’objectiu confessat era la transformació de la societat; fou l’equivalent laic del que havien estat les reformes luteranes.
S’ha de destacar que una bona part del seus membres més distingits eren nobles (vg, Montesquieu, Voltaire, Condorcet, d’Holbach). Els il·lustrats no es dedicaven pròpiament al cultiu de la ciència o de la filosofia. La figura arquetípica d’il·lustrat correspondria a la d’un individu de formació de lletres, autodidacte, compromès en la difusió de les idees de la Il·lustració a través de tot tipus de recursos que permetessin fer arribar el missatge a les amples masses; recursos, a saber: llibres, pamflets, ensenyament, ateneus, conferències, diaris i revistes i l’Encyclopédie. Els discursos dels il·lustrats formaven un ample ventall d’ofertes socials i polítiques, que anaven des de reformes del sistema monàrquic fins a repúbliques comunistes de signe llibertari; aquesta diversitat ideològica es corresponia amb la diversitat social dels il·lustrats i del segments socials representats. Per altra banda, la classe treballadora no participava amb tant d’entusiasme dels ideals positivistes de la Il·lustració, i, encara menys les grans masses pageses, que constituïen el gruix de la població de França.
Malgrat les divergències, hi havia un punt al voltant dels qual els il·lustrats convergien i cobraven força: consistia en l’exaltació de la raó. La raó entesa com a capacitat de la ment humana, com a instrument per sortir del dogmatisme i de la superstició; però també com a guia per recórrer el camí de la ciència i per construir una societat més sàvia, justa i feliç. L’època va experimentar l’impacte intel·lectual amb la publicació de la teoria de la gravitació universal d’En Newton. Si la Humanitat podia resoldre les lleis de l’Univers, el camí també estava obert per a descobrir les lleis que jeuen dins la naturalesa i la societat. Es va arribar a assumir que per mitjà d’un ús assenyat de la raó, seria possible un progrés il·limitat, progrés en coneixements, en èxits tècnics i les seves conseqüències i també en valors morals. Sens dubte, la major part dels il·lustrats francesos s’han de situar dins el corrent del Positivisme, però amb notables excepcions com serien, per exemple, En Marat o En Rousseau; i, En Saint-Simon, a la seva segona època.

Amb l’exaltació de la raó d’una manera poc crítica, la Il·lustració francesa iniciava una pràctica intel·lectual on era fàcil caure en els usos de la dialèctica platònica. Vegem-ne uns exemples:

El cas d’En René Descartes. Sembla que, de bon antuvi, els teòrics dels vuit-cents consideraren En Descartes com un precedent del moviment il·lustrat i donaren a entendre que consideraven la seva filosofia com a l’inici de l’època de la Raó. A l’obra d’En Descartes hi trobaven tot de materials essencials que giraven al voltant de paraules del tipus de raó, racional, racionalisme, idees, idees clares i distintes, mètode, la matemàtica, raonament, la ciència, mecànica, geometria i d’altres, totes elles tingudes en gran estima pels il·lustrats. La imatge de Descartes com a savi retirat del Món i dels valors mundans, amb una vida totalment lliurada a l’estudi i a la ciència esdevingué una icona per a als il·lustrats francesos (Bé, és difícil saber quina fou la vertadera realitat històrica). A més a més, aquesta imatge de savi venia reforçada pel fet històric que els seus llibres havien estan condemnats pòstumament per l’Església catòlica. En Descartes seria declarat un dels iniciadors de la ciència moderna, i la seva filosofia, el Racionalisme, com a la filosofia de la modernitat. En Descartes entrava per la porta gran al panteó del savis francesos i allà s’ha mantingut fins els dia d’avui (Actualment, a la programació oficial d’ensenyament de la filosofia de França, d’Espanya i de Catalunya, En Descartes continua figurant com un dels deu o dotze filòsofs més importants de la història. És una mostra més de la feblesa de l’Univers francès i de l’espanyol, i del català. El Poder d’Estat francès i l’espanyol desplegaren – i mantenen encara ara – tot de mecanismes i dispositius per a mantenir i reforçar llur mitologia històrica; aquests mecanismes no rutllen a la recerca de destriar la veritat històrica, ans al contrari, una de les seves funcions essencials consisteix en eliminar o marginar tot tipus d’informació o argumentació que, segons els seus barems, qüestioni o contradigui la veritat històrica oficial).
En Locke va establir el principi de no hi ha idees innates; En Hume va aportar arguments més que suficients per a mostrar la inconsistència del mètode cartesià. En efecte, era un mètode la peça mestre del qual era la idea de Déu com a idea innata, clara i distinta; i no, no era així; resultava que la idea de Déu era originada i confusa . Sostenia, En Hume, que afirmar l’existència de Déu a partir de la idea de Déu no era una demostració sinó una petitio principii inacceptable. Si la idea de causa és confusa, i si la relació entre una causa i el seu efecte en el terreny experimental és una pura expressió verbal, encara més sense raó la pretensió d’una suposada causa respecte de la qual no es pot fer cap experiment.
Tot i que no sabem quina va ser la influència real dels escrits d’En Descartes entre els il·lustrats, allò que m’importa subratllar és que la Il·lustració francesa va alimentar una tendència cap a l’idealisme que entroncava amb el platonisme. S’omplien la boca amb la paraula raó, però no eren molt exigents amb la seva literatura filosòfica. Rendien culte a la deessa Raó, però, realment, allò que feien era banalitzar el discurs filosòfic; bastava que un hom es declarés partidari de la raó i de la llibertat contra el despotisme per ésser considerat de ple dret com a il·lustrat. La ideologia de la Il·lustració francesa, tot i declarar-se hereva de la britànica, difuminà i/o marginà el concepte bàsic de l’emotivisme moral de l’Empirisme (emotivisme moral que tenia les arrels en el luteranisme). D’aquí que es marqui una profunda clivella entre el pensament francès i el britànic. Semblantment, es marcarà la diferència entre el Positivisme francès i l’anglosaxó.
És d’esperar que algun dia, en el futur, en un Món global, socialista i igualitari, quedaran anul·lats aquests falsos Universos culturals construïts pels Estats, en funció dels interessos circumstancials del Poder. Llavors s’establirà quina fou la vertadera importància de N’Auguste Comte. Actualment, als llibres de text espanyols figura com un dels grans filòsofs com a fundador del Positivisme (En aquest sentit, es pot dir que l’Estat francès està d’enhorabona: ha aconseguit que a moltes grans enciclopèdies figurin com a originaris francesos dos grans corrents de la filosofia). He de sospitar de les intencions dels manipuladors francesos i espanyols. No s’entén que un Saint-Simon tant ben dotat de recursos humans i intel·lectuals i tan novel·lesc sigui posposat a la galeria d’homes il·lustres per En Comte, un home gris, secretari i deixeble d’En Saint-Simon, amb una formació intel·lectual molt limitada, un home d’idees obtuses i més aviat reaccionàries. Hi ha grans pensadors que no fan ni la més petita referència d’En Comte, com és el cas d’En Marx. Aparentment, En Comte hauria de figurar com un obscur il·lustrat de la segona generació que hagueren de constatar amargament els pobres resultats que s’havien aconseguit fins aleshores. Certament, ell denuncia la situació de caos moral i intel·lectual de la societat francesa del seu temps, però des d’un cantó declaradament reaccionari i antiobrer. El seu discurs de l’esperit positiu és l’obra d’un predicador neoconservador, on es repeteix incansablement que la classe obrera no és de fiar, ha de ser guiada, que ha de ser educada amb un programa positivista al servei de la nova classe capitalista. La proposta d’En Comte era la de salvar d suposada corrupció moral a la classe obrera per mitjà de programes de formació social capitalista. Comunament, es defineix el Positivisme con aquell corrent filosòfic que afirma que la única via de coneixement vàlid és el de les ciències empíriques juntament amb les matemàtiques. En Comte proposà que s’hi afegís una nova ciència que seria la física social, la Sociologia. La física social comtiana havia de resoldre el problema obrer el qual era una amenaça per a la societat.
El Positivisme es presenta com un continuador de l’Empirisme; recull el plantejament empirista al entendre que la metafísica no és possible com a ciència i estableix un únic camí del saber que és el de les ciències empíriques. El Positivisme esdevingué hegemònic; a la fi del segle XIX, la ideologia dominant a Europa; ideologia dominant en el sentit fort de la paraula, socialment dominant. És fàcil constatar que fins i tot els països més conservadors havien adoptat el programa positivista a l’hora d’organitzar el sistema educatiu i universitari (A l’Estat espanyol de fi de segle, tot i que l’oligarquia tradicional continuava monopolitzant el Poder, també s’establia, de facto, el positivisme. A l’Estat espanyol s’establí un contuberni entre la ideologia catòlica i el positivisme. A l’època franquista aquest tipus de contuberni encara fou més espectacular. Es feia una campanya ideològica catòlica permanent i, alhora, s’establia l’ensenyament oficial de les ciències positives i s’impulsava la difusió del sabers científics; a les universitats a les càtedres de filosofia s’impartia el tomisme com a filosofia perenne, però les universitats tenien un disseny positivista, de manera que les Facultats de les ciències positives eren les més valorades). Per altre part aquest tipus de contuberni no fou exclusiva de l’Estat espanyol; a altres Estats conservadors o, fins i tot, reaccionaris es donà aquest aparellament. L’ascens del Positivisme fou irresistible arreu, acompanyant el nou ordre mundial sorgit de la Revolució industrial (Els països industrialment endarrerits també s’afanyaven a imitar el programa científic positivista).

Com ja va fer l’Empirisme, el Positivisme dona per demostrat que la Metafísica no és possible com a ciència i que, per tant, ni la Teologia ni l’Ètica són possibles com a ciències. El Positivisme posava l’accent en el cultiu social de la ciència i, sobretot, en l’aplicació de la ciència a la producció i a l’ordenació de la societat. Però, de bon principi, introduïa conceptes que defugien l’àmbit de les ciències positives. A l’obra d’En Comte es pot comprovar més fàcilment. En Comte, ingènuament, estableix tot un seguit de postulats sobre els quals desplega el seu discurs. Dóna per suposat que la classe obrera és la classe social més apte i preparada per a cultivar les ciències positives; que les classes altes tendeixen a dedicar-se a la metafísica o a la teologia; que és propi de la classe mitjana la dedicació a la literatura; que la instrucció positivista de la classe obrera donarà per resultat un nou ordre moral, que els obrers seran uns grans agents de la moral, i d’altres. En Comte també dóna per suposat – és a dir, postula – que en un futur es podrà fer un física social, la sociologia científica, per mitjà de la qual es resoldran o s’evitaran els conflictes socials de manera d’una manera ordenada i sense violències. La literatura positivista tendí a servir de suport a la ideologia conservadora en les situacions socials de confrontació de classes o en situacions revolucionàries. Haurem de veure més endavant que el projecte de fer una física social conté missatges de signe platònic, en el sentit que defuig els seus propis principis fent recurs a l’idealisme.

La història de la filosofia presenta el Racionalisme com un corrent filosòfic a partir del pensament d’En Descartes. Convé destacar que aquest és un corrent molt atzarós que a diferència dels altres corrents no tingué cap tipus representació social i tampoc aconseguí crear associacions específiques; per fer una comparació que aclareixi el que vull dir: el pensament d’En Tomàs d’Aquino, el Tomisme, fou reconegut com a filosofia oficial de l’Església catòlica i sorgiren tot d’associacions que es declaraven tomistes; el pensament d’En Descartes, en canvi, no fou reconegut com a propi per cap formació social; la mateixa situació es donà respecte als altres més famosos pensadors d’aquest corrent, seguien fidelment la doctrina d’En d’Aquino i ni s’atrevien a fer cap tipus d’esmena important. Es limitaven a fer comentaris i interpretacions de la doctrina del mestre. Dins el corrent racionalista, en canvi, cada gran filòsof corregia o anul·lava el pensament del seu predecessor i establia el seu propi sistema filosòfic com a base primera de tota filosofia del futur (per a un escolàstic això li hagués semblat caure en trampes d’En Satanàs).
No tingueren representació social o no se’n derivaren conseqüències socials, jo deia, en el sentit que l’obra d’aquests grans filòsofs racionalistes es difonia només entre petits cercles de persones que cultivaven la filosofia; en el sentit que no se’n donaren versions populars del cartesianisme o de l’espinosisme, versions populars que sí es donaven abundantment a les formacions tomistes.

L’Idealisme – o, també, dit Idealisme alemany – va seguir un destí semblant al del denominant Racionalisme. Bé, realment, el denominat Racionalisme no fou sinó una filosofia idealista; no seria desencertat posar en el mateix corrent idealista els autors racionalistes i els idealistes. En Kant inaugurà l’Idealisme a partir de la filosofia d’En Wolf, una versió del racionalisme i que en aquella època era predominant a les Universitats alemanyes.
Amb el triomf del luteranisme, les Universitats alemanyes havien quedat alliberades de la tutela de Roma i del control eclesiàstic; les càtedres de filosofia deixaren d’ésser patrimoni vergonyós de les ordres religioses (Fins a llavors, cada ordre, segons la seva jerarquia dins el sistema de poder romà catòlic, es reservava la cura de proveir les càtedres universitàries que tenia com si fos un patrimoni de poder. Era el Papa i els Bisbes, en darrer terme, els qui indicaven quines havien de ser les tasques prioritàries del moment. Així, per exemple, la Universitat de París sota el control de l’Arquebisbe, feu condemna expressa de les obres d’En Descartes).
Feta la reforma luterana, les Universitats alemanyes, sense la tutela de Roma, es desempallegaren del tomisme, el qual fou substituït per una filosofia idealista que concordava amb la teologia luterana imperant. Per altra banda, la nova llibertat va permetre la difusió de la física de Galilei; era la retirada en complet desordre de les tropes de N’Aristòtil i d’En Tomàs. I la lliure difusió de la teoria física d’En Newton significà el cop definitiu a l’aristotelisme. Però a l’Alemanya luterana, la Il·lustració avançava a un ritme molt moderat sense trencar la frontera de la filosofia idealista d’En Wolf.
L’aparició de l’obra d’En Hume, posà en crisi la situació idíl·lica en que es trobava la filosofia alemanya. Com diu En Kant, la lectura de La investigació sobre l’enteniment humà el va despertar del seu somni dogmàtic; acceptava el plantejament bàsic de la teoria de coneixement empirista, que totes les idees tenen el seu origen amb les sensacions, que no hi ha idees innates i que la metafísica no és possible com a ciència. Tot i així, En Kant dedicà les seves energies a la recerca d’una via que trenqués o superés els enunciats essencials de l’empirisme. No fou el cas que en cap moment volgués ésser el representant de l’empirisme alemany. En Kant havia estat educat en el pietisme luterà, i havia iniciat els estudis de teologia a la Universitat de Königsberg; continuà essent un creient luterà durant tota la seva vida. Amb el pensament de Kant s’iniciava l’Idealisme alemany. D’una manera lenta, el pensament de Kant s’anà fent hegemònic a les Facultats de filosofia alemanyes. Els semblava que En Kant havia descobert una via – idealista – per mitjà de la qual es podia conjugar la modernitat – que als seus ulls era representada per l’Empirisme – amb els valors més sagrats de la teologia luterana.
En Kant anava més enllà de l’escepticisme d’En Hume; aquest intentava demostrar que la idea de causa era inconsistent, però no posava en dubte la garantia de les nostres sensacions, les dades empíriques, la informació del món per mitjà dels nostres sentits. La proesa Kant consistia en demostrar que, en rigor, no tenim cap garantia de la veracitat de les dades empíriques, de les dades que ens donen els nostres sentits. Segons la seva Crítica, s’ha de concloure que les sensacions no ens transmeten una suposada realitat exterior al jo, a la pròpia consciència, sinó que són una conseqüència, un resultat de l’activitat sensorial del jo, del subjecte, al rebre estímuls procedents del món exterior. En Kant havia fabricat la seva dialèctica bàsica (L’anomenà Estètica transcendental), la que es dóna entre el fenomeno i el noumeno – el fenomen i la cosa en sí – ; segons aquesta, s’afirma que la sensibilitat del subjecte és una part activa en la formació del fenomen; que no ens és possible establir o trobar un mètode per a poder comparar el fenomen i la cosa en sí; que no és possible conèixer la cosa en sí; que no és possible una ciència autèntica; que els humans ens movem necessàriament dins un món fenomènic (M’avanço a dir que l’arrancada d’En Kant és en fals; que el plantejament inicial no resisteix una anàlisi lògica rigorosa. La denominada cosa en sí és una pura invenció. No és només que la ciència no reconeix aquest concepte; En Kant ha fet un ús incorrecte del llenguatge, com diria el Positivisme lògic; vegem com es produeix la incorrecció: certament, el nostre sistema de sensibilitat respon a unes càrregues d’energia física que en diem estímuls; certament, sense un estímul determinat no es produeix una sensació determinada, no es produiria el fenomeno; però és incorrecte en lògica fer usos diversos de la mateixa cosa utilitzant noms diversos; així a allò que és una càrrega d’energia física, allò denominat estímul, En Kant l’anomena cosa en sí, però la usa de manera diferent; la cosa en sí passa ser entesa com una mena d’ésser a la manera de N’Aristòtil. Dir que no podem conèixer aquest noumeno, és afirmar que no podem conèixer els estímuls; però aquesta afirmació no s’acomoda a la ciència positiva que distingeix com a coses diferents els estímuls i les sensacions, i que sí que coneix els estímuls. Posem que unes ones ràdio-elèctriques són l’estímul suficient per produir una sensació sonora: queda clar que una cosa són les ones sonores i una altra de diferent la sensació provocada en el subjecte; queda clar que les ciències positives es dediquen a l’estudi dels estímuls en quant estímuls, en quant que són càrregues d’energia, i de les sensacions com a resposta del subjecte. Certament, cada sensibilitat de les diverses espècies animals donarà lloc a una diversitat de sensacions; no sentirà el mateix un gos que una persona en resposta a un mateix estímul; però la investigació científica sobre la diversitat de les sensacions no provoca cap tipus de desconcert. La física estudia i classifica tot tipus d’ones sonores, les que estimulen l’oïda humana i les que no; igualment, la psicologia empírica estudia la sensibilitat humana.
En Kant es tragué de la màniga la intuïció pura de l’espai i la intuïció pura del temps, conceptes amb els quals pogué desplegar els formidables jocs malabars de la Estètica transcendental. Segons això, seria el subjecte – el subjecte humà – el qui ordenaria els fenòmens segons la seva intuïció pura del temps i de l’espai. Les ciències positives, pel contrari, entenen que és el subjecte el qui s’acomoda a l’espai i al temps, el qui, des del moment de néixer, ha d’aprendre a moure’s correctament dins les coordenades espacio-temporals.
La Crítica de Kant és una proposta declarada per establir un nou platonisme per a justificar la fe i la moral luteranes; ve a dir que si bé no podem defugir el món fenomènic, sí que podem desplegar un autèntic coneixement del jo; que podem analitzar i estudiar sistemàticament l’única cosa en si que és al nostre abast, el subjecte, el propi jo. Si bé es declarava que la metafísica no era possible com a ciència, alhora s’afirmava l’existència de Déu i de l’ànima humana com a postulats. I quedava obert el camí de recerca de la veritat moral, de la moral entesa com a resultat d’una investigació intel·lectual a la manera de Sòcrates-Plató; i tot el contingut moral del pietisme luterà trobava acomodament en la teoria l’imperatiu categòric, la llei moral que En Kant sentia al seu interior.
L’Alemanya luterana es podia sentir intel·lectualment reforçada amb la via kantiana. Els teòlegs luterans podrien cultivar la nova ciència del noumeno resguardats dels avenços de les ciències empíriques. El kantisme no aturava la il·lustració alemanya, és limitava a fer una reserva per al cultiu de la teologia i de la moral. S’establia, de fet, una mena de coexistència entre el positivisme – que impregnava tota la Il·lustració -, el cultiu de les ciències empíriques, l’entusiasme per l’aplicació de les ciències i l’inici de la revolució industrial, per una banda, i l’Idealisme, per l’altra. En Kant era un exemple d’aquesta coexistència; ell també es declarava il·lustrat i seguia amb interès els avanços de la ciència.
A una Alemanya on l’aristocràcia continuava essent hegemònica, l’Idealisme alemany – Kant, Fichte, Schelling, Hegel – es presentava com una renovació de la filosofia juntament amb la Il·lustració; però era una renovació ideològica que no feia sinó donar per bo l’endarreriment social i polític d’alemanya (social, els pagesos continuaven sotmesos als privilegis senyorials i els nous obrers industrials no disposaven de drets; i polític, puix que les reformes democràtiques eren superficials); era un moviment filosòfic que no representava cap amenaça per als governs alemanys. El pensament de Kant quedà a la pràctica en allò que proposava: una pura declaració d’intencions, un pur formalisme.
Georg Wilhelm Friedrich Hegel representà la culminació de l’Idealisme alemany. A partir de 1812, les idees d’En Hegel començaren a resplendir a l’esfera celeste alemanya. La cursa hegeliana fou una fascinació col·lectiva del món acadèmic alemany. L’entusiasme que provocà En Hegel també abastava els cercles ideològics i els seminaris de l’Església luterana (En Hegel mateix va estudiar teologia al seminari de la Universitat de Tubinga). I allò més significatiu, també el Poder polític donava el vist i plau a la seva obra i l’ascendia com un meteor cap a la càtedra de la Universitat de Berlín. L’èxit esclatant de l’ideari d’En Hegel abastà també els cercles ideològics més radicals; d’aquí que, ben aviat, hom parlà de hegelianisme d’esquerre per a distingir-lo del dels cercles conservadors que eren el més pròpiament hegelians. La filosofia d’En Hegel venia com anell al dit per al projecte polític de gran abast del governants prussians. El regne de Prússia menà el gran projecte de constituir l’Estat alemany, projecte que arribà al seu compliment a l’any 1871, amb la proclamació del Reich alemany, de l’Estat alemany (A l’Europa de començaments de segle, la Germània era un conglomerat de formacions polítiques molt diverses, continuació de l’antic Imperi germànic. Amb el Reich, s’establia un Estat federal alemany nacional modern).
Per primera vegada apareixia una filosofia que no negava la veritat dels sistemes filosòfics precedents. A La Fenomenologia de l’Esperit, la filosofia era explicada com a resultat del desplegament de l’Esperit Absolut ( que vendria a ser Déu), de manera que la diversitat de sistemes filosòfics eren entesos com a formant part d’un desplegament ideològic únic que abraçava les religions, els sistemes de filosofia i les concepcions científiques. L’Esperit es desplegava dins la història, o, també, els esdeveniments històrics eren manifestació de l’Esperit. L’Esperit es desplegava per mitjà de l’acció dels homes, de totes les accions dels homes. La història deixava de ser una col·lecció de res gestae i l’objectiu de l’estudi de la història era entendre les lleis racionals que determinen els processos històrics. Era la famosa expressió que diu que allò real és racional i allò racional és real. En Hegel donava resposta a les inquietuds dels seminaristes luterans i dels universitaris inquiets; semblava il·luminar amb una nova llum les qüestions més fosques; ara els luterans més beats podrien trobar justificació al Mal; el Terror jacobí era explicat com un moment necessari del procés de la Revolució francesa. Els luterans podien acceptar la idea de la Revolució francesa que els oferia En Hegel; la Revolució francesa era considerada un moment necessari del desplegament de l’Esperit, però no era la fi de la història; la fi de la història universal era la creació de l’Estat alemany com a fruit del cristianisme germànic. En Hegel els explicava que els quatre grans esdeveniments de la història universal que eren: l’aparició del cristianisme, la Reforma luterana, la Revolució francesa i la Il·lustració alemanya. Els estudiants luterans quedaven entusiasmats amb aquesta literatura. Per als governants de Prússia l’obra d’En Hegel era una magnífica resposta a la literatura antimonàrquica de la Il·lustració francesa, i una resposta des de la modernitat; feien d’En Hegel un modern que recollia i superava la Il·lustració francesa. Segons En Hegel, la moral i la llibertat autèntiques haurien de ser les que s’estaven construint a l’Estat prussià luterà ; solament l’Estat pot ésser garant de la moral i de la llibertat. Per altra banda, de bell antuvi, la monarquia prussiana havia practicat un magnífic despotisme il·lustrat.
L’entusiasme pel pensament d’En Hegel no es traduí en cap tipus de moviment social de manera que pogués ésser qualificat de hegelià. Els hegelians, de dreta i d’esquerra, es limitaren a donar suport – o a fer crítica – als diversos moviments; però de manera individual, sense arribar a formar cap tipus de partit o d’organització específicament hegeliana. Si de cas, eren l’església luterana i l’Administradors de l’Estat prussià els principals realitzadors de l’ideari hegelià.
L’apoteosi obtinguda per la filosofia d’En Hegel seria el principi del seu ràpid esfondrament. A la mort d’En Hegel, els hegelians s’esvaeixen; el gran campió cultivador i hereu de la dialèctica fou En Carl Marx, és a dir, un que feia negació de la idea d’Esperit, el teòric del materialisme dialèctic. Després d’En Hegel, no hi hagué cap gran pensador estrictament hegelià ni tampoc societats que es declaressin hegelianes. Pel contrari, a la segona meitat dels nou-cents aparegueren poderosos moviment filosòfics que expressaven el seva crítica a l’obra d’En Hegel; En Schopenhauer fou un dels més apassionats en el rebuig; no s’estava de qualificar-la de pseudofilosofia. En Marx declarà que la seva Dialèctica materialista era la dialèctica hegeliana posada cap per avall. Lenin i els marxistes posteriors tornaren despertar l’interès pel pensament d’En Hegel; En Lenin estimulà en gran manera l’interès per aquest autor al afirmar que sense conèixer l’obra d’En Hegel no es podia entendre Marx; N’Herbert Marcuse, el més influent dels filòsofs de l’Escola de Frankfurt, fou sens dubte el qui més va reivindicar la validesa del pensament d’En Hegel (No deixa de sorprendre que En Marcuse fos deixeble d’En Heidegger i que a Raó i Revolució no en faci cap referència).
La dialèctica és usada per En Hegel com a mètode per mostrar el desplegament de l’Esperit – com fa en l’obra Fenomenologia de l’Esperit -. Amb la lògica dialèctica aplicada a la història, En Hegel esdevé el prestidigitador de la història universal. Qualsevol procés històric sotmès a l’anàlisi de la seva lògica mostra el que En Hegel volia demostrar per endavant. Totes les prediccions que fa s’acompleixen (En Marx també exhibirà les seves extraordinàries dots de malabarista de la història).
Tot i l’extraordinària difusió del pensament d’En Hegel, no se’n derivà cap moviment social que es declarés hegelià. Però alguns dels seus conceptes es troben a diferents discursos d’ideologia conservadora. És de notar que l’expressió i el concepte de l’esperit del poble va tenir fortuna entre les modernes formacions de signe feixista; la denominada Formación del espíritu nacional de les escoles franquistes era una deriva popular de l’iceberg hegelià originari; allò que s’explicava a les classes de FEN sobre la diversitat d’esperits nacionals i que cada poble té un destí històric era teoria hegeliana; el magnífic destí històric del poble espanyol – del qual En José Antonio havia sigut el profeta – en un text que duia la marca hegeliana i feia eixí: Espanya és una unitat de destí en l’universal. Cada poble, cada nació té una missió i la missió d’Espanya era la d’espargir i defensar els valors espirituals i principalment els catòlics (Un hom es podria sorprendre de que José Antonio hagués pogut accedir al pensament d’Hegel, però no es va donar tal cosa; el Fen i la literatura d’En Primo de Rivera van beure de l’abundant literatura feixista mussoliniana (En Giovani Gentile, expressió italiana del hegelianisme, fou un destacat intel·lectual del règim de Mussolini).
. Jo pens que la crítica positivista a la filosofia d’En Hegel és superficial. Certament, moltes de les afirmacions essencials del pensament d’En Hegel són fàcilment impugnades; les que fan referència al món físic, serien impugnades pel les ciències físiques; quant a les seves prediccions històriques més planament enunciades, es pot constatar que no s’acompliren. Es podria dir que els esdeveniments històrics han posat al descobert la inconsistència de les seves prediccions (Bé, semblantment passà amb les prediccions d’En Marx).
La fascinació que provocà l’obra d’En Hegel no fou casual. Es pot afirmar – i jo hi convinc – que algunes de les grans idees del pensador alemany han impregnat tot el pensament i la cultura posterior; o sigui, no és que només hagi tingut influència en alguns grans filòsofs posteriors; es més: algunes de les idees contribuïren a la formació del panorama intel·lectual modern i continuen en ple ús. Posaré un exemple: el concepte hegelià de la història com a desplegament i com a raó. La novetat que oferia En Hegel era, certament, irresistible: per primera vegada es podria intentar comprendre els processos històrics; la història deixaria d’ésser una acumulació de rerum gestae. Amb la seva formidable literatura, En Hegel, a les seves conferències sobre La Raó a la història, diu – hi ho repetirà moltes vegades -: …perquè no és el desig d’acumular sabers, sinó el de comprensió racional, el de coneixement, allò que constitueix la necessitat subjectiva que impulsa a l’estudi de les ciències (pàg. 47). La proposta d’En Hegel era fer ciència històrica en el sentit de descobrir, d’entendre la raó de la història; era la història d’un procés; i l’agent era un poble històric – en el sentit de nació – determinat; eren els pobles els protagonistes. Eren protagonistes com a instruments del desplegament de l’Esperit; els pobles realitzaven una idea; cada poble tenia una vocació històrica i duia a terme una missió que coincidia amb el desplegament de l’Esperit. Dins aquesta història hegeliana, cada poble té un únic moment de glòria; passat aquest moment, mai més tornarà a ressorgir.
En Hegel trencava la historiografia conservadora; la qual presentava la història com una font d’exemples útils per a la formació moral de la joventut; fornia d’exemples plens de bonesa moral o, pel contrari, d’exemples de desastres la causa dels quals era la maldat dels homes (Encara ara no és rar el discurs beat que postula fer avinent als joves el coneixement de la malvestat d’un determinat fet històric, a fi de que no es torni a repetir, diuen els beats de dreta i d’esquerra). En Hegel, en canvi, utilitzava un llenguatge demolidor contra les hagiografies civils, i intenta fer nova llum sobre les idees que realment mouen la història. Un bon exemple es troba al paràgraf on diu: En César tenia la idea més exacta del que responia al nom de República romana. Sabia que les lleis de l’auctoritas i de la dignitas, que havien de ser supremes, eren de fet burlades i estaven lliurades a l’arbitri dels particulars…D’haver escoltat a En Ciceró, res hagués succeït. En César sabia que la República era una mentida; que En Ciceró es limitava a pronunciar discursos buits; que una nova forma havia de substituir aquell buit edifici (La Raó de la història, pàg. 135).
En Hegel fornia un formidable instrument ideològic al Poder conservador alemany i a l’Església luterana; un instrument nou que feia miques la tradició. És el gran innovador, però al servei del interessos conservadors. En darrer terme, per a En Hegel la fi de la història universal és el cristianisme germànic. És per això que a la seva obra es dóna un dualisme entre la denúncia de la beateria per una banda, i l’intent absurd de racionalitzar l’irracional.

Amb En Hegel la filosofia i l’estudi de la història entraven en una nova dimensió. La beateria conservadora era escombrada, però també la il·lustrada. Hi havia una tradició de fer literatura d’exaltació de l’Imperi romà, de manera que els crims de Roma eren presentats com a accidents de la història; l’Imperi romà era valorat com un de les grans construccions de la història universal; i l’estudi de la llengua llatina continuava essent considerat imprescindible. La novetat del discurs hegelià era que intentava posar de manifest la dialèctica del procés històric, retirant les caretes i mostrant la cara horrible de la realitat històrica. La història deixava de ser un jardí esplendorós on es cultivaven les virtuts cíviques i mostrava la seva faç horrible. Així En Hegel desplegarà la teoria de dialèctica del senyor i el serf en base al sistema esclavista de l’Imperi romà. I la filosofia antiga deixava de ser una col·lecció de fórmules gratuïtes de veritat i de virtut. Així, amb En Hegel, l’estoïcisme esdevenia un moment necessari de la història; no era el cas que hi hagués un senyors distingits que haguessin escrit llibres d’idees estoiques, sinó el desplegament de la Idea era universal. Aclaridor és el que diu: …com a forma universal de l’esperit del món, l’estoïcisme sols podia sorgir en una època de temor i servitud universals, però també de cultura universal…(Fenomenologia de l’Esperit, pàg. 123).
En alguns passatges de la seva revisió de la història universal, mostra la tremenda capacitat de penetració i la declaració de la seva independència; no dubta en invalidar en un sol cop mil anys de tradició beata; en uns breus paràgrafs engegava una definició del que havia significat l’Imperi romà dins el curs de la història universal. Així, en un apèndix sobre El món romà del seu llibre La Raó de la història, deixà dit: La contradicció…es desenvolupa, del costat de l’aristocràcia, en superstició i en l’afirmació d’una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mort de la vida ètica.
L’obra d’En Hegel tingué un èxit fulgurant, però el seu pensament només afectava als cercles universitaris i als dels teòlegs luterans; i, com ja he dit, no tingué conseqüències socials immediates. L’Administració prussiana – és a dir, el Poder – no introduí reformes significatives que fossin una deriva del pensament hegelià. Els plans d’estudi de les administracions de les diverses àrees germàniques, a la pràctica, tampoc quedaren afectades per la filosofia hegeliana. A la mort de Hegel, les càtedres de filosofia i de teologia no mostraren les senyes d’identitat hegeliana, ans al contrari, hi hagué una explosió de línies filosòfiques de signe divers o contraposat: continuadors de l’idealisme hegelià o kantià, hegelians d’esquerra, l’empirisme alemany i la línia de pensament inaugurada per En Schopenhauer i En Nietzsche, i d’altres línies.

Amb el pensament d’En Carl Marx, semblava que a la fi la filosofia deixava d’ésser interpretació del món; i esdevenia un instrument per a la transformació del món, com ell proposava. Després del triomf de la revolució d’octubre, el marxisme apareixia com a la nova filosofia dominant al món – i que, realment, l’havia de transformar -. Els dirigents de la gran Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques feien declaració expressa que construïen una societat socialista inspirats amb les idees d’En Carl Marx (El que es deia marxisme-leninisme).
La desfeta imprevista dels règims comunistes, va accelerar la crisi del marxisme. Així i tot, actualment, el marxisme continua essent una de les grans filosofies modernes. És indiscutible que molts d’elements ideològics aportats per En Marx són presents a molts de discursos ideològics actuals. Per altre costat, el pensament marxista continua present dins l’esquerra espanyola i catalana. Passaré pel sedàs aquells conceptes del marxisme que considero que són falsos i que indueixen a la confusió, amb la intenció de contribuir a aclarir el panorama intel·lectual català.
El materialisme dialèctic. (Nogensmenys, N’Althusser, als anys setanta, encara ens volia convèncer que aquesta concepció marxista constituïa una autèntica ciència). De manera semblant a la d’En Hegel, En Marx fa de la dialèctica materialista un instrument pel mitjà del qual la història no fa sinó confirmar les seves tesis. Amb la intenció de confirmar la bonesa del seu mètode, En Marx selecciona aquells processos històrics que s’hi adeqüen i deixa de banda els que no.

Crítica de la teoria de l’alienació religiosa.

Els il·lustrats francesos, majorment, consideraven les religions positives com una conseqüència de la ignorància, la superstició, el fanatisme, la por, fomentats per uns religiosos malvats que enganyaven el poble. En Marx pretenia superar la idea il·lustrada de religió, així com el materialisme no dialèctic d’En Feuerbach. Per En Marx l’alienació religiosa era un derivat de l’alienació fonamental, l’econòmica; una alienació que anul·lava la lluita de classes. En Marx en posà com exemple històric la lluita de classes entre els patricis romans i els esclaus; entengué que el cristianisme havia estat l’instrument d’alienació; explicà que els esclaus traslladaven a un món ideal el que s’esdevenia al món real; en lloc de preparar la revolució contra els patricis, seguien un camí imaginari que els havia de portar al cel; renunciaven a l’intent d’alliberar-se realment per una creença en un alliberament ideal, per la promesa d’una vida eterna i per la recompensa de la Glòria. Marx dirà – fent crítica a En Feuerbach – que s’ha de substituir la crítica del Cel per la crítica de la Terra. En Marx va considerar definitiva la seva teoria; i els marxistes sempre l’han posada de relleu al plantejar-se la qüestió religiosa. Però la teoria d’En Marx és inconsistent; posaré uns exemples per veure-ho.
En Marx fa referència a les condicions dels esclaus romans de manera ideològica; és a dir, no és el cas que En Marx faci ús d’uns coneixements socials del món romà; redueix la particularitat històrica a element ideològic, a concepte; una vegada feta aquesta operació mental, el trencaclosques de la complexitat romana queda reduïda a una simple anàlisi algebraica. En Marx allò que fa es fer passar la història pels seus esquemes ideològics. Agafa els processos històrics, els desmunta en porcions i manipula aquestes porcions fins que encaixin en les caselles marxistes. Hem de veure que no és difícil trobar exemples històrics que no s’acomoden, que no compleixen les lleis enunciades.
Als primers segles de la nostra Era, el perill de guerra civil a l’Imperi romà era pel conflicte d’interessos entre els patricis i els plebeus.
Als primer segles, les àrees on hi havia grans bosses d’esclaus, aquelles que eren més marcadament agrari-esclavistes, el cristianisme era inexistent. Als habitants d’aquestes àrees no cristianes l’Església cristiana els donà el nom de pagans, és a dir, els que habiten al pagus, al camp, (pagus, arrel etimològica de la paraula catalana pagès ; pagans, que alhora passà a significar els no cristians).
No és el cas que els esclaus d’aquestes àrees no cristianes es mostressin més disposats a mantenir una lluita de classes més enèrgica o a lluitar pel seu alliberament.
Al llarg de tota la història, els esclaus han sigut un col·lectiu que molt rarament s’ha aixecat en armes. El fenomen de la revolta d’Espartac (71 aC) s’hauria d’estudiar amb relació a la situació d’opressió nacional que patien els pobles del sud d’Itàlia. El gran alçament dels esclaus de Sicília (135 aC) s’ha d’entendre més aviat com una guerra d’alliberament dels sicilians contra Roma, com si fos una continuació de les guerres púniques. De manera semblant, les revoltes dels messenis contra els espartans, del segle IV aC, s’han d’entendre com a guerres d’alliberament.
En Marx feia un ús molt lliure dels seus conceptes dialèctics per explicar el perquè no es va donar la revolució es trobarien en dificultats per fer una teoria adhoc que expliqués el perquè aquests suposats alienats tan sovint fan recurs a les armes i a la guerra. Fent ús del
Ho tindria difícil; hauria d’explicar que aquests alienats religiosos tan bon punt renuncien a aquest món i ho confien tot a l’altre, com de sobte agafen l’espasa i aconsegueixen els seus objectius en aquesta terra, mostrant, doncs, que no són persones alienades.
Els il·lustrats francesos es van acontentar amb unes pobres teories que en lloc d’explicar el perquè de les religions quedava satisfeta denunciant la superstició i la ignorància promogudes per l’Església catòlica; així mateix, feien anàlisis dels textos bíblics, mostraven les seves contradiccions i els denunciaven com a mites absurds que no tenien cap sentit. L’objectiu d’aquells il·lustrats era destruir l’opressió a que els sotmetia l’Església; es resumia amb l’expressió d’En Voltaire ecrasez l’Infâme, esclafeu el Maleït, amb la que signava les cartes. És clar, aquells il·lustrats francesos estaven en guerra ideològica i hem de suposar que pensaven que no era bo introduir dubtes sobre la bondat de les seves pròpies campanyes ideològiques.
Aquells il·lustrats francesos no podien explicar com era possible que la Il·lustració s’hagués iniciat a l’Anglaterra i a Escòcia, que els il·lustrats britànics eren de formació luterana i/o puritana, que els britànics no havien entrat en conflicte amb l’Església anglicana, que en John Locke, el gran il·lustrat i el gran apòstol de la tolerància, s’havia format intel·lectualment dins un medi calvinista, que En Locke no havia apostatat. En Marx tampoc aconseguí explicar el significar de la reforma luterana. Els marxistes sempre han gastat la pólvora tot denunciant que En Luter havia fet costat als nobles en la repressió contra la revolta dels pagesos; i no s’estan de fer una alabança a Thomas Müntzer, contraposant-lo a Luter.
En Marx i els marxistes, fent recurs a la seva teoria de la lluita de classes, no poden explicar la reforma luterana. Si les classes treballadores alemanyes, sotmeses a l’aristocràcia, es mantenien alienades pel beuratge religiós que els donava l’Església de Roma, a què treia cap desfermar una guerra civil entre la mateixa noblesa. Si de cas, els marxistes deuen pensar, secretament, que la reforma luterana era, en realitat, una revolta impulsada pel nacionalisme alemany.
Els il·lustrats francesos i els marxistes, per distints motius, deixaven de considerar d’interès el fet de que tots els pobles de la Terra es mostressin com a configurats al voltant de la seves creences religioses, i que, semblantment, les grans formacions socials històriques manifestessin la importància cabdal que tenia per a ells el seu Llibre Sagrat. En Hegel ja havia assenyalat les contradiccions del concepte de religió dels il·lustrats francesos.

La negació de la religió com a pura alienació que fa En Marx, o com a superstició i error que la Il·lustració francesa, seguiren una deriva intel·lectual on no hi havia progrés en el coneixement del tema del qual es feia negació. A l’obra d’En Hegel, en canvi, abunden els passatges que constitueixen un clar intent per avançar en el saber de la significació real de les religions – les religions, en plural perquè son diverses i de diverses usos – i dels seus mecanismes. Per posar una cita que mostra que el pensament de Hegel és una mena d’avançada del que seria al segle XX l’estudi antropològic de les religions; diu a la Fenomenologia de l’Esperit, pàg. 417: Les morades i els altars dels deus són per a ús de l’home i els tresors guardats en els temples són utilitzats, per ell, en cas de necessitat; i l’honor que al déu se li atributa en el seu ornament és l’honor del poble artísticament dotat i magnànim. En Hegel dedica molta atenció al tema de la funció de la religió; en tot moment, pretén fer veure que són els homes els qui creen la religió; que cada poble i cada cultura, segons el temps històric que els ha tocat viure, han creat la seva religió. I no com alienació o com a superstició o engany, sinó la religió com una resposta pràctica – el culte – a un mal o una amenaça socials i com una voluntat d’assegurar la cohesió social. Per cert, als textos d’En Hegel també es troben reunits els conceptes de tragèdia i culte.
En Sigmund Freud fou el primer en obrir el camí de la modernitat en la investigació antropològica sobre l’origen i la funció de la religió. Amb la publicació de Totem i tabú, a la fi es desxifrava l’enigma del sacrifici del propi déu, un dels cultes més universals; En Freud feia entenent que els cultes eren uns rituals màgics – és a dir, que s’havia de suposar que tenien uns poders de salvació reals i físics – i que eren un intent de fugir de la tragèdia i de l’autodestrucció. La tragèdia etnogràfica suposada per En Freud consistia en la figura dels germans que s’havien alçat contra l’autoritat del patriarca – que era el seu pare -, i l’havien assassinat amb l’objectiu de tenir accés a les dones, que eren les seves germanes; la segona part de la tragèdia era la guerra entre els germans, la qual cosa suposava la destrucció i desaparició de la pròpia tribu. Totes les línies d’investigació modernes no fan sinó confirmar els pressupòsits d’En Freud. Els estudis del món animal indiquen que moltes espècies dels mamífers superiors es donen els tipus de tragèdia semblants a la que descrivia En Freud respecte a l’espècie humana primitiva. En una de les darreres descobertes sobre el món animal, es mostrava – i es filmava! – la tragèdia que es dóna en l’organització social dels lleons: de com els mascles joves atacaven i destronaven o mataven el patriarca – que era el seu pare – i el més fort o el més decidit passava a ocupar el tron i passava a disposar de les femelles; i, com a detall impressionant i terrible, es mostraven les escenes en les quals el nou rei matava fredament i sistemàtica els cadells de la guarda, els quals eren germans o germanastres seus.
La irrupció de l’Islam com a agent de la història universal no fou tractada per En Marx. En Marx no donà explicacions de grans processos històrics que no s’acomodaven fàcilment al seu materialisme històric. Respecte al debat sobre el mahometisme i l’Islam, sembla com si s’hagués donat una santa aliança entre els il·lustrats, els marxistes i els cristians per tal de minusvalorar o ignorar la significació del naixement de l’Islam i de la seva ràpida expansió. L’aparició de la religió mahometana, la seva expansió i l’establiment del califat no s’acomodava a l’esquema marxista del concepte de religió com a alienació. L’expansió de l’Islam és un dels fenòmens més extraordinaris de la història universal, però En Marx ho devia considerar com una excentricitat de la història, he de creure. Per a la Il·lustració a la francesa i pels teòlegs catòlics és un enigma insoluble que unes tribus perdudes pel desert de l’Aràbia, inspirades per la paraula d’En Mahoma, iniciessin la conquesta del Món. Les enciclopèdies catòliques continuen fent ús d’uns mètodes d’apologètics a la manera que fa aquest article de la Enciclopedia Católica per a explicar l’expansió de l’Islam i que fa així:
…el lax codi moral de la nova religió, el poder de l’espasa i del fanatisme, l’esperança del saqueig i l’amor per la conquesta…juntament amb la genialitat dels califes…donaren com a resultat la conquesta, en molt menys d’un segle, de Palestina, Síria, Mesopotàmia, Egipte, el nord d’Àfrica i el sud d’Espanya.
Aquests enciclopedistes catòlics parlen d’un suposat militarisme de l’Islam, però no en diuen res de l’abolició universal de l’esclavitud que proclamava el mahometisme en compliment de la llei de l’Alcorà. L’Islam fou la resposta victoriosa al sistema d’esclavitud universal que establí l’Imperi romà i que mantenien els seus continuadors, els regnes i els imperis cristians. A diferència del que proclamava el cristianisme, el mahometisme declarava que cap musulmà tindrà musulmans com a esclaus. Aquest manament alcorànic s’ha complit a totes les societats musulmanes, i, en conseqüència, al món islàmic mai s’ha donat l’esclavitud com a sistema social.

De bell antuvi, En Marx mostra importants llacunes intel·lectuals respecte a determinats temes socials i de la natura, la qual cosa fa que els tracti de manera despectiva o incompatible amb la sensibilitat d’avui. Una llista immediata seria aquesta: sempre mostra una valoració negativa del món agrari i tot allò que faci referència a la pagesia; no mostra cap sentiment de llàstima per les humiliacions de les classes agràries; tampoc mostra pietat pel els sectors socials marginals; a vegades dóna la impressió que s’alegra per la destrucció de les cultures indígenes indefenses. En cap moment mostra interès o entusiasme per les lluites d’alliberament nacional, ans al contrari, a vegades, entén l’opressió com un avanç històric; semblantment provoca vergonya aliena tot de comentaris despectius cap a les cultures no europees. Especialment escandalosa és la manca de la més mínima consciència ecològica; pel contrari, En Marx fou un campió de la transformació del món per la ciència i la tècnica (Produeix esgarrifança pensar en aquells terribles deus marxistes de la Unió Soviètica, els quals amb un simple petit gest displicent podien desplaçar tot un poble, o cometre un genocidi, o canviar el curs d’un riu, o introduir el més greu desordre i malbaratament als grans espais naturals).
En Marx concep les èpoques de la història universal segons el mode de producció, de manera que tota la història antiga i medieval es correspondrien amb els modes de producció que ell denomina, respectivament, agrari-esclavista i agrari feudal. En Marx fa una reducció intel·lectual violenta; de tot allò que eren societats molt complexes, ell en fa esquemes que encaixin fàcilment a la seva sil·logística històrica. Així, cinc mil anys d’història poden ésser resumits en un pocs esquemes.
Als escrits d’En Marx, allò agrari es referit, invariablement, a la incultura, el retard, les supersticions, l’alienació religiosa, l’estancament, etc. Així, al Manifest comunista, on diu: La burgesia ha sotmès el camp a la ciutat. Ha creat enormes ciutats, ha augmentat prodigiosament la població de les ciutats en relació a la del camp, i, per això, ha tret una important part de la població de l’embrutiment de la vida del camp. Així com ha sotmès el camp a la ciutat, els països bàrbars o quasi bàrbars als països civilitzats, ha subordinat els pobles de pagesos als pobles de burgesos, l’Orient a l’Occident (En Marx ha de fer com si l’Islam no hagués existit).
En Marx té una concepció finalista de la història. La finalitat de la història és l’establiment de la societat socialista, on hauran desaparegut les classes socials i els antagonismes de classe i les classe, una societat on el lliure desenvolupament de cada un és la condició del lliure desenvolupament de tots. Finalista, però segons una concepció catastrofista; la història no és un desplegament a la manera que es contemplava en la concepció hegeliana; la història és una successió de figures de l’alienació, de formes d’explotació de l’home per l’home, de formes d’opressió i de fracàs social. Conseqüentment, En Marx valorarà positivament tots aquells canvis socials que, al seu parer, accelerin el procés històric i, inversament, de manera negativa aquells que el frenin. D’aquí que En Marx considera la formació dels grans imperis burgesos com un progrés de la història; aquesta concepció feu que En Marx – i els marxistes – es desinteressés o rebutgés les lluites d’alliberament nacional. La seu dogmatisme sobre la qüestió nacional el porta a fer prediccions que si fos ara el farien avergonyir; així, escrigué coses com aquestes: Els obrers no tenen pàtria…Les demarcacions nacionals i els antagonismes entre els pobles ja desapareixen i de cada vegada més amb el desenvolupament de la burgesia, la llibertat de comerç, el mercat mundial, l’uniformisme de la producció mundial,…El domini del proletariat les farà desaparèixer encara més…Aboliu l’explotació de l’home per l’home i abolireu l’explotació d’una nació per una altra nació.

En Marx no donà suport a cap moviment d’alliberament nacional d’Europa. Respecte de que s’anomenava la qüestió irlandesa, considerà que era millor que la retardada Irlanda formés part de l’Imperi britànic. D’antuvi, els partits comunistes han establert la seva organització política seguint el model d’Estat on desplegava la seva activitat; és a dir, que reproduïa el model centralista de l’Estat. En el cas que el partit comunista reconegués l’existència de nacions oprimides dins el propi Estat – com fou el cas a l’Imperi rus -, sempre practicà una estratègia centralitzadora de manera que es els partits comunistes de les diverses nacions quedaven integrats dins un organisme confederal on sempre, sense excepció, el partit comunista rus tenia el predomini.

A la fi del temps, després de la desfeta de la URSS, els partits comunistes d’Europa canviaren de sigles i també el programa polític. Retiraven elements bàsics de la teoria marxista.
Malgrat els esforços dels filòsofs marxistes a fi de salvar l’herència d’En Carl Marx, els seus intents no han aconseguit rectificar la tendència a la baixa de les teories marxistes.
Així i tot, per tot arreu hi ha filòsofs i teòrics que fan ús del marxisme com a mètode d’anàlisi social. Però, alhora, hi ha una sensació d’inseguretat teòrica generalitzada quan s’ha de distingir entre allò que és vàlid del que no ho és. Per altra banda, per fer crides a la revolució no es necessita el discurs marxista; de fet En Marx va veure com esclatava la revolució obrera de 1948 sense que ell hi prengués part (En aquells moments En Marx residia a París i estava ocupat amb la formació d’un partit comunista, la major part de membres del qual eren sastres alemanys residents a París. S’ha de considerar el fet que En Marx i els seus sastres alemanys tots ells eren petits burgesos, i que a les reunions del Partit no hi havia obrers; que els debats els feien un alemany; que no participaren en l’esclat de la revolució a París; que el Partit Comunista en nom del qual es feia el Manifest era aquest dels sastres alemanys de París; que el Manifest es publicà a Londres en llengua alemanya i no en francès; la revolució esclatava a París i , mentrestant, En Marx profetitzava al Manifest que la revolució burgesa alemanya…serà el preludi immediat d’una revolució proletària. De bon principi, la denominació d’origen feia de testimoni del que seria la constant de tots els partits marxistes. Igualment, a la primera gran revolució obrera triomfant, La Commune de París de 1870, En Marx era un desconegut; En Marx era a Londres i s’assabentava dels esdeveniments per la premsa. També hi ha teòrics que proposen reduir el marxisme a eina d’anàlisi social. Tots aquests teòrics viuen en una crisi permanent; no aconsegueixen establir una autoritat – a la manera de l’Escolàstica medieval – que aturi el procés de dispersió del marxisme. De l’Escola de Frankfurt va sortir un floret de filòsofs marxistes, però cap d’ells va esdevenir una autoritat; més aviat un exemple de la dispersió. Tot i l’èxit editorial de La raó i la revolució de N’Herbert Marcuse, el marxisme entrava en un nou embolic al potenciar les antigues arrels hegelianes. També existeix una mena d’església marxista dels partits comunistes que manté oberts dispositius de propaganda per tot arreu amb la intenció de perpetuar una mena de culte a En Marx.
En aquest article, la meva intenció és analitzar i fer explícits els vicis de les principals teories d’En Marx; allò que jo anomeno els set pecats mortals d’En Marx; teories esbiaixades que provoquen el creixement de les contradiccions del propi sistema teòric marxista. Les crítiques, les denúncies i algunes de les anàlisis que fa al capitalisme són magnífiques, les crides a la revolució, una meravella, les seves intencions, molt lloables. Però les bones intencions no són cap garantia d’èxit intel·lectual o social de la classe obrera. Haurem de veure que En Marx va desplegar una sèrie de vicis intel·lectuals que contaminaren la seva obra. En Marx i els marxistes introduïren la teoria de socialisme científic que presentaven com a única alternativa per a superar les diverses propostes socials d’altres teòrics, propostes que ells denominaren socialisme utòpic; d’antuvi es feia un ús del discurs teòric com a instrument de propaganda política. Es donava per fet que En Marx havia descobert dues noves ciències, el materialisme històric i el materialisme dialèctic. Haurem de veure que la pretensió es feia a partir de pressupostos inconsistents.
La ideologia d’En Carl Marx és un producte de la societat alemanya de mitjans del segle XIX. Tot i que En Marx fa crítica a la ideologia alemanya – aquest és el títol d’una obra seva -, la seva ideologia n’és un derivat. Inicialment, formà part de l’esquerra hegeliana. Els escrits de Marx traspuen sempre una forta flaire de germanisme i de hegelianisme. Al Manifest comunista, arriba a punts culminants quan diu: Els comunistes es fixen molt particularment en Alemanya, perquè Alemanya es troba a la vigília d’una revolució burgesa i perquè aquest capgirament és dut a terme en les condicions més avançades de la civilització europea en general i amb un proletariat molt més desenvolupat que a l’Anglaterra del segle XVII i a la França del XVIII, és a dir, que la revolució burgesa alemanya pot ser el preludi immediat d’una revolució proletària. De bon començament, la seva ciència incipient fallava.
En Marx va fer la crítica a Hegel i a la filosofia alemanya de l’època, però alhora mantingué elements bàsics del seu hegelianisme inicial, en especial la dialèctica d’En Hegel. Ell mateix explica de quina manera va adaptar la dialèctica hegeliana al seu propi sistema teòric. Diu que va girar de cap per avall la dialèctica de Hegel, que va substituir la dialèctica de la Idea per la dialèctica de la matèria. En lloc del desplegament de l’Esperit, allò que es desplegaria seria la Matèria, en el sentit de producció de bens materials i de la distribució social d’aquests bens. En Marx aplicà el seu mètode dialèctic a l’estudi de la societat i de les societats històriques, el resultat del qual fou satisfactori per al propi Marx i enlluernador per als seus seguidors (N’Althusser va dedicar els seus esforços a demostrar que el materialisme històrics i el materialisme dialèctic eren efectivament dues ciències, dues noves ciències. Els seu intent no va servir de res per tal d’aturar la caiguda lliure del Partit comunista francès. N’Althusser és un notable exemple dels efectes devastadors de la utilització per part dels parisencs de la metodologia perversa d’Heidegger).

Vegem la no-ciència d’En Marx i alguns dels pecats d’En Marx: Les anàlisis històriques concretes que En Marx presenta com a mostra de la bondat del seu mètode dialèctic fan la impressió que s’acomoden correctament als processos històrics descrits; semblava que la història esdevenia esplèndidament dialèctica i acomplia les suposades lleis descobertes per Marx; semblava que es demostrava la bondat del mètode. Però la veritat no és aquesta. En Marx escull aquells temes històrics que més fàcilment puguin ésser adequats a la seva dialèctica i deixa de banda aquells processos històrics que contradiuen les suposades lleis de la dialèctica. Hi ha processos històrics on no es compleixen les lleis de la suposada dialèctica. La metodologia científica estableix el principi general que un experiment contradiu una teoria, aquesta deixa de tenir validesa científica. Semblantment, si un procés històric contradiu una teoria sobre processos històrics, aquesta deixa de tenir validesa. Vegem alguns exemples.
Els processos històrics de les ciutats gregues a partir del segle VI aC posen en evidència que no es van acomplir les suposades lleis de la dialèctica històrica. El creixement de les polis gregues era el resultat de la seva activitat industrial i comercial. Inicialment aquestes ciutats eren bàsicament la residència de l’aristocràcia i d’un nombre discret de ciutadans l’activitat dels quals era al voltant de la indústria, els comerç i els serveis socials. Ben aviat, l’activitat econòmica ultrapassà els límits de les polis. I mentre el nombre d’aristòcrates es mantenia idèntic – la propietat agrària era idèntica -, pel contrari, augmentava el nombre d’individus de les classes no aristocràtiques. A partir del segle VI aC, s’inicia un procés democràtic – es pot dir una revolució pacífica – que fa que la classe dominant tradicional, la classe aristocràtica (patricis, grans propietaris de la terra, noblesa) perd el monopoli del poder polític. Es dona un esclat de ciutats que instauren una constitució democràtica. Fins aquí semblaria que el procés històric segueix les lleis de la dialèctica: es donaria la lluita de classes, la classe dominant i les classes oprimides, i les revolucions burgeses. Però aquest exemple històric que hauria de ser magnífic com a confirmació de la bondat de la dialèctica, provoca – jo crec – una gran incomoditat als marxistes. En efecte, l’exemple de les polis democràtiques trastoca tot l’esquema marxista de manera flagrant. Vegem tot un seguit de consideracions que proven que la suposada ciència marxista, el materialisme històric, no es correspon amb la realitat històrica de les polis gregues.
Milet, Atenes, Corint, Tebes, Tesalònica, Efes, Bizanci i d’altres ciutats gregues importants tenien un mode de producció que s’hauria de definir com a burgès; la major part de la població s’ocupava d’activitats comercials o industrials. El mode de producció d’aquestes ciutats no era l’agrari esclavista; no basaven l’economia en la producció agrària, sinó en la indústria i el comerç.
En Marx no diu res de l’incompliment de la llei de la negació de la negació en el procés de les polis. Hauria d’aclarir perquè en aquelles societats burgeses no s’esdevingueren les revolucions proletàries.
La fi d’aquestes ciutats democràtiques fou degut a la força de les armes dels naixents grans imperis, el persa, el macedònic o grec, el romà. Les ciutats democràtiques foren derrotades militarment; incorporades a l’imperi, perderen la independència i les seves constitucions democràtiques. El procés econòmic de producció industrial quedà estancat. No es va donar cap procés del qual es pogués dir que era el resultat de la llei de la negació de la negació. Les ciutats burgeses no donaren pas a un nou estadi social; s’anaren mustiant dins l’Imperi; a partir del segle I de la nostra era, entren en una profunda crisi. Les activitats comercials són quasi nul·les. Les ciutats es despoblen i moltes d’elles desapareixen del mapa o resten convertides en ciutadelles. No hi ha procés dialèctic. Allò que resta són les societats agràries de sempre.
Respecte al ocàs de l’Imperi romà, les tesis de Marx no aconsegueixen explicar la diversitat dels processos que se’n deriven. I els fets històrics no s’acomoden a les previsions de la dialèctica. No és el cas que la classe dels esclaus constituïssin el nucli de la lluita de classes. Els esclaus no encapçalaren en cap cas la lluita contra l’oligarquia romana. La revolta dels esclaus dirigida per N’Espartaco seria una excepció i segurament responia més aviat a una rebel·lió de les nacions del Sud d’Itàlia, de manera semblant a les rebel·lions periòdiques dels messenis contra Esparta . A la Roma clàssica i a l’Imperi es donà un conflicte permanent entre el patriciat romà i els plebeus; aquest conflicte fou la màxima de la lluita de classes. Tots els intents de revolta dels plebeus acabaren en fracàs militar. Igualment fracassaren les revoltes dels pobles sotmesos a Roma (La més coneguda i dramàtica fou la rebel·lió dels jueus al segle I). Certament, hem d’entendre que la lluita de classes va continuar tot i no disposar d’uns clars registres històrics. S’ha de suposar una situació política de crisi permanent a partir del segle II, desprès del fracàs dels intents de reforma agrària dels Graco. L’esfondrament de l’activitat comercial en seria un fort indici. On suposa que el transport per terra s’havia fet impracticable per causa de la depredació de les bandes armades. En contra del que diu En Marx, no és el cas de que l’establiment de l’Església catòlica com a aliada de l’Imperi signifiqués l’alienació de les classes oprimides. Podem constatar que es va donar un augment de la descomposició de l’Imperi, però no debut als efectes de cap opi religiós, sinó per les creixents dificultats de l’Oligarquia per mantenir el poder; o sigui que no és el cas que a partir del segle IV es donés una major pau social gràcies a la consolidació del cristianisme com a religió oficial.
Segons En Marx, al mode de producció agrari-esclavista segueix el mode de producció agrari-feudal. Certament, el feudalisme aparegué dins l’Imperi romà; a partir del segle II, comença una progressiva feudalització de l’Imperi. En contra de l’afirmació de Marx, no es pot parlar d’un canvi de mode de producció. Desaparegut l’Imperi romà, els nous regnes d’aristocràcia germànica desplegaren una activitat econòmica molt similar a la de l’època anterior. Són una continuació del model romà. No hi ha cap canvi tecnològic significatiu; la innovació més notable fou la introducció del molí de vent, al segle XII. Per altra banda, l’esclavitud es mantingué durant segles. El canvi més significatiu es de naturalesa política; a l’Imperi romà, una única aristocràcia – la romana – dominava la resta de classes i els pobles; a l’Europa feudal, en canvi, les diverses aristocràcies germàniques administraven els diversos territoris de l’Imperi, dels quals s’havien apoderat militarment. Sembla oposat a la realitat històrica afirmar que les societats feudals d’Europa estiguessin a un nivell històric superior al de l’Imperi romà. Als segles IV i V, l’autèntica dialèctica històrica era la que es donava entre els pobles germànics i l’oligarquia romana.
En contra del que diu En Marx, no és el cas que la lluita de classes acaba sempre amb la transformació revolucionària de tota la societat o amb l’enfonsament de les classes bel·ligerants; allò que s’enfonsà fou l’Imperi romà i l’oligarquia romana; però no és el cas que s’enfonsessin o desapareguessin les classes oprimides i els pobles que conformaven l’Imperi; els grans latifundis de la Bètica continuaren existint. I mentre la classe dominant romana s’enfonsava, la de Bizanci va mantenir mil anys més el seu imperi. Bizanci desaparegué, a la fi, però no per causa de la lluita de classes fracassada, sinó perquè no pogué resistir l’escomesa militar dels turcs. Podem concloure, jo crec, que la suposada llei enunciada per En Marx era més aviat un recurs literari.
La derrota de Roma en front dels pobles germànics contradiu els principis de la dialèctica hegelo-marxista. L’esfondrament de l’Imperi romà no fou degut a desplegament d’unes suposada potencialitat dialèctica interna. Per altra banda, l’Imperi bizantí – el que era la continuació de l’Imperi romà d’Orient – va perdurar mil anys més. La desaparició de Bizanci tampoc s’explica per una dialèctica interna, sinó per causa de l’expansió de l’Imperi turc. La derrota de Roma és la derrota de la dialèctica hegelo-marxista. En contra de les prediccions dialèctiques, allò que era a un estadi històric més primitiu – els pobles germànics – esfondrava allò que era a un estadi històric més evolucionat.

En Marx usa arbitràriament la categoria de alienació religiosa per explicar els processos històrics. Escull uns processos històrics concrets, les anàlisis dels quals donen com a vàlida i aclaridora l’aplicació de la categoria alienació religiosa (Vegeu l’article En Marx i la religió).

De bell antuvi, En Marx es va dotar d’una eina no-científica per a la construcció del seu materialisme dialèctic: és la utilització dels conceptes de burgesia i proletariat. Armat amb aquesta eina ideològica, En Marx elabora la seva literatura; explica quins són els mecanismes determinants dels processos històrics de l`Edat moderna. Estableix quines són les lleis que regulen els processos històrics i, tot seguit, fa la predicció del futur. La pretesa ciència d’En Marx és inconsistent perquè els conceptes utilitzats no s’acomoden a la realitat històrica.
El vici inicial de la metodologia marxista – que contamina tota la seva producció teòrica – és la reducció de les diversitats socials, històriques, a una suposada unitat ideològica. En Marx redueix la diversitat real, existent, a una suposada unitat que no es correspon amb la realitat considerada. Tampoc s’ha d’acceptar la tesi de que la sobrestructura ideològica és una conseqüència de l’estructura econòmica; d’un mateix mode de producció no es pot preveure la diversitat de respostes ideològiques o creacions socials que se’n deriven. Així, per exemple, en contra de la reducció d’En Marx, l’estructura econòmica paleolítica fou una – posem -, però les cultures creades pels pobles paleolítics foren a milers. Es donaren milers de cultures paleolítiques l’aparició de les quals era impredictible. De manera semblant, les societats neolítiques donaren lloc a una multiplicitat de cultures. Una resposta cultural nova és una creació i, per tant, és imprevisible. En Marx fa referència a diverses situacions històriques en les que la burgesia de cada època jugava un determinat paper en el lluita de classes. A l’època moderna, fetes les revolucions democràtiques, els grans empresaris passarien a disposar del Poder en substitució de l’aristocràcia tradicional. En Marx dona el nom de burgesia a la classe dels propietaris del capital, la classe dels propietaris dels mitjans de producció. En Marx utilitza el terme burgesia de diversa manera i en diversa extensió; a vegades, burgesia significa el conjunt dels individus que treballen per compte propi, i altres vegades el terme s’aplica en exclusiva al conjunt dels grans industrials; en aquest cas, burgès és sinònim de capitalista. En el seu sentit més estricte, la burgesia és l’agent que ha creat el món modern; en paraules de Marx “La burgesia ha sotmès el camp al domini de la ciutat. Ha creat urbs immenses…ha creat forces productives més abundants i més grandioses que totes les generacions passades juntes…” (Manifest, pàg. 13).

El petit botiguer que vol conservar la seva botigueta – posem – serà catalogat com a conservador. Llavors, hi hauria burgesos progressistes i burgesos conservadors, i petits burgesos. A més a més, també hi hauria els petits burgesos progressistes. Els vuit sastres alemanys de París i En Marx constituïen el Partit Comunista. En Marx mateix seria un petit burgès revolucionari i comunista; i N’Engels seria igualment revolucionari i comunista, però burgès o gran burgès, o, també – si es vol – un paràsit social. És, per tant, un cau d’errors utilitzar l’expressió pensament burgès; no existeix un pensament burgès com a representatiu del conjunt dels burgesos. En Marx fa referència a la diversitat de grups burgesos que manifesten pensaments diversos: Les capes mitjanes – el petit industrial, el petit comerciant, l’artesà, el pagès -, totes elles lluiten contra la burgesia per a salvar de la ruïna la seva existència com a capes mitjanes (Manifest, pàg. 35); aquest paràgraf és una mostra de la manera com En Marx usa el terme burgesia en una diversitat de significats; així, el petit industrial unes vegades forma part de la burgesia i d’altres, en canvi, no hi pertany i fins i tot lluita contra la burgesia.
Seria admissible denominar el conjunt dels obrers industrials el proletariat, però és incorrecte pretendre fer un conjunt que abraci els pensaments dels obrers; segons la lògica, només es poden fer conjunts d’individus que s’adeqüin una definició establerta. Els obrers pensen i senten segons la seva individualitat. La reducció a conjunts és un dels grans disbarats de la dialèctica marxista. En Marx arriba al punt més extrem al afirmar que del cervell de l’obrer industrial modern surt un pensament social que coincideix plenament amb les tesis marxistes; ve a suposar que el marxisme brolla de manera espontània del pensament dels obrers. Però tant bon punt sorgien conductes obreres divergents dels enunciats marxistes, En Marx es treia de la màniga nous conceptes socials, com, per exemple, el de lumpenproletariat. Una de les caretes més usades pels teòrics marxistes rau en el fet que contínuament fan recurs a crear teories adhoc per explicar aquells processos històrics que no s’acomoden al esquema marxista. Per posar un exemple notable, En Lenin es va escriure L’esquerranisme malaltia infantívola del comunisme, tot un llibre per fer valer la seva nova categoria dialèctica amb el nom de esquerranisme comunista. La novel·la d’En Orwell 1984 descriu de manera insuperable el funcionament dels dispositius ideològics dels règims marxistes, dispositius que superen de molt qualsevol obra de ciència ficció. Per suposat els dispositius ideològics anaven de la mà dels dispositius criminals. El marxistes d’ara mai podran superar l’estigma heretat dels règims comunistes.
Tot seguint les petges d’En Hegel, En Marx deixà fora de l’estudi de la història aquells processos que aparentment no s’acoblaven a la dialèctica del mètode. Breument, he d’exposar uns exemples dels silencis d’En Marx.
Les ciutats gregues i fenícies del segle V aC, segons la definició marxista, eren ciutats burgeses; la seva base econòmica era l’activitat industrial i comercial; moltes d’elles establiren règims democràtics. S’ha de dir que el seu èxit econòmic fou tan gran que determinà una colossal onada de colonitzacions al llarg de les costes de la mar Mediterrània i de la mar Negra. S’ha de dir que les colònies gregues i fenícies eren una conseqüència de la seva activitat comercial i no de conquestes militars. Inicialment, una colònia grega era un port i un magatzem. Aquestes ciutats burgeses havien aparegut al si de societats agràries d’estructura guerrera aristocràtica. En Marx no en diu res d’aquests formidables processos.
En Hegel i d’En Marx deixaren l’Islam fora de la història; no s’acomodava al seu sistema. Per a En Hegel, el desplegament de l’Esperit es feia a través del cristianisme com a fil central, i la culminació del desplegament es feia realitat amb el cristianisme germànic; l’Islam no hi cabia; l’Islam fou esborrat de la història.
L’aparició de l’Islam tampoc s’acomodava a l’esquema marxista. L’Islam s’ha d’entendre com un immens moviment d’alliberament per a amples masses de camperols sotmesos a l’esclavatge o a adscrits la gleva. La religió mahometana mostrà que era un formidable instrument per alliberar les masses agràries i ciutadanes. L’Islam era la negació del mode de producció agrari-esclavista, un dels punts centrals de la ciència marxista. L’esclavitud fou incompatible amb el mahometisme. L’Alcorà ho expressa clarament: un mahometà no tindrà esclaus mahometans. L’Islam s’ha d’entendre com a la resposta victoriosa contra el sistema d’esclavitud universal que va estendre l’Imperi romà. En Marx no tingué res a dir respecte d’aquest fenomen que incidia tan decisivament dins la història universal.

Tesi: Les formacions socials aristocràtiques no foren una conseqüència d’un determinat tipus mode de producció econòmica, sinó, majorment, com a resposta a una situació d’amenaça bèl·lica d’un enemic exterior..

Les formacions socials aristocràtiques – fenomen social generalitzat a l’Època Antiga – responien a la demanda social d’assegurar la independència política en front de les amenaces externes. Cap allà al segle X aC, posem per cas, la situació a l’àrea mediterrània i a la major part d’Europa era la de la guerra permanent; la preocupació principal dels pobles era assegurar la defensa del seu territori i protegir-se de l’amenaça militar de pobles agressors. A un món en estat de guerra universal, tots els pobles es preparaven per a la guerra. La lògica de la guerra exigeix dedicar tots els esforços a la guerra. L’ideal per a la defensa del poble hagués estat el poble en armes. Però un poble de pagesos sense classes socials era militarment innocu; no era possible cultivar els camps i preparar la guerra alhora. Per tot arreu, sense excepcions, sorgiren els professionals de la guerra.
Els espartans foren els que portaren a l’extrem la lògica de la guerra permanent. Tota l’organització social espartana girava al voltant del concepte de la guerra. Per primera vegada a la història, tots els homes esdevingueren aristòcrates, és a dir, soldats professionals; però això només era possible si hi havia uns altres homes con conreessin la terra i produïssin els bens necessaris per viure. Per aconseguir aquesta situació tan formidable els espartans decidiren reduïr a l’esclavitud tota la població de la veïna Messènia. Els messenis eren d’ètnia grega; no hagueren d’aprendre la llengua dels seus amos. Els messenis hagueren de proveir les necessitats materials dels espartans; fins i tot eren usats com a tropa auxiliar en cas de guerra. Les revoltes messènies sempre acabaren en fracàs; tot i el seu ardor en el combat, aquells esclaus pagesos aixecats en armes mai no pogueren vèncer els soldats professionals.

Tesi: La formació de castes aristocràtiques no fou per causa d’un procés econòmic, sinó com a resposta a una amenaça bèl·lica procedent de l’exterior, o com a conseqüència d’una guerra de conquesta.

Nova Anglaterra, els Estats Units d’Amèrica, en serveix com a contrapunt, i com a paradigma que mostra molt clarament la formació i desplegament d’una societat agrària sense classe aristocràtica.
Aquells homes i dones del May Flower que desembarcaren a les costes de Nova Anglaterra, a l’any 1620, havien fet el jurament que formarien una societat on els homes fossin lliures i iguals (Per motiu de la claredat d’exposició deixo de tractar aquí la immensa tragèdia de les nacions autòctones d’Amèrica del Nord). De bell antuvi, les colònies que formaren aquells beats calvinistes reeixiren i això determinà l’acceleració de la colonització de Nova Anglaterra. Aquesta colònia britànica esdevenia la Terra Promesa, era com una crida permanent als desfavorits d’Anglaterra i d’Escòcia, però també dels de les altres àrees luteranes d’Europa. Les posteriors onades d’immigrants ja no eren per motius religiosos o polítics, sinó econòmics.
Aquells colons eren súbdits del rei d’Anglaterra i la seva seguretat era a càrrec de l’exèrcit anglès, exèrcit el comandament del qual era majorment aristocràtic. Però a Nova Anglaterra no hi havia classe social aristocràtica; no s’hi establiren grans propietaris de les terres, a la manera dels aristòcrates (les colònies del Sud és una història diferent: amb la introducció de l’esclavitud, aparegueren els grans propietaris de terra, una mena de falsos aristòcrates criolls).
Allò a destacar – i que és el que motiva tot aquest apartat – és que a Nova Anglaterra es congrià una societat que era la més lliure i igualitària del món. Era una societat de pagesos que es dotaven a si mateixos de llibertat i de igualtat de manera no legalitzada per la metròpoli, posat que continuaren essent súbdits del rei fins a la proclamació de la independència, a l’any 1776. N’Alexis Tocqueville ens dóna una referència rica i precisa de la formació i desplegament dels Estats Units d’Amèrica; a La democràcia a Amèrica (publicat a 1835), diu: Amèrica presenta doncs, dins el seu estat social, el més estrany fenomen. Els homes s’hi mostren molt iguals per la seva riquesa i per la seva intel·ligència, o, amb altres paraules, més igualment forts com no en trobaríem en cap altre país del món i de totes les èpoques de la història.
Com destaca En Tocqueville: A la Nova Anglaterra, des de 1650, el municipi està constituït d’una manera completa i definitiva. Al voltant de la individualitat municipal s’ajunten i es refermen fortament els interessos, les passions, els deures i els drets. Al si del municipi regna una vida política real, activa, totalment democràtica i republicana. Les colònies reconeixen encara la supremacia de la metròpoli; és la monarquia la llei de l’Estat, però la república ja és totalment viva dins el municipi (La democràcia a Amèrica, pàg. 43). I, tot seguit, subratlla que Al municipi de la Nova Anglaterra la llei de la representació no s’admet pas. És a la plaça pública i al si de l’assemblea general dels ciutadans que es tracten, com a Atenes, els assumptes que són de l’interès de tots. És a dir que als seus inicis els colons exercien la democràcia directa no representativa, semblant a la de l’Atenes democràtica; amb l’avantatge que a la colònia no hi havia la classe dels aristòcrates. La Nova Anglaterra del vuit-cents encara era una successió de pobles de grangers d’uns dos o tres mil habitants. Els grans propietaris eren al Sud esclavista. Durant molt de temps, els nous colons que arribaven a Nord-amèrica tenien terres verges al seu abast; es mantingué, per tant, la reproducció material del sistema igualitari; aquells homes no es limitaven a fer proclames de llibertat i d’igualtat; seguint els impulsos naturals, no els atreia posar-se a jornal a disposició d’un altre; era el més propi que un hom es fes la seva granja.

L’esperit calvinista dels pelegrins del Mayflower impregnà fortament les comunitats de colons de Nova Anglaterra. Més tard aquest esperit se’n anà estenent al conjunt de les colònies anglo-americanes. D’una manera espontània, aquelles comunitats s’organitzaren com a repúbliques autònomes i assembleàries. Desplegaren tota una complexa legislació social i política d’acord amb l’esperit republicà originari. Aquelles comunitats, aquells ajuntaments, s’anaren constituint com a petites repúbliques sota el domini formal de la monarquia; de fet, aquelles colònies es comportaven com a Estats amb una autonomia no proclamada ni escrita ni reconeguda; per altre costat, el rei, la metròpoli, deixava fer i , de manera sistemàtica, feia el reconeixement formal de les noves realitats socials i polítiques que emergien de les colònies nord-americanes. Aquells colons es dotaven de constitucions republicanes i de normes socials i polítiques de democràcia directa. Aquelles petites Atenes rurals establien l’assemblea dels ciutadans com a únic sobirà per a tots aquells assumptes que afectessin la vida local.
La proclamació de la independència fou tot una amb la proclamació de la República. Ambdues proclames posaren de manifest davant el món de la existència d’una nova realitat nacional i d’un nou Estat. I començava la guerra amb la metròpoli. Allò a destacar és que la vida quotidiana dels ciutadans de la nova República seguien unes pautes que no diferien de les de l’època colonial; això era debut a que la vida republicana feia més de cent anys que era present a aquelles comunitats rurals.
Tesi: En contra de la visió esbiaixada d’En Hegel i d’En Marx, foren els pagesos – els de la Nova Anglaterra en aquest cas – els que esdevingueren el principal agent de la història; un agent de la història local que, a la llarga, havia de trasbalsar el món.
(En Hegel, a La raó a la història, referent a Nord-amèrica, ofereix unes teories i valoracions que són un devessall de prejudicis; per transcriure unes cites, diu, pàg. 258, L’Amèrica del Nord no ha de ser considerada com un Estat ja format i madur, sinó com un Estat que encara s’està fent i que encara no es troba bastant avançat per a necessitar de la monarquia; i a la pàgina 160, diu que L’Amèrica del Nord es troba encara a l’estadi de la roturació. Certament, amb El manifest del partit comunista En Marx deixa anar els seus prejudicis sobre el món rural, i així, a la pàg. 28, diu La burgesia ha sotmès el camp al domini de la ciutat…sostraient una gran part de la població de l’idiotisme de la vida rural. De la mateixa manera que ha subordinat el camp a la ciutat, ha subordinat els països bàrbars o quasi bàrbars als països civilitzats, els pobles pagesos als pobles burgesos, l’Orient a l’Occident. En Marx es mostra particularment insensible respecte al genocidi dels pobles indígenes d’Amèrica, així com respecte a l’opressió de les nacions .
Certament, a la història de la nova República també hi aparegueren els herois, els grans homes, els forjadors de la pàtria, però tots ells eren expressió de la capacitat creadora – social, política i cultural – de les amples masses de la població laboriosa i, en particular, de la població pagesa. Des del desembarcament dels pelegrins del Mayflower, al 1620, ( a Plymouth, Massachussets), aquells homes i dones, a més a més de treballar, portaren a terme una activitat social i política molt intensa: s’havien de dotar d’una constitució, de lleis, de normes socials, de sistema polític. Abans de la proclamació de la República, al llarg de 156 anys, seguint l’impuls dels primers colons, els homes i dones de la Nova Anglaterra hagueren de donar resposta a la complexitat de la nova societat emergent.
En contra dels prejudicis de la tradició intel·lectualista, aquells treballadors, aquells pagesos, pensaven i pensaven intensament sobre la seva activitat social i política. Pensaven i actuaven. Primer de tot, a l’assemblea de la comunitat es veien obligats a fer un intens exercici intel·lectual. Però no s’ha de témer que d’aquella pràctica se’n derivés la divergència, la confusió i el caos, sinó tot el contrari. Per a entendre d’aquella democràcia directa generalitzada: els paisatges de la nostra pagesia són uniformes a cada poble o comarca; es veuen els mateixos cultius, explotacions ramaderes, construccions, masies, eines i maquinària, etc. Els pagesos aprenen uns dels altres; els pagesos imiten les iniciatives que han demostrat la seva bonesa. A Nova Anglaterra, si una comunitat tenia èxit en relació a una qüestió social concreta, era imitada d’immediat per les comunitats veïnes; d’aquesta manera, una pràctica local podia esdevenir comuna a les comunitats del comptat o de l’Estat.

Tesi: Hem de trencar la perversa tradició intel·lectualista, tan fortament cultivada dins l’Univers espanyol i dins l’Univers catòlic, però també dins l’Univers català i dins l’Univers francès. Tradició intel·lectualista, en el sentit platònic de reservar l’accés a la veritat moral a uns savis selectes no se sap perquè, i una veritat moral que abraça totes les activitats dels humans. Com es manifesta a La República, En Plató sentia deler pel despotisme més absolut.

Certament, el gran moviment social que suposà allò que després fou denominat la Il·lustració francesa (i, sovint, simplement la Il·lustració, com si la francesa fos el paradigma) demostrà ésser una estratègia eficaç contra el Trono i l’Altar. L’objectiu primer dels il·lustrats francesos consistí en alliberar-se del jou de Roma.
Entre els il·lustrats, no eren pocs els que pertanyien a l’aristocràcia. Esdevingué una imatge típica la dels salons dels palaus aristocràtics que representaven el paper d’improvisades acadèmies científiques. El palau reial no fou immune a la moda de la Il·lustració; així s’esdevenia allò tan xic denominat el Despotisme il·lustrat. Aquells homes il·lustrats eren persones més o menys acomodades; majorment, eren aristòcrates o ciutadans acomodats; els provinents de les classes treballadores eren més aviat un desclassats; i els pagesos hi participaven encara menys als cercles il·lustrats. Aquells il·lustrats espargien els ideals de la Il·lustració. La producció ideològica d’aquells homes fou ingent. Per tot arreu apareixien propostes de reformes socials, polítiques, religioses, pedagògiques.
Els il·lustrats francesos espargien ideals i feien propostes, però, de bell antuvi, de signe divergent quan no contraposat. El debat ideològic entre les diverses escoles quedava en això, en simple debat; la veritat o falsedat de les propostes dels il·lustrats no eren posades a prova per la pràctica social.
Els colons de Nova Anglaterra disposaren d’una situació històrica excepcional que els oferia uns avantatges mai vistes al llarg de la història de la humanitat. Els il·lustrats francesos pensaven sobre qüestions que es corresponien amb les seves afeccions; feien publicacions de les seves idees i de les seves propostes, però d’aquestes publicacions no en derivava cap activitat concreta. Eren propostes de futur, a l’espera d’unes altres circumstàncies. Els colons americans, en canvi, es veieren obligats a pensar per a intentar resoldre tot de qüestions socials immediates. Els pelegrins del Mayflower hagueren de resoldre precipitadament un allau de qüestions, de noves qüestions, sobre situacions que no havien previst, que eren imprevisibles. Els colons tenien un comportament pragmàtic respecte de la pràctica social: si una pràctica fracassava, es retirava i es cercava una alternativa.
A l’hora de constituir la primera colònia, els pelegrins començaven del no res; tot estava per fer. Però aquells colons no eren ni uns primitius, ni uns ignorants. Se sentien forts i animats en base a la seva ideologia calvinista. Aquells colons eren beats, i anaven impulsats pels seu ideari religiós; com a ferms calvinistes que tenien tot de projectes republicans. A la manera calvinista, els pelegrins eren republicans, igualitaristes i partidaris de la democràcia directa. No n’hi havia cap d’analfabet; tots reafirmaren per escrit la seva confiança amb l’educació il·lustrada, el saber i la ciència. Com diu En Tocqueville referint-se als pelegrins, Hi havia, guardant la proporció, un major nombre de gent il·lustrada repartida entre aquests homes que al si de cap nació europea dels nostres dies (La democràcia a Amèrica, pàg. 36). Cada comunitat era responsable de l’educació dels infants i del manteniment de les escoles. Això feu que els Estats Units, al moment de la proclamació de la independència, fos l’Estat més alfabetitzat del món.
Quan els francesos proclamaren la República, no hi havia tradició republicana i hi havia una mena de distància insalvable entre les masses i els que formalment eren els representants de la sobirania del poble; la realitat social i política francesa no es corresponia amb la república formal. Dit breument, la República francesa proclamada mai va arribar a existir de fet. Allò real de l’Estat francès, als anys 90, era una dispersió social inacabable i horrible. La República francesa formal del 91 només durà tres anys.
Altrament, quan els nord-americans proclamaren la República, l’estructura republicana s’havia anat construint al llarg de 150 anys. A l’any 1776, les colònies d’Amèrica del Nord eren societats organitzades a la manera republicana i els ciutadans eren republicans. A extenses àrees de l’Estat francès, en canvi, les amples masses pageses no participaren de l’entusiasme per les idees il·lustrades; i la proclamació de la República els arribava com a una cosa externa en la qual ells no hi havien pres part. Des de París, a aquells pagesos els arribaven tot de normes que els eren imposades. Als cercles il·lustrats francesos, sense adonar-se’n, s’havia establert el predomini ideològic d’un cert platonisme difús que havia de marcar negativament els intents d’establir la democràcia a França. Aquest platonisme il·lustrat establí el dogma de la bonesa dels sabers il·lustrats. Aquest platonisme fa un salt ideològic i estableix una mena de maniqueisme intel·lectual, segons el qual el saber – els sabers de les ciències positives – porta al bé moral i la ignorància, el no-saber, al mal moral (El contrapunt ve donat per En Rousseau). Pels il·lustrats francesos, esdevingué un lloc comú la concepció de la religió – per a ells, de la religió catòlica – com a una conseqüència de la ignorància, de la superstició, del fanatisme.

De totes les àrees de colonització del món, les colònies britàniques eren les que oferien més avantatges i les que més ràpidament augmentava la població. Nova Anglaterra no solament oferia llibertat i tolerància, amb la qual cosa els treballadors aconseguien un nivell de benestar mai vist. Si a un primer moment la immigració era per motius ideològics, ben aviat la motivació purament econòmica fou el vertader impuls. Les colònies anglo-americanes tenien un ritme de creixement de població molt més intens que el de les colònies espanyoles o franceses; doblava la població cada 25 anys. Per posar un referent: al 1760, els colons francesos del Quebec eren uns 40.000, mentre que les tretze colònies britàniques de Nord-amèrica tenien una població d’un milió i mig d’habitants. Els nord-americans consideraren que el formidable creixement econòmic de la seva república feia palès els avantatges del seu sistema social i polític.
Certament, el desplegament econòmic de la nova república comportava un creixent benestar als seus ciutadans, però, alhora feien la seva aparició la gran propietat esclavista i les primeres formacions capitalistes. Un i altre fenomen social despertaren un gran interès; majorment, foren considerats uns fenòmens antiigualitaris i que calia combatre. Els intel·lectuals nord-americans recolliren el sentir i el pensar dels ciutadans i, així, sorgí una magnífica literatura que feia crida a combatre l’esclavitud i a establir defenses contra el capitalisme naixent i per denunciar les amenaces contra la llibertat. Així, mentre la ingent obra filosòfica d’En Kant abastava com a raó pràctica final un eteri imperatiu categòric, a Nord-amèrica les idees d’En Roger Williams passaven a formar part de l’ideari llibertari comú dels ciutadans i, finalment, s’integraven dins la constitució nord-americana. En Kant anava impartint les seves lliçons d’Ètica a la universitat de Koenigsberg i publicant la seva monumental obra; la filosofia de Kant era coneguda i alabada als cercles universitaris i entre els intel·lectuals; era una filosofia molt celebrada, però d’ella no se’n derivà cap tipus de conseqüència social, que se sàpiga. En Kant filosofava, però la seva vida i la dels seus voltants continuava com sempre. L’idees llibertàries d’En Williams menaven directament a la confrontació contra uns opressors concrets i presents. En Williams fou un heroi en defensa de la separació radical de l’Església i l’Estat (A la pràctica, significava que una persona no podia ser castigada per allò que l’Església – una Església – considera pecats, com podia ésser la blasfèmia o l’heretgia). El seu escrit Persecució per causa de la llibertat de consciència, 1644, es va difondre entre les comunitats de tota Nova Anglaterra i, ben aviat, la separació Església-Estat fou una conquesta social. Rhode Island, la república on era reconeguda l’autoritat moral d’En Williams, es convertí en un asil segur per a la gent que era perseguida per les seves creences – baptistes, quàquers, jueus i d’altres – (Al segles XIX, els jueus que fugien dels progroms de Rússia cercaren refugi a Nova York, i foren tants els asilats que feu que aquesta ciutat tingués més ciutadans jueus que cap altra al món. Això explica que, actualment, hi hagi més jueus a Nova York que a Jerusalem). I, avançant en la línia llibertària, a 1652, Rhode Island aprovà la llei que declarava il·legal l’esclavitud, per primera vegada a Nord-amèrica i al món(Bé, sense considerar el món islàmic el qual sempre estigué lliure d’esclavitud. L’Alcorà la prohibeix de forma expressa).
Mentre per En Hegel el final de la història era la constitució de l’Estat alemany cristià de la monarquia prussiana, per En Thomas Jefferson allò que importava era lluitar contra el latifundisme i l’esclavitud i contra les primeres formacions capitalistes. En Hegel es presentà com el descobridor del projecte de Déu; allò que proposava era el coneixement del Desplegament de l’Esperit; es tractava de conèixer i contemplar; l’activitat important la realitzaven els constructors de l’Estat alemany. En Thomas Jefferson fou el tercer president dels Estats Units. Allò que m’importa destacar és que els intel·lectuals nord-americans del segle XVIII i de començament del XIX no es desclassaven per causa de la seva activitat intel·lectual i esmerçaven les seves capacitats intentant trobar solucions als problemes socials i polítics reclamats pels seus conciutadans. De bell antuvi, el pervers sistema intel·lectualista catòlic arrancava del si de la família els fills – els seleccionats – dels humils pagesos analfabets i aïllats dins els seminaris eren transformats en teòlegs i ministres del sagrat; les famílies pageses afortunades amb un fill esdevingut ministre del Senyor consideraven que aquest fill havia obtingut un ascens social i que la família també guanyava prestigi social, tot i continuant tirats dins la gleva de l’aristòcrata. Aquells capellans catòlics romans, fills de pagesos, es constituïen com una falsa classe social privilegiada, i, en realitat, eren un instrument al servei de la classe dominant, l’oligarquia dels grans propietaris de terra.
En Thomas Jefferson seguia dins la tradició llibertària de la societat de Nova Anglaterra. No era el cas que s’admetés que uns homes tinguessin una posició de privilegi intel·lectual. A la societat nord-americana els principis de l’igualitarisme calvinista constituïen la ideologia dominant i impregnaven decididament tota la vida social del país. Tot i que a la Gran Bretanya els principis de l’emotivisme moral foren recollits per la constitució derivada la revolució de 1688, per tot arreu quedaren restes de privilegis socials que no s’acomodaven als principis democràtics, com era el cas del manteniment de la monarquia i de l’aristocràcia. En Tocqueville s’admirava del grau d’igualtat intel·lectual d’aquella societat nord-americana de 1832. Les idees exposades per En Jefferson tingueren èxit en quant eren una resposta a la problemàtica social d’aquell moment. A l’època d’En Jefferson, no era imaginable un home que es dediqués a pensar i a res més; els homes pensaven sobre les qüestions que els afectaven; pensaven sobre temes morals, religiosos, socials, polítics i d’altres. Pensaven i feien públic el seu pensament i les propostes que se’n derivaven. No era imaginable la figura d’un filòsof a la manera d’un Kant o un Hegel. Les idees d’En Jefferson tingueren ressò; i el camí apropiat per dur-les endavant era l’activitat política. Aquella gent entenia que les idees expressades per un ciutadà eren una conseqüència de l’activitat social, dels debats públics; aquella gent entenia que els debats sempre eren entre iguals. Molts pensaven que l’esclavitud era producte d’un acte criminal; En Jefferson prenia posició sobre aquesta qüestió i arribava a la conclusió que la simple condemna de l’esclavitud era una postura hipòcrita que s’havien de prendre mesures per tal d’abolir l’esclavitud. La proposta d’En Jefferson fou recollida i es materialitzà més tard tot i costant la guerra civil. En Jefferson ha esdevingut un referent sobre la temàtica de la propietat de la terra, contra la gran propietat, contra el procés d’estatalització de la societat, contra les burocràcies, contra el capitalisme incipient de la seva època, i d’altres.

Els llibres de text de filosofia – en especial, els de l’Univers espanyol – no en diuen res del pensament d’En Williams o d’En Jefferson ni de la nova societat republicana que s’estava bastint; tampoc expliquen quina era la ideologia del nou Estat republicà. Aquests llibres de text dediquen una de les extensions més considerables a tractar de la filosofia d’En Kant o d’En Hegel. Fan com si el pensament del món fos empès per les ments privilegiades d’uns suposats grans pensadors . Però l’Idealisme alemany no va promoure cap moviment social. La fama i la influència d’aquests filòsofs no anava més enllà dels cercles teològics (En Hegel seguí uns cursos de teologia al seminari de la Universitat de Tubinga), universitaris i intel·lectuals. En Kant amb el seu imperatiu moral donava la callada per resposta quan la censura governamental li prohibí la publicació d’una obra. En Williams, en canvi, tenia l’atreviment d’enviar una carta al rei d’Anglaterra en la qual li retreia que ell – el rei – no era qui per oferir terres als colons, i li feia saber que aquelles tenien uns propietaris, els habitants autòctons, els indígenes, i que en base a cap principi cristià o humà podien ésser expropiats.
Vèiem que En Luter va escenificar la seva proclama de la llibertat del cristià, és a dir, de la llibertat de consciència. Amb el triomf de la Reforma, la llibertat de consciència fou reconeguda a les àrees luteranes (Per cert, convé dir que els Universos espanyol, francès i catòlic, en tot temps, han fet campanya contra de l’Univers luterà i han amagat el fet que a Alemanya es donava una llibertat d’expressió més ampla que a França i sense punt de comparació amb la dels païssos catòlics). En Kant fou educat en el pietisme luterà i es mantingué dins el luteranisme sense vel·leïtats heterodoxes. Llavors, la pregunta seria: quina era la intenció d’En Kant al bastir la seva obra. En Kant observava el desplegament de la il·lustració a Anglaterra i a França, i la lectura de Investigació sobre l’enteniment humà d’En Hume va posar en crisi el seu pensament idealista dogmàtic. Amb En Kant començava el colossalisme de la literatura filosòfica alemanya. Reconeixia la bonesa del plantejament de l’empirisme, però anunciava una tasca immensa per intentar superar l’empirisme. Era la construcció de tota una teoria de coneixement amb la intenció de donar validesa científica al nou sistema de filosofia idealista. El resultat final dels ingents esforços d’En Kant era una victòria pírrica: reconeixia els plantejament bàsic de l’empirisme i que no era possible una metafísica científica; que ni tan sols era possible la demostració de l’existència de Déu i de l’anima humana. El final del recorregut kantià acabava amb la introducció dels conceptes de Déu i de l’ànima humana immortal com a postulats. En Kant creava tot un sistema que desembocava en la idea de l’imperatiu
moral, una manera d’afirmar la llibertat de consciència que havia proclamat En Luter. El kantisme restava com una construcció teòrica que tenia un aire de modernitat i de pensament il·lustrat, però que no proposava cap projecte social o moral concret. La seva frase – obra de tal manera que la teva norma de conducta pugui esdevenir norma ètica universal – , expressava la fidelitat al luteranisme; la filosofia crítica d’En Kant reafirmava la bonesa intel·lectual de del discurs moral luterà. Per a En Kant, la llibertat de consciència continuava essent purament interior, a la manera luterana. L’imperatiu categòric no reivindicava cap tipus de llibertat social o política; podia ésser l’imperatiu categòric de l’esclau. La finalitat última d’En Kant és establir unes noves defenses intel·lectuals per a protegir la llibertat i la moral del “cristià”, és a dir, del luteranisme.

Tesi: He de concloure que En Kant era abocat al fracàs necessàriament. Oferia a la societat alemanya una “nova filosofia moderna” alhora que no plantejava cap tipus de reivindicació de reformes socials i polítiques. En darrer terme allò que ofereix En Kant és un certificat de garantia de la bonesa de la moral luterana.

El pensament d’En Hegel va fascinar el món intel·lectual alemany, però tampoc va promoure cap tipus de reforma religiosa, social o política. D’antuvi, la monarquia prussiana li va donar suport.
Com deia més amunt, per primera vegada s’oferia una comprensió de la història universal com a procés racional i com a saber, com a ciència.
Després d’En Hegel, les seves idees semblaven impregnar tot el món intel·lectual alemany, però la filosofia alemanya es fraccionava en una gran diversitats de corrents que, sovint, es contraposaven.

Fem ús del terme alemany, alemanya, però hem de distingir que, a començament de segle, l’Estat alemany únic encara no existia. Allò que existia des de l’edat mitjana era una multitud de formacions polítiques alemanyes molt diverses que anaven des de les ciutats autònomes fins als Estats sobirans. Al segle XIX, de les dues grans potències alemanys Prússia i Àustria, fou la primera la que aconseguí la unificació política de les formacions alemanyes. La política de Bismarck culminà amb la proclamació del Reich alemany, 1871, és a dir l’Estat alemany, allò que en català es diu Alemanya i Deutschland en alemany.
Prússia – i després Alemanya – esdevingué una gran potència europea. Tot i que la societat alemanya continuà sota l’hegemonia de la classe aristocràtica, es duia a terme la revolució industrial; es donà un intens procés de transformacions econòmiques i industrials. També semblava que havia arribat l’hora de la ciència alemanya. La ciència i la tècnica alemanyes eren admirades arreu del món ( Incongruentment, En Hegel pretenia establir una mena de ciència autèntica com a alternativa a les ciències positives que es desplegaven de manera accelerada).
Mentre les Universitats alemanyes les facultats de ciències seguien una marxa triomfal, les facultats de teologia i de filosofia entraven en un període de grans turbulències inacabables. Es donà una increment de la producció d’obres de filosofia, alhora que esclatava la gran dispersió.
Amb la mort de Hegel, s’obria la caixa de Pandora de la filosofia alemanya. Era la conseqüència del desplegament de la societat alemanya luterana on regnava efectivament el principi de la llibertat de consciència. Sorgien les diverses línies de pensament que pretenien mantenir l’Idealisme com a la filosogia hegemònica, alhora que es donava un gran desplegament del que es denominava hegelianisme d’esquerra. Però, a més a més, feien la seva aparició al panorama cultural alemany dos nous corrents filosòfics que havien de provocar un gran impacte: un que seguirà la línia iniciada per En Schopenhauer i En Nietzsche – que després rebrà diversos noms: Voluntarisme, Vitalisme, Irracionalisme i d’altres – i l’altre que fou l’inici del positivisme alemany en el sentit que s’inclouria tota l’enorme producció de l’empirisme, el materialisme, el monisme i d’altres variants, les quals majorment seguiren un camí materialista o positivista comú.
A la segona meitat del segle XIX, la ciència alemanya esdevé capdavantera a Europa. El gran desplegament de les Facultats de ciències i els seus èxits fan que la Ciència alemanya sigui un model a imitar.
El fervor dels savis alemanys per la investigació científica produí una onada de descobriments i un salt qualitatiu de l’organització de la ciència a Alemanya i a la resta del món. Però mentre els productes de les ciències positives eren rebudes amb admiració i entusiasme, els de les denominades ciències de l’esperit provocaven la inseguretat ideològica i feien patent la guerra ideològica de les diverses faccions.
La guerra entre les diverses ideologies se feia evident a tot el món, però era particularment intensa i virulenta a Alemanya. A diferència de la Gran Bretanya, Alemanya no havia dut a terme la revolució democràtica; l’aristocràcia continuava mantenint privilegis polítics i econòmics; i el règim del II Reich era una monarquia absoluta tot i que havia introduït tímides reformes democràtiques. Però allò a destacar és el gran desplegament econòmic d’Alemanya; hem d’entendre que fou aquest desplegament el que determinà la multitud de processos socials, polítics i ideològics. Tot i així, l’Idealisme – hegelià o no – fou el corrent que tenia més cultivadors. Durant més de cent anys, una multitud de teòlegs i de filòsofs alemanys s’esgotaren produint una immensa literatura idealista que es fagocitava a ella mateixa; filòsofs i sistemes filosòfics idealistes s’han anat succeint ininterrompudament de manera que cada sistema invalidava els sistemes anteriors, o els ignorava. Mentre la ciència establia el seu sòlid camí, la filosofia semblava condemnada a patir els turments de Sísif. En Marx ens ha deixat un comentari irònic molt aclaridor sobre aquest fenomen tal com es manifestava al seu temps; així diu El procés de descomposició del sistema hegelià…s’ha desenvolupat fins a convertir-se en una fermentació universal que ha arrossegat amb ell a totes les “potències del passat”. Al mig del caos general, han sorgit poderosos regnes, per enfonsar-se de bell nou, momentàniament han lluït uns herois, sepultats novament a les tenebres per uns altres rivals més audaços i més poderosos. Fou aquesta una revolució devora la qual la francesa és un joc de nens…els herois del pensament es tombaven uns als altres amb inaudita celeritat, i…de 1842 a 1845 es remogué el terra d’Alemanya més que abans en tres segles (La ideologia alemanya, pàg. 15).
La guerra ideològica estimulava la producció de materials ideològics, i, alhora, la creació de noves estratègies.
El Voluntarisme o Vitalisme alemany no solament constituïa un nou corrent filosòfic; per primera vegada, la filosofia pura, la literatura filosòfica, eren a l’abast del gran públic d’una manera directa i no per mitjà de catecismes; En Schopenhauer i En Nietzsche en serien els exemples més notables. De bon principi, les escoles rivals li penjaren l’etiqueta d’Irracionalisme; però era En Kant el qui postulava – al marge de la raó -l’existència de Déu i de l’anima humana immaterial i immortal, i era En Hegel el profeta que anunciava els amagats camins de l’Esperit i del seu astut obrar. En Schopenhauer fou el primer pensador alemany que es declarà ateu i que argumentà a favor de l’ateisme; per altra banda, feu tot de denúncies furibundes contra la filosofia d’En Hegel. Tocant a En Nietzsche, la seva literatura esdevingué una de les més populars, i la seva frase Déu ha mort donà la volta al món. En Nietzsche no solament negava Déu sinó que menà una guerra particular contra el cristianisme i els valors morals cristians. Quan a crítica de la religió, aquests autors podia semblar que coincidien amb els il·lustrats francesos, però no era el cas; els seus objectius partien de plantejaments nihilistes incompatibles amb la Il·lustració.
En Voltaire combatia contra una Església catòlica plenament activa i gran opressora de la llibertat. Quan En Nietzsche feia una condemna de la moral cristiana i explicava l’origen del cristianisme com una gran corrupció dels valors morals, no feia pròpiament un combat contra l’Església luterana alemanya. No és el cas que En Nietzsche estigui lluitant per la llibertat de consciència, cosa que sí feia En Voltaire; aquest combat ja l’havia fet amb èxit En Luter, 250 anys abans. La intenció d’En Nietzsche era una altra; ell es presentava com el profeta de la bona nova del Superhome i de l’etern retorn. Tot i que En Nietzsche es declarà en algun moment en contra del racisme i de l’antisemitisme, això no evità que el nacionalsocialisme l’adoptés com a precursor ideològic i fes un ús a gran escala dels conceptes nietzscheans per a la maquinària de propaganda nazi. No és el cas que fos un aliat de la Il·lustració contra la ignorància, la superstició o el fanatisme. En Nietzsche no és un aliat, sinó un enemic; ell entén que els ideals de la Il·lustració són una continuació amb un altre vestuari de l’esperit socràtic, platònic i cristià que va infectar la cultura occidental europea. No deixa de ser una ironia que les denúncies virulentes d’En Nietzsche contra l’Estat i contra la podrida i criminal societat moderna esdevinguessin material de combat ideològic de les formacions de caire anarquista.
En darrer terme, objectivament, s’ha de veure En Nietzsche com un profeta que anuncia la nova religió del Superhome. És un profeta que clama en el desert el nihilisme absolut; res se salva del món contemporani: ni religions, ni noves religions, ni filosofies, ni la ciència; nega la ciència i la indústria i la tècnica perquè entén que són un instrument de l’home inferior, de manera que res de bo se’n pot seguir.
Com a religiós que predica la nova religió del Superhome fa la feina que correspon a un profeta; En Nietzsche denúncia el Mal universal i promet la salvació als escollits, els quals s’ha d’entendre que seran pocs. Tota la seva construcció filosòfica és basada en un fet de la història universal de caràcter moral o ideològic. Entén que el Mal universal no és per causa d’una catàstrofe natural o per l’esfondrament d’un Gran Imperi o per la vinguda de l’Anticrist, sinó que el Mal que afecta la humanitat al llarg dels segles es debut a les idees d’un homenet que es deia Sòcrates. En Sòcrates i En Plató empastifaren el món amb les seves teories morals i metafísiques. Considera que, posteriorment, uns capellans humiliats i ressentits i hipòcrites – com, per exemple, En Pau de Tars – estendrien la pesta del cristianisme amb la intenció d’esfondrar les bases morals de l’Imperi. Per a ell, les esperances del Renaixement s’esvaïren. Pensa que En Luter no representà l’alliberament, sinó l’esclavatge voluntari de l’home que restava definitivament humil, obedient a les lleis, no creador i submís. Considera que l’ateisme i la ciència moderna no representen l’alliberament de l’home, sinó que són els nous ídols als que la humanitat ofereix sacrificis. Valora negativament el socialisme; considera que el socialisme i altres propostes socials són un succedani del cristianisme.
Crec convenient i necessari mostrar la inconsistència d’un dels puntals de la filosofia nietzcheana, aquell que estableix l’origen de la perversió moral universal. En Nietzsche dóna per incontestable que en el món grec antic s’aconseguí el més alt nivell d’humanisme en l’ordre social, moral i estètic; és a dir, el món que es correspon amb una societat guerrera, jeràrquica, aristocràtica i monàrquica; és a dir, una societat agrària, on la classe dominant és la dels grans propietaris rurals. Certament, En Nietzsche era lliure d’expressar quines eren les seves preferències. Però pretendre que un home, un filòsof, sigui la causa de l’esfondrament d’aquella societat aristocràtica no és molt més que una boutade, una broma. En Nietzsche ofereix una història del món grec que no es correspon amb la realitat històrica (realitat històrica: ni la que es tenia a la seva època ni la d’ara). No diu res sobre les revolucions democràtiques que afectaren a les ciutats gregues a partir del segle VI aC. No fa referències a la revolució democràtica d’Atenes. No fa referència al sistema democràtic d’Atenes. En contra del quadre històric beatífic, els aristòcrates, els homes superiors nietzschians, foren militarment vençuts per exèrcits populars, no aristocràtics. Els ciutadans venceren als aristòcrates. Primer foren les revolucions democràtiques, i, tot seguit, s’inicià el debat continuat sobre el contractualisme social. En Sòcrates i En Plató eren del partit aristocràtic i defensaven la ideologia aristocràtica. El vèrtex del debat era sobre l’emotivisme moral. En Plató era aristòcrata, del partit aristocràtic d’Atenes; era conseqüentment reaccionari. Els conjunt dels seus escrits eren d’acord amb el sentir i el pensar dels aristòcrates atenencs. No fou el cas que En Plató corrompés l’irracional i magnífica moral dels aristòcrates d’Atenes. La teoria nietzschiana sobre el Plató corruptor d’aristòcrates no té per on agafar i no s’aguanta. No és el cas que els règims aristocràtics quedessin afectats a causa d’una suposada difusió de les idees d’En Plató. La gran novetat històrica – la gran meravella – en el món antic fou l’aparició de les ciutats democràtiques, i no les idees d’En Plató. Les teories platòniques anaven d’acord amb els interessos de l’oligarquia, però no és el cas que les formacions històriques aristocràtiques puguin ésser considerades platòniques; no és el cas que es pugui avaluar el comportament moral d’una oligarquia històrica determinada segons un barem de platonisme. Les formacions oligàrquiques mantenien les normes morals tradicionals de sempre. En Plató era un admirador del d’Esparta de la seva època, però l’Esparta del segle V aC mantenia el règim aristocràtic tradicional. Dir com diu En Nietzsche que els esclaus trenquen les seves cadenes per ressentiment és una mostra de desordre intel·lectual. En el Cel nietzschià els esclaus i els oprimits estan satisfets amb la seva esclavitud i la seva opressió; saben que són homes inferiors i se senten satisfets – i no ressentits – de servir als homes superiors.
Sense que ho pretenguessin, l’obra En Schopenhauer i En Nietzsche tingué un gran ressò, de manera que trencava el cercle tradicional dels interessats en temes de filosofia.
Al meu parer, s’ha d’entendre la literatura filosòfica del Voluntarisme alemany com un instrument reaccionari de les classes socials mitjanes contra les amenaces de la modernitat. L’oferta d’En Nietzsche era excessiva; era una proposta de combat ideològic en molts de fronts. L’enemic principal a batre eren els corrents que derivaven de la Il·lustració i de la modernitat. Era una crida al combat contra Sòcrates i Plató (No especifica quina mena de combat es pot fer contra aquests famosos personatges) , contra En Pau de Tars, contra el cristianisme – i també contra el luteranisme -, contra la Il·lustració, contra la democràcia, contra tots els moviments obrers reivindicatius, contra la Commune, contra el socialisme, contra les organitzacions obreres, contra l’Estat modern, contra les ciències positives, contra la Universitat, contra el sistema escolar, i contra altres més coses.
Es pot argumentar que En Nietzsche hagués rebutjat el nazisme. Però allò que importa deixar clar és que fou el filòsof – com a gran filòsof de fama mundial – l’obra del qual encaixava magníficament dins la maquinària ideològica de les formacions feixistes, i encara més de les específiques nacionals-socialistes i que la seva figura i la seva obra foren àmpliament utilitzades per la propaganda nazi.
El fet que encara avui es mantingui viu el pensament d’En Nietzche s’ha d’entendre com una prolongació al segle XXI dels conflictes socials i ideològics que s’originaren a la societat alemanya de la segona meitat del segle XIX. El que hi hagi tantes webs de la Xarxa interessades En Nietzsche s’ha d’entendre com a expressió de la inquietud de molta gent que no troba satisfacció en les ofertes ideològiques del món d’avui; gent que és a la recerca de noves propostes de salvació.

Al segle XIX, Alemanya es situà a l’avantguarda de la ciència i de la tecnologia, amb competició amb Gran Bretanya i els Estats Units. Bé, s’ha de dir que al referir-se a la filosofia i la ciència, quan on diu Alemanya, s’ha d’entendre el conjunt de països de llengua alemanya; en tot temps s’ha donat una gran fluïdesa de comunicació i d’intercanvi entre les Universitats i els científics – i els filòsofs – d’Alemanya, d’Àustria i de la Suïssa alemanya. Per altra banda, també s’iniciava un gran corrent positivista, la producció ideològica del qual feu que a Alemanya sorgís de manera decidida la Il·lustració positivista, allunyada quan no contraposada a la Aüfklarung de Kant o Hegel. Alemanya esdevingué una gran potència intel·lectual també en el corrent positivista (amb diversitat de noms: empirisme, monisme, materialisme i d’altres).
N’Ernst Haeckel fou un paradigma del savi positivista alemany. Estudiant de medicina a les universitats de Berlín i de Viena, més tard catedràtic de zoologia, esdevingué el màxim impulsor del darwinisme a Alemanya. Així mateix, les seves investigacions científiques foren reconegudes a tot Europa. Amb el prestigi que gaudia, llançà tot de campanyes de divulgació de l’evolucionisme i del monisme.

L’Idealisme alemany entrava en un nou període històric on havia de competir amb altres corrents filosòfics, i, a més a més, es veia obligat a posar-se a la defensiva per fer front a l’allau de crítiques que el desqualificaven absolutament. Es donava una nova situació social de manera que els nous corrents ideològics estenien el combat ideològic més enllà de les Facultats de teologia o de filosofia. Sorgien noves formes d’organització – sindicats obrers, cooperatives, ateneus, societats de divulgació científica i d’altres – que posaven en crisi l’hegemonia ideològica de l’aristocràcia i de l’Església luterana.
Des dels seus inicis, des de l’època de Kant o de Hegel, l’Idealisme seguí un procés d’una especial negació de la negació que no acomplí la famosa llei de la dialèctica hegelo-marxista. Un Hegel ufanós encara s’atrevia a recollir l’herència de la filosofia i de la ideologia que l’havia precedit. La filosofia d’En Hegel es presentava com el cim del desplegament de l’Esperit, com el producte final d’una llarga cadena de manifestacions i de figures de la història. En Hegel es presentava com el final de la història, com la darrera figura, al igual que declarava que la monarquia prussiana – el sistema de domini de l’aristocràcia prussiana – era la culminació de la història i el final de la història. Una negació de la negació sui generis en matèria dels sistemes filosòfics idealistes. La filosofia Idealista semblava una monarquia; a la mort de cada gran filòsof, naixia un nou gran pensador que elaborava un nou sistema sempre amb la intenció de constituir una autèntica i definitiva Ciència. Des de llavors, la filosofia Idealista ha produït una dotzena de grans filòsofs i un centenar o més de filòsofs no tan grans, d’aquells que no arribaren a bastir un sistema de filosofia propi. Fent una llista immediata i provisional, tindríem Kant, Fichte, Schelling, Hegel, Schopenhauer, Nietzschhe, Herbart, Weber, Hartmann, Wundt, Dilthey, Scheler, Husserl, Heidegger, Jaspers, Gadamer i d’altres. En aquesta llista he inclòs En Schopenhauer i En Nietzsche, els quals figuren com a màxims exponents del Voluntarisme, pel motiu que no és rar trobar relacions i plantejaments comuns entre autors considerats idealistes típics i En Schopenhauer o En Nietzsche. De manera particular, haurem de veure que a l’obra d’En Heidegger la referència i els lligams amb el pensament d’En Nietzsche són uns elements decisius. Juntament als alemanys, es pot afegir a la llista el nom d’alguns autors francesos, com En Sartre i En Foucault, tot i que no figurin classificats dins el corrent idealista. Haurem de veure que finalment els francesos – l’Univers francès – caigueren amb la temptació d’imitar l’Univers alemany, i, després de la guerra, es posaren a fabricar filòsofs a un ritme trepidant com si volguessin recuperar els temps perdut i disputar el podium als atletes alemanys. N’Alain Badiou ens fa una ressenya del fenomen al Panorama de la philosophie française on diu Entre 1943 i la fi del segle XX, es desplega el moment filosòfic francès; entre En Sartre i En Deleuze, podem nomenar Bachelard, Merlau-Ponty, Lévi-Strauss, Althusser, Foucault, Derrida, Lacan. I ens fa saber que Tota la filosofia francesa de la segona meitat del segle XX, és en realitat també una discussió de l’herència alemanya…hi ha hagut…el seminari d’En Kojève sobre En Hegel…hi ha el descobriment per part dels joves filòsofs francesos dels anys trenta i quaranta de la fenomenologia, per la lectura d’En Husserl i d’En Heidegger…Es pot dir, doncs, que els francesos han anat a cercar qualque cosa a Alemanya, a través d’En Hegel, En Nietzsche, En Husserl i En Heidegger.

L’Univers català d’ara no mou guerra contra aquests Universos que es presenten ideològicament tan grandiosos. Tocant a la filosofia, l’Univers català es mostra com a receptor i seguidor de la producció ideològica dels Universos alemany i francès, tot seguint les tendències espanyoles. Ara tenim centenars d’erudits catalans – o milers, segurament – que es dediquen al cultiu de la filosofia o de temes ideològics, com si cada un d’ells construís una petita capella dedicada al culte d’algun d’aquests sants de la filosofia, sant Nietzsche, sant Hegel, sant Heidegger, Sant Sartre, sant Gadamer, Sant Foucault i, també, Sant Marx. Però ara no és l’hora d’aixecar capelles, sinó d’enrunar-les. Ara és l’hora de mostrar la inutilitat d’aquests sants. I més encara, els hem de denunciar com falsos profetes i com a culpables. Aquests filòsofs són culpables d’estimular la confusió i tots ells intenten humiliar i deixar fora de representació allò més respectable que són els homes treballadors. A l’últim capítol, faré la meva aposta a favor de la igualtat intel·lectul; és afirmar que tots els homes són sacerdots de la intel·ligència. Els filòsofs, majorment, encara insisteixen en fer valer una situació de privilegi intel·lectual com a punt de partida. Molts d’ells fan una exhibició permanent del seu superior quocient intel·lectual i de la seva extraordinària acumulació de sabers.

Podríem imaginar un procés contra aquests filòsofs acusant-los d’engany, d’estafa, de manca de garanties, d’incompliment de promeses, de falsedat. Quasi tots ells cauen en una mena d’autoexaltació com si la seva ment estigués per sobre les de tots els homes. No expliquen el perquè de la seva situació tan privilegiada; els profetes bé que fan grans clams tot dient que són inspirats per Déu i enviats de Déu. En Nietzsche es presentava com l’únic pensador que havia aconseguit alliberar-se de l’engany i de la corrupció que s’estenia per tots els pobles d’Europa des de que fou contaminada pel platonisme i pel cristianisme. En Hegel es presenta a si mateix no solament com el pensador més gran de la història sinó com l’intèrpret dels designis de Déu. No només descriu el desplegament de l’Idea de Déu, també anuncia que la bona nova és el cristianisme germànic, i que el regne de llibertat és el resultat de l’establiment de l’Estat prussià. En Heidegger a Ésser i Temps es presenta també com a la ment més lúcida d’Europa, però, a més a més dins un país de cecs que han perdut totalment la visió de l’ésser. Al llarg de tota la seva obra declara que la filosofia moderna ha perdut l’orientació, i sense la guia filosòfica la ciència moderna no té sentit. Als seus escrits diu que cal tornar al lloc originari del naixement de l’autèntica filosofia, la d’En Sòcrates i En Plató. Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí són un constant referència en el plantejament de la recerca heideggeriana de l’ésser. No deixen de sorprendre els cops d’audàcia del filòsof, com per exemple l’enaltiment que fa del pensament d’En Nietzsche, de manera que el presenta com a l’únic filòsof modern que denúncia la decadència de la filosofia europea. Des del 1933 fins al 1945, es dóna el període de màxima exaltació de la filosofia nietzschiana per part d’En Heidegger, exaltació que coincideix plenament amb la que duia a terme la maquinària propagandística nazi. Aparentment, semblava que els discursos d’un i altre pensadors eren incompatibles; en efecte, la filosofia d’En Plató, segons un seria la causa de la corrupció del món europeu, mentre que segons l’altre seria l’arca on es guarda la veritat de l’ésser.
S’ha acusat En Heidegger de col·laborador amb el règim nazi. Alguns l’han acusat de feixista. A la web indicada, s’afirma que va ésser un entusiasta d’En Hitler i del règim nacionalsocialista.
(Vegeu:http://www.heideggeriana.com.ar/textos/autoafirmacion.htm). Del que no hi ha dubte és de que fou depurat al 1945 i expulsat de la Universitat (fou membre del partit nazi des de 1933, i nomenat rector de la Universitat de Friburg pel govern nazi) , si bé recuperà el càrrec al 1952. Allò més lleig és, segurament, la imatge d’un Heidegger agraït al seu mestre N’Edmund Husserl (Li dedicà l’Ésser i Temps, 1926, en senyal de veneració i amistat) al qual li comunica com a nou rector de la Universitat de Friburg, 1933, que ha d’abandonar la càtedra en compliment de les lleis de puresa racial del nou règim(Ell, posteriorment, negà aquest fet, però el que és cert és que retirà la famosa dedicatòria i que no assistí al funeral d’En Husserl, mort al 1938). Deixant de banda el grau d’implicació d’En Heidegger amb el règim nazi, sembla que la seva obra filosòfica no conté desplegaments teòrics que puguin ésser qualificats de connivència amb la ideologia nazi. Però això no lleva que pugui ésser acusat – al Tribunal de la històrica – i condemnat pel seu comportament moral, el qual pot ser definit com a canalla. Durant dotze anys En Heidegger visqué al costat de les bestialitats , les injustícies i els crims dels nazis sense expressar cap protesta o desacord. En tot l’inventari dels seus escrits, no es troba cap condemna del règim i no es troba material que pugui ésser considerat com a contraposat a la ideologia del Mine Kampf . Els simpatitzants d’En Heidegger tampoc poden aportar accions personals del mestre solidàries amb els perseguits o represaliats.
L’Ésser i Temps explica i argumenta de quina manera ha de construir la moral de la vida autèntica, però no diu res sobre què ha de fer un professor de filosofia casat i catòlic si té un afer amb una alumna; ni tampoc diu què s’ha de fer si l’alumna és jueva. Tampoc diu res si la història es repeteix amb una altra alumna; tampoc diu que s’ha de fer si aquesta segona alumna també és jueva, jueva com jueu era el seu mestre i amic el venerat Edmund Husserl. El cert és que el professor va mantenir secrets els seus afers amorosos, com a bon catòlic que era.
No és la meva intenció fer la condemna moral d’En Martin Heidegger per causa de les seves relacions amoroses; No, allò que m’interessa destacar és que de l’obra escrita per aquest autor no podem trobar registres de la seva influència dins els processos reals, bé els socials històrics, bé els més personals. Vull dir que el comportament personal del professor amb l’ambient familiar i social no el podem definir en funció de la seva obra filosòfica. Dins el conjunt de vivències biogràfiques de les quals en tenim notícia, En Heidegger actua – i es manifesta – no com un heideggerià (si les seves actuacions demostressin novetats distingibles respecte dels tipus de comportament vulgars i coneguts) sinó com a un típic catòlic o un típic burgès de Friburg, o un típic racista alemany, o un típic nacionalista alemany o un típic professor de filosofia alemany. No disposem de mostres d’actuacions alternatives i diferenciades per mitjà de les quals poguéssim especificar el component heideggerià de la seva conducta.
En Heidegger només es comporta com a heideggerià als seus escrits i no a la seva conducta.

Tesi: La filosofia d’En Heidegger és un reducte formal on, en cap moment, es fa referència de manera concreta a un fet personal, social o polític. Extremadament formal fins al punt que no hi ha valoracions sobre el nacional-socialisme, tot i que ell fou membre del partit. El discurs filosòfic d’En Heidegger és el del no compromís en cap proposta concreta personal o social o política.

En Nietzsche expressa un rebuig radical contra la modernitat i fa una negació expressa del cristianisme i de la filosofia d’En Hegel; és per això que En Heidegger el fa, a En Nietzsche, el seu gran aliat contra el món i a la recerca dels orígens essencials. Considera que el món actual – l’Occident, que diu ell – és la conseqüència d’una pèrdua d’orientació i d’una caiguda. No explica en concret en que consistí aquesta caiguda. Afirma que la bona orientació venia donada pel pensament d’En Plató. La proposta generalista d’En Heidegger consistiria en anar als orígens, en un retorn a la metafísica platònica. Una vegada que ha arribat al final de la seva investigació essencial, l’autor no posa en pràctica la seva proposta, no es posa en moviment. On va de misteri en misteri fins al tipus de proposta que es troba a l’última pàgina del seu opuscle Què és metafísica?, on diu I la filosofia sols es posa en moviment per una peculiar manera de posar en joc la pròpia existència al mig de les possibilitats radicals de l’existència en total…quedar suspesos per a que ressoni constantment la “qüestió fonamental” de la metafísica, a la qual ens impel·leix el no-res mateix: “Perquè hi ha ésser i no més aviat no-res?”
Em sembla que no sabrem mai si dins l’estratègia oculta d’En Heidegger, per ell personalment, d’allò que es tractava era de quedar suspès a l’espera de no se sap ben bé què.
Han sovintejat les crítiques a l’obra d’En Heidegger. Les crítiques dels positivistes lògics han insistit en assenyalar la inconsistència del seu mètode; han assenyalat que fa un ús incorrecte del llenguatge; han repetit que la metafísica no és possible com a ciència. Com a mostra de crítica especialment aclaridora ens podem referir a En Theodor Adorno de l’Escola de Frankfurt (Vegeu:Heidegger en castellano – Adorno – De “Terminología filosófica”). En Georg Lukács al llibre L’assalt a la raó, dedicat a l’estudi de l’irracionalisme, considera En Heidegger com un notable exemplar d’irracionalisme propi del període d’entreguerres, en sentit de la recerca desesperada d’una no se sap ben bé quina salvació; i fent un resum, En Lukács diu …Amb En Heidegger ens trobem amb una problemàtica pareguda a la de Kierkegaard, encara que sense Déu, sense Crist i sense ànima. En Heidegger tracta de crear una filosofia teològica de la història apta per a l'”ateisme religiós”. D’aquí que desapareguin …tots els moments intrínsecs de la teologia…quedant només la bastida teològica, ara completament buida (pàg. 420).
El mateix Heidegger ens ofereix una declaració d’intencions sobre els seus objectius intel·lectuals, al llibre La situació del present i el futur de la filosofia alemanya, on diu (pàg. inicial) que …les direccions actuals presents són en l’essencial reproduccions i reformulacions del treball ja pensat dels tres pensadors més grans del segle XIX: Hegel, Kierkegaard i Nietzsche. En Hegel és la consumació de la marxa de la filosofia occidental. El seu sistema – que és l’únic sistema de la filosofia (occidental) que hi ha hagut fins ara – recull la veritat del cristianisme amb la veritat de la filosofia en quant que saber absolut…En Kierkegaard és la rebel·lió de l’existència cristiana…contra el saber absolut de la filosofia. En Nietzsche és la negació d’ambdós – de la filosofia pretèrita i del cristianisme – perquè ambdós són els precursors del nihilisme europeu…

Tot i les nombroses crítiques negatives de l’obra i del personatge, el fet és que, a partir de la postguerra, es va donar una gran difusió del pensament d’En Heidegger, difusió que a anat en augment fins al dia d’avui, sembla. Cap al 1976, segons les declaracions a una entrevista, es deia que hi havia uns sis mil llibres que tractaven d’alguna manera de l’obra d’En Heidegger.

Tesi: A partir de la postguerra i fins avui, s’utilitza la filosofia d’En Heidegger al front de la guerra ideològica mundial. S’ha convertit en polvorí ideològic on es rearmen tot de Poders reaccionaris, com el catòlic.

Entre els Poders reaccionaris, destaca l’Església catòlica a l’hora de fer ús d’En Heidegger. Les grans propostes estratègiques del filòsof van en línia amb els objectius de l’Església. Ambdós, l’Església i el pensador, rebutgen els valors de la modernitat i el pensament il·lustrat en general. Nega la validesa a la ciència i a la tècnica, al entendre que han perdut l’arrel originària. El retorn a “l’origen” és tornar al pensament d’En Plató i de N’Aristòtil, tot dos autors reconeguts com a propis del pensament catòlic.
En Heidegger ha esdevingut una icona de les línies de pensament idealista. És utilitzat pels que lluiten contra la filosofia positivista amb l’intent de d’instal·lar el culte a una nova metafísica. Al voltant de la filosofia d’aquest autor, s’han anat situant professionals del pensament de diverses corrents; el vincle que els uneix és el rebuig al progrés i a la modernitat. Tots ells van, plens d’ànim, darrere el comandant Heidegger, el qui proclama que la metafísica és més rigorosa que les matemàtiques i el qui diu que la ciència – un invent d’Occident – ha de tornar al seu lloc originari integrada dins el conjunt de la filosofia i ha de recuperar el sentit humà d’Occident. El filòsof entén que hi ha un sentit humà propi d’Occident, però alhora continua considerant molt negativament la cultura americana i la ciència i la tecnologia americana, és a dir, la tecnologia sensu estricto. En línies generals sembla que va mantenir una visió panoràmica mundial que, a grans trets, coincidia amb la del nacionalsocialisme: considerava que les dues grans amenaces per a Occident eren l’URSS i els Estats Units.
Al terreny del debat ideològic que afecta les amples masses, aquest front promou tot de campanyes reaccionàries i neoconservadores, en contra del nihilisme i l’escepticisme moral.

Tesi: La dita fenomenologia d’En Heidegger va ser adoptada d’una o altra manera per diverses escoles filosòfiques, i, en especial va contaminar la major part de la producció filosòfica francesa. L’obra d’En Sartre en seria una mostra.

Tesi: La dita fenomenologia heideggeriana és basa en dos recursos que són inadmissibles per a la ciència. Un consisteix en donar validesa científica a la introspecció psicològica i a l’anàlisi dels records de les emocions. El segon es basa en una suposada “investigació” – espúria – de la significació oculta de les paraules i del llenguatge.

Comunament, a l’hora de tractar sobre una veritat filosòfica, En Heidegger convida al lector a situar-se en una suposada situació existenciària, a partir de la qual, s’anirà descabdellant la veritat. El descabdellament de la veritat es manifestarà seguint un particular camí de situacions i de sentiments. Així, a l’opuscle Què és la metafísica diu Quina essencial cosa ens esdevé al fons de l’existència quan la ciència s’ha convertit en la nostra passió? (pàg. 16); i, a la pàgina 29, …com si estiguéssim perduts en aquest o altre districte de l’ens; i a la 29-30, …ens agafa aquest “tot”, per exemple, en el vertader avorriment. Aquest no és el que sobrevé quan sols ens avorreix aquest llibre o aquell espectacle, aquesta ocupació o aquell oci. Brota quan “s’està avorrit”. L’avorriment profund va rodant pels sins de l’existència com una silenciosa boira i anivella totes les coses, els homes i a un mateix en una estranya indiferència. Aquest avorriment ens revela l’ens en total. Vegeu una llista dels sentiments o dels estats d’ànim que, segons En Heidegger, ens serveixen per a la investigació metafísica: avorriment, vertader avorriment, avorriment profund, passió, alegria, tristesa, temperament de l’ànim, l’angoixa, l’angoixa radical, la por, l’afany, l’estranyesa, l’admiració, abissos insondables, i d’altres.

El desvelament del llenguatge és el principal instrument d’En Heidegger. Dels llenguatges en plural, s’ha de dir, posat que les llengües que maneja són, bàsicament, l’alemany, el grec i el llatí. Hem de suposar que realment és un gran cultivador d’aquests idiomes, però l’ús que en fa dels seus coneixements lingüístics no és amb finalitat lexicogràfica, sinó que són l’autèntic camí de la ciència. Així ens fa saber que el llenguatge és la casa de l’ésser i que el Dasein és el pastor del llenguatge.
Amb un tour de force inaudit, En Heidegger s’atreveix a donar per incontestable que una suposada veritat primigènia s’oculta dins el llenguatge (Segons això, el llenguatge suprem seria el grec clàssic) i que la funció del filòsof consisteix en desvelar les veritats per mitjà de l’estudi metafísic del llenguatge. Segons ell, el llenguatge és la casa de l’ésser i l’home, el Dasein, el pastor del llenguatge. L’atreviment d’En Heidegger bat rècords. L’opuscle citat, Què és metafísica, ve a ser una declaració d’intencions fet amb esperit bèl·lic, com si fos una declaració de guerra filosòfica. S’atreveix a dir que ell personalment, al investigar sobre l’ens adopta una nova actitud científica per mitjà de la qual recupera el fonament essencial de les ciències, fonament que aquestes ciències positives haurien perdut per complet, segons ell. I així, arriba a retreure que La ciència no vol saber res del no-res. Però no és menys cert també que, justament, quan intenta expressar la seva pròpia essència recorre al no-res…Què passa amb aquest no-res? I continua amb les seves declaracions i diu La presumpta sobrietat i superioritat de la ciència es converteix en ridiculesa si no pren amb serietat el no-res; i afegeix que D’aquí que no hi ha rigor de cap ciència comparable a la serietat de la metafísica.
A la postguerra i fins a la mort, En Heidegger manté un postura molt pessimista sobre el món contemporani. Sembla que la derrota alemanya significà, de qualque manera, l’esfondrament del seu món ideal (Pensem que al 1933 declarava que dipositava les seves il·lusions en el projecte nacional-socialista). A l’entrevista a l’Spiegel, afirma que el desenvolupament d’un món dominat per la tecnologia és l’inici d’una era d’esclavatge i entén la cibernètica com a un gran mal.

Al costat d’En Heidegger, podria fer aquí, en aquest escrit, l’anàlisi de les filosofies d’una dotzena més de grans pensadors idealistes, però no és aquesta la meva intenció. Els filòsofs positivistes o els marxistes, en general, mantenen una major cohesió que els idealistes. Cada filòsof idealista, majorment, abandona el mètode instaurat pel seu predecessor i anuncia una nova filosofia amb uns nous objectius i un nou mètode. Des de Descartes, els corrents idealistes són un constant anar endavant i endarrere, i cada pensador inventa un nou mètode, escriu la seva particular història de la filosofia i fa seva llista d’autors preferits.

Els filòsofs francesos.

Vull fer esment al fenomen de l’esclat de filòsofs francesos. Entre altres motius per a anar a la contra de la nefasta tradició catalana d’imitar les modes de l’Univers francès, imitació que ha de ser considerada com una mena de suïcidi(A l’Univers Francès sempre es dóna per suposat que el seu Univers és un dels més grans del món i que l’Univers català és insignificant; d’aquí que ) . Tot i que són diferents, els filòsofs francesos a partir de la postguerra fan un gran apilament de materials alemanys, en especial dels procedents d’En Nietzsche i d’En Heidegger (ja he dit més amunt que quedaren contagiats de la pesta heideggeriana).
En Jean Paul Sartre degué pensar que havia trobat una mina amb la fenomenologia heideggeriana; una vegada apressa la tècnica a cal mestre, es posà mans en l’obra i bastí L’Ésser i el no-res com a tesi doctoral. Fou un èxit total; a partir de llavors, naixia l’existencialisme. En Sartre també resultà un virtuós de la fenomenologia; també sabia partir de la pròpia experiència d’una nàusea metafísica al trobar-se sol amb el no-res, a semblança de l’angoixa heideggeriana. També la seva recerca s’orienta dins el llenguatge, el francès, en aquests cas, i demostra que també disposa d’unes rares habilitats per a fer de pastor de l’ésser; habilitat, sí, però sense arribar als nivells de virtuosisme del seu mestre; quan al domini de la llengua grega, no hi ha color: En Heidegger és el gegant.
En Sartre de seguida seria considerat com un gran filòsof (ja es sabut: els francesos són xovinistes de mena). I els programes de filosofia de l’Univers espanyol no tardaren a incloure el nom de Sartre com a estrella. Una de les novetats del pensament sartrià fou el seu ateisme (El Sant Ofici va incloure la seva obra a l’Índex). Quedava palès que amb el mètode fenomenològic tant es podia fer veure que Déu és incompatible amb el pour-soi com fer de pastor de l’Ésser. A la modernitat s’accentuava la crisi d’identitat d’aquesta estranya disciplina que, tot i pretenent ésser la garantia de la veritat, no aconsegueix establir els seus propis fonaments.
La deriva d’En Sartre cap a l’esquerra i el seu suport als moviments revolucionaris de França marcaren la seva producció ideològica. En relació amb la filosofia, el salt més formidable d’En Sartre fou la declaració expressa d’adhesió al marxisme. Entenia que el marxisme era l’única filosofia que disposava d’una base autènticament científica A la mateixa època, al voltant del 68, N’Althusser, erigit en pontífex de la ciència, proclamava que En Carl Marx havia iniciat dues noves ciències, el materialisme dialèctic i el materialisme dialèctic. Un hom pot pensar que N’Althusser, comunista i marxista, no té res a veure amb la fenomenologia; però jo dic que sí, que s’ha d’entendre que els intel·lectuals francesos s’infectaren del virus heideggerià, fent tots ells de pastors de l’Ésser. Com a mostra dels efectes letals d’aquest virus és el cas de N’Althusser, el qual, poc abans del seu desastre, va intercedir per demanar audiència al Papa amb la intenció de proposar-li una mena d’eix moral Roma-Moscou). N’Althusser es presenta a si mateix com a gran teòric marxista, però en realitat és un pastor del llenguatge heideggerià com la resta de pastors francesos. S’aplica a l’estudi del llenguatge de Marx desvelant la veritat oculta dels escrits d’En Marx. En Sartre, per iniciativa pròpia, reduïa la seva obra, allò que es coneixia com a Existencialisme, a una simple manifestació d’humanisme, com si fos una modesta oferta per a acompanyar – introduint alguns tocs humanistes – al Marxisme que seria l’autèntica filosofia. En Sartre representa l’apoteosi de l’esperit parisenc: Mai s’havia vist a la història de la filosofia que un gran filòsof declarés formalment que la filosofia veritable no era la seva pròpia sinó la d’un altre filòsof. Per suposat, els seguidors de l’existencialisme sartrià quedaren destrossats.

Ortega y Gasset.

A l’Univers espanyol, N’Ortega y Gasset mostrà una gran afecció a fer d’idees i mètodes d’En Heidegger i d’En Nietzsche per a bastir la seva filosofia. El mateix Ortega reconegué la seva dependència amb la filosofia alemanya i la influència d’En Heidegger a la seva obra. Si bé, sembla que, a vegades, inflava pit i deia que, en algunes teories, ell s’havia avançat al pensament del filòsof alemany.
En aquest escrit solament he de fer un simple enunciat de la significació de l’obra de N’Ortega. En relació a això, he de dir que tinc la intenció de fer pública a la Xarxa una tesi de llicenciatura que vaig fer fa quaranta anys i que ha romàs inèdita. El títol d’aquesta obra és Ortega y Gasset, ideòleg de l’oligarquia espanyola.
Als anys 60, l’obra de N’Ortega s’havia fet popular entre els cercles intel·lectuals. Allò més lamentable era que alguns lletraferits catalans concedien autoritat intel·lectual a Ortega. Els encantaven algunes de les idees de La rebel·lió de les masses. L’intel·lectualisme continua afectant de manera negativa l’Univers català. Intel·lectualisme, en el sentit d’entendre com a moralment superior les activitats intel·lectuals o artístiques (A semblança amb l’ideal aristotèlic de la vida contemplativa), i com a inferiors les activitats productives, aquelles que requereixen del treball manual.
Dins el desert del nacional-catolicisme, l’obra d’En Ortega emanava un cert aire de llibertat i de modernitat. Per altra banda, els projectes de difondre el neotomisme catòlic no tenien èxit. Tots de llibres de filosofia de frares escolàstics es desaven a les prestatgeries de les biblioteques, però molt d’ells restaren amb els fulls sense tallar. Les noves idees i el debat ideològic es donava, si de cas, fora dels àmbits de la cultura oficial. Donades aquestes circumstàncies, N’Ortega y Gasset restava com a punt de referència, i, a la nova etapa de democràcia limitada, la seva figura esdevenia de cada vegada més gran. Els nous dissenyadors de l’Univers espanyol no disposaren de molt de material per escollir; decidiren que En Zubiri, N’Unamuno i N’Ortega serien els grans filòsofs espanyols de la modernitat; definitivament, N’Ortega ocuparia el número ú del podi. Amb l’arribada dels socialistes al Poder, l’exclusiva de N’Ortega quedava confirmada; el filòsof era entronitzat i restava com a icona de la nova Gran Cultura espanyola que s’estava bastint; des de llavors, l’han transportat pel camí de grandesa. Actualment, als instituts de l’Espanya estricta, N’Ortega y Gasset figura a la llista dels deu filòsofs més grans del món; i com el filòsof més important de l’Espanya moderna.

El Positivisme lògic.

La tesi d’aquest article és que l’èxit la filosofia analítica és l’anunci de la seva mort. La filosofia quedaria reduïda a la tasca de l’estudi del llenguatge científic, de fer aclariments sobre problemes de llenguatge. La filosofia a la fi hauria arribat a l’estatus de ciència, però no tindria res a dir sobre el món o sobre la moral. És l’anunci de la mort, però no de la filosofia; només del positivisme lògic o filosofia analítica. Si de cas, són els positivistes els qui han de callar. Si tot ja està dit, a què ve insistir una vegada i una altra sobre els “errors de llenguatge” on cauen els qui tracten sobre temes de metafísica o de moral? No és el cas que jo consideri que la filosofia hagi de tenir un estatus de privilegi en la recerca de la veritat. Pel contrari, jo sostinc que la filosofia no és ciència, i que, fins i tot, m’avindria a canviar el nom de la cosa; que en lloc de filosofia es digués qualque cosa així com pensament o ideologia, per exemple (Vegeu l’article La filosofia i la ciència).

En Ludwig Wittgenstein

En Wittgenstein és honrat: a les seves publicacions no debat sobre moral o metafísica, ni tampoc confessa la seva ideologia. No fa pública la seva ideologia, però sí pren decisions morals (S’ha d’entendre el terme “moral” amb la seva accepció més ample) dins situacions familiars i socials. Si pren decisions morals, això vol dir que raona sobre temes morals o metafísics. Vull subratllar que el nostre home no renuncia a l’ús de la raó per mirar de sortir dels dubtes morals o metafísics que l’assalten (per altra part, cosa comuna entre els mortals).

Es veu que aquell enginyer alemany va impressionar vivament En Bertrand Russell; li plantejava qüestions sobre els Principia mathematica com ningú altre – he de suposar -. El gran filòsof anglès es trobava davant un jove que demostrava un coneixement profund sobre el llenguatge de la lògica i de la matemàtica. Semblava un prodigi, una cosa increïble. En Russell degué pensar que aquell home disposava d’una capacitat intel·lectual tan extraordinària que podria resoldre problemes als que ell mateix no havia trobat solució. Prova de l’admiració d’En Russell no és només que donés un suport decidit a la publicació del Tractatus; allò més sorprenent és que proclami que el llibret és un esdeveniment històric (Aconsella als filòsofs que s’afanyin a llegir el llibre!). En Ludwig Wittgenstein és el representant més influent de la filosofia analítica o positivisme lògic. En Wittgenstein tanca el cercle positivista: la filosofia queda reduïda a una anàlisi lògica del llenguatge; la filosofia ha de fer veure que els homes – els filòsofs – es confonen al tractar de temes de metafísica i de moral perquè fan ús incorrecte del llenguatge. Amb la publicació del Tractatus logico-philosophicus, 1921, anunciava la solució definitiva dels problemes filosòfics, que la filosofia ha de pretendre la solució lògica de les idees.

En Wittgenstein diu veritat; amb la seva obra, la filosofia analítica fa el cim. Les tesis principals semblen inqüestionables. Les seves anàlisis sobre el funcionament del llenguatge a Investigacions filosòfiques s’haurà de considerar com una de les obres més notables dins el camp de la lògica, el llenguatge i el llenguatge científic.
Llavors, si els principals enunciats de Wittgenstein són incontrovertibles, tots haurem d’ésser devots de l’anomenada Filosofia analítica? No, en absolut. El triomf de Wittgenstein no és el final de l’activitat intel·lectual sobre la moral i la metafísica (La guerra ideològica mai té treva) , sinó el final de la Filosofia analítica, en el sentit d’obra acabada, definitiva. És aquesta filosofia la que ja no tindria res de nou a dir. Aparentment semblaria que jo entro en una contradicció, a saber: per una part, dono per bons els enunciats de Wittgenstein, i, per l’altra, pretenc presentar com a veritables enunciats que contradiuen els d’En Wittgenstein. Haurem d’analitzar les paradoxes.
Necessàriament hem de suposar – jo pens – que és En Wittgenstein mateix el qui al llarg de tota la seva vida medita i fa raonaments sobre temes morals i de metafísica, i és ell el qui arriba a unes conclusions sobre aquests temes; és ell mateix el qui, tot i veient que no podia aplicar la seva filosofia proclamada, feta pública, de totes maneres prenia decisions derivades d’un “pensar filosòfic no analític”, és a dir, del que seria la seva “filosofia privada no feta pública”. En Wittgenstein es mou contínuament assetjat per fets del seu entorn i del Món que el porten a situacions crítiques i extremes que l’obliguen a prendre grans decisions que canvien la seva vida una i altra vegada. La vida d’En Wittgenstein és una novel·la de passions i d’intriga i de contínues turbulències. Ja de bon començament, la singularitat de la seva família també oferia amb escreix material per una saga novel·lística: jueus convertits al protestantisme a una Viena catòlica a l’època de l’Imperi austro-hongarès. Una cadena de singularitats: el pare, la mare, els germans…El pare, que va crear la gran indústria de l’acer, i esdevingué un dels homes més rics d’Àustria; el pare, que era un amant de les arts i de les ciències, i un mecenes. Un hom es fa creus i ho ha de llegir dues vegades quan se’n assabenta que entre els comensals invitats als àpats dels Wittgenstein hi figura En Sigmund Freud! Una altra extravagància familiar: els fills foren educats a casa amb pedagogs privats; En Ludwig no va anar a escola fins després d’haver complert els tretze anys. I un pare molt exigent. I una altra extravagància: per motiu de complaure l’àvia materna que era catòlica, En Ludwig fou batejat com a catòlic, i durant anys acomplí el ritual catòlic. Tots els germans eren intel·lectualment dotats, però En Ludwig era el prodigi; no hi havia matèria o qüestió que no dominés en molt poc temps. Intel·ligència de geni i passió pel coneixement. I passió per les arts. Al igual que el seu pare, passió per les arts, per la música, sobretot. Vol posar la seva intel·ligència al servei de la societat, d’una manera útil, concreta i positiva; per això es matricula a la facultat d’enginyeria de la Universitat de Berlin. I la mort planava sobre els Wittgenstein. Al 1902, mor el seu germà Hans, suïcidat; al 1904, el seu germà Rudolf, també suïcidat; al 1918 mor en accident en unes proves de vol el seu millor amic, En David Pinsent; i el seu germà Kurt es suïcida al front de la guerra; al 1949, mor de càncer la seva germana Hermine.

En Ludwig Wittgenstein també destaca pels seus esforçats actes morals. He de pensar que En Wittgenstein reflexionava i raonava sobre les qüestions morals que afectaven la seva singular conducta moral. I és que la vida d’En Ludwig està travessada pel canvi i el trasbals. Com una pel·lícula ràpida: De Berlín passa a Cambridge; al esclatar la guerra, al 1914, fa una donació anònima de 100.000 corones com a fons d’ajut als artistes necessitats, i es presenta voluntari a l’exèrcit austríac com a soldat ras; mentre és al front de guerra, continua treballant en el Tractatus. Al 1919, fa donació de la seva herència als seus germans; Al 1922, sembla que supera una tremenda crisi existencial i decideix fer de mestre d’escola; es treu el títol i fa de mestre; canvia d’escola de continu; sembla que té problemes amb els pares dels alumnes. Al 1926, a mitjan curs, té una altra crisi; deixa l’ensenyament i fa de jardiner a un convent de frares; tot seguit, aquest mateix any, amb un arquitecte amic seu comença a construir una casa per la seva germana; al 1927, entre en contacte amb el Cercle de Viena; al 1928, torna a treballar en temes de filosofia; al 29 torna a Cambridge.

En Wittgenstein i els filòsofs del positivisme lògic cauen en la mateixa contradicció: per una banda indiquen la filosofia no es pot ocupar de la moral ni de la metafísica, però, alhora, es veuen obligats a prendre decisions personals sobre qüestions de moral o metafísica i que, per tant, afectaran els cursos de les seves vides. Al final del Tractatus, diu expressament quina és, segons ell, la funció de la filosofia: El mètode correcte de la filosofia seria pròpiament el de no dir res més que allò que es pot dir, o sigui, proposicions de la ciència natural – quelcom , per tant, que no té res a veure amb la filosofia -, i després, quan algú altre volgués dir quelcom metafísic, demostrar-li sempre que en les seves proposicions no havia donat cap significat a certs signes. Si donen per bona la definició expressada per Wittgenstein, llavors s’ha d’entendre que els homes i els filòsofs no han fet sinó una mala utilització del llenguatge, i que ara continuen fent aquesta mala pràctica.
Si En Wittgenstein es limités a afirmar que les proposicions de metafísica i d’ètica no són possibles com a ciència, llavors la seva afirmació coincideix amb les conclusions a que va arribar En Hume, dos-cents anys abans. Deixant de banda la utilització de la lògica formal última com a instrument per a l’aclariment del mètode de la ciència, el positivisme lògic no tindria res a dir sobre els temes que tradicionalment eren tractats pels filòsofs. O sigui, la filosofia no aporta res a la veritat; és un pur exercici o una mística.
Veig que hi ha un punt essencial on En Wittgenstein divergeix del positivisme lògic: En Wittgenstein proposa que la vida autèntica comença allà on acaba el positivisme. Com si fos un líder d’una secta mística (Bé, si de cas, la secta seria molt elitista i guardiana del secret), , amb llenguatge enigmàtic, proclama que No són pas els problemes de la ciència natural els que s’han de solucionar (Tractatus, 6.4312). Insisteix per deixar constància de la seva proposta mística, i diu Tenim la sensació que fins i tot que quan totes les possibles preguntes científiques s’han contestat, encara no s’han tocat gens els nostres problemes vitals. Ben cert, aleshores no queda, justament, cap més pregunta; i precisament això és la resposta (Tractatus, 652). No amaga gens la seva proposta de seguir el camí de la mística; i així diu No deu ésser aquest el motiu pel qual homes als quals se’ls aclarí el sentit de la vida després de llargs dubtes, no pogueren dir en què consistia aquest sentit? (Tractatus, 6.521)
Puc coincidir en la crítica positivista a les filosofies idealistes i en l’afirmació de que la metafísica ni l’ètica no són possibles com a ciències; però la meva pregunta és: si aquesta afirmació ja fou establerta per Hume i els filòsofs empiristes, a què treu cap l’elaboració unes colossals investigacions lògiques per insistir sobre la mateixa qüestió?
En Hume, una vegada que havia demostrat que la metafísica no era possible, donava una passa més i posava els arguments per mostrar la inconsistència dels miracles. La crítica de Hume als fonaments de la creença en els miracles, contenia realment una crítica soterrada a la creença en Déu i a la religió. De fet, les diverses línies filosòfiques de la Il·lustració – deisme, agnosticisme, escepticisme, ateisme – totes coincidiren en fer una crítica a les religions positives i combateren contra l’Església catòlica. No és aquest el cas dels neopositivistes; d’una manera molt discreta, més aviat manifesten un tarannà conservador molt profund. En Wittgenstein també declara que s’ha de ser respectuós amb les creences religioses, però no fa crítica a les religions ni a les malvestats que es cometen en nom de Déu.
En Wittgenstein deixa anar algunes expressions que coincideixen amb la seva actitud mística davant la vida. Pels seus actes, és com si volgués dir que ell no és pròpiament d’aquest món, sinó d’un món místic, personal, reservat, que mai serà explicitat o teoritzat. Únicament podem entreveure aquest món per alguns aspectes de la seva conducta que sembla que porten la marca de la mística. Al Tractatus es troben algunes expressions en aquest sentit místic i enigmàtic. Al final del llibre es troben expressions com aquesta Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió que les lleis anomenades de la naturalesa …Així s’aturen en les lleis de la naturalesa com si fossin quelcom intocable, com els antics s’aturaven en Déu i el destí. I tots dos, certament, tenen raó i no en tenen. Els antics són, tan mateix, més clars per tal com reconeixen un final clar, mentre que en el sistema nou sembla com si tot quedés explicat (Tractatus, 6.371 i 6.372) Hem d’entendre, jo suposo, que l’autor pensa que la ciència no resol l’enigma de l’home ni d’allò que és místic; i que no rebutja la idea de la mística, sinó tot al contrari: que allò místic és el més superior i elevat. Així dirà que El sentit del món ha de trobar-se fora d’ell…Si hi ha un valor que sigui valuós…ha de trobar-se fora del món…Per això tampoc no hi pot haver proposicions d’ètica…l’ètica no es pot expressar. L’ètica és transcendental. Ètica i estètica son u (Tractatus, 6.41, 6.42, 6.421). Sembla que en algun moment està temptat de fer referència a Déu o a qualque cosa metafísica indefinible; així, en el paràgraf 6.522 es pot llegir: L’inexpressable, tanmateix, existeix. Es mostra, és allò místic. Al meu parer, el paràgraf més compromès és el 6.4312, on afirma que La immortalitat temporal de l’ànima de l’home…no està garantida…¿Aquesta vida eterna no serà potser igual d’enigmàtica que l’actual? La solució de l’enigma de la vida en l’espai i el temps es troba fora de l’espai i del temps. Em sembla indubtable que En Wittgenstein va estar molt interessat sobre temes de metafísica i de les creences religioses. És una llàstima que no deixés escrits sobre els seus estudis i les seves reflexions sobre aquesta temàtica (Durant anys, els anys trenta, sempre portava amb ell L’evangeli de Tolstoi, llibre que tracta del camí de la santedat laica). Al meu parer, en el 6.432, s’ha d’entendre que dóna per suposat l’existència de Déu, quan diu A allò més elevat li és plenament indiferent com sigui el món. Déu no es revela en el món. Segur que En Wittgenstein degué estudiar amb passió la religió jueva – ells eren d’una família de jueus conversos – i també el cristianisme, així com el discurs il·lustrat sobre les religions. I també degué conèixer el llibre Perquè no sóc cristià del seu amic i protector Bertrand Russell. Segur que també coneixia l’obra de Freud. Segur que coneixia l’antisemitisme – tan potent dins el món germànic – i que el degué patir alguna vegada. He de suposar que parlava sobre aquests temes amb els seus familiars i amics. Sigui com sigui, no va deixar res escrit sobre aquestes qüestions (Bé, després m’he assabentat de l’existència dels Diaris secrets).
Tot i el silenci sobre el seu món personal, sobre allò que ell considerava místic, el que no pogué amagar fou la seva conducta, la seva activitat com a persona social, les seves passions i sentiments. I la primera cosa que mostra l’excentricitat vital del nostre personatge és l’endimoniat ritme que manté al llarg de tota la seva vida. A diferència d’altres personatges de vida frenètica, com podria ser En Napoleó o En Francesc Macià, En Wittgenstein és singular pel continu trencament del ritme vital i el continu canvi d’objectiu vital. Vull dir, es pot constatar que la seva dedicació als projectes vitals més estimats sempre té una durada ridículament curta. Un dia vol ser enginyer, l’altre músic, tot seguit filòsof, després deixa la filosofia, i fa d’arquitecte, després fa de mestre i ho deixa per fer de jardiner, de tant en tant, sovint, deixa la feina i es retira del món a Irlanda, a Noruega, amb un amic; no sé si eren amors platònics o dels altres, però les dones són absents de la seva vida. Sembla com si no pogués resistir més de sis mesos el estar ocupat en una activitat concreta. Tampoc resta aturat a un lloc; canvi de lloc continuat; i viatges, nombrosos viatges. Viu la vida a batzegades. La seva vida va ésser una batzegada contínua. No sé si això li devia agradar, perquè a l’hora de la mort, enigmàticament, diuen que va dir Els digueu que la meva vida ha estat meravellosa.
Darrerament, s’ha fet de domini públic la vida secreta i escabrosa d’En Wittgenstein, amb la publicació dels seus Diaris secrets. Estava turmentat pel descontrol dels seus impulsos sexuals. Ara sabem dels seus ingenus esforços per evitar la masturbació. Espantat per la seva homosexualitat, feia vots de castedat, però queia en arravataments de promiscuïtat incontrolables i extravagants. Sóc un fogonet consumit, ple d’escòries i brutor, deixà escrit com a confessió de la de la seva erotomania.

La proposta del positivisme lògic va a favor dels interessos ideològics del conservadorisme. Mentre la lluita de classes continua present, i els homes es lliuren a una guerra ideològica sense treva, ells, els positivistes, ens proposen la neutralitat. I la línia més reaccionària – la representada per N’Auguste Comte – proposa que es deixin en mans dels científics socials tots els conflictes socials, així com la resolució qüestió obrera.
La proposta última d’En Wittgenstein no té sentit, és absurda. No té sentit proposar una anada – no se sap ben bé quina ni com – a una mística indefinida. O sigui, proposa el silenci i el no-res com a meta definitiva dels humans.
La negació de les tesis dels positivistes s’ha de fer per mitjà d’una praxi de combat ideològic, de participació plena en la guerra ideològica contra les forces reaccionàries, contra l’explotació dels obrers, contra la injustícia, contra tot tipus d’opressió social, per l’alliberament dels pobles oprimits. Tan és si els positivistes diuen que aquesta activitat no és fer filosofia. Certament, no és fer la seva filosofia, que consisteix en l’estudi de les aplicacions del llenguatge. De bon principi afirmo que la filosofia no és una ciència i que la moral i la metafísica no poden ser ciències, però l’emotivisme moral no és una pura emoció, sinó que els homes en tot temps fan arguments en suport dels seus sentiments morals. Allò que on diu moral, a la pràctica, abraça la major part de les activitats humanes en l’ordre social.
La pretensió de transferir les qüestions morals als programes d’estudi d’uns suposats científics socials és, en realitat, una proposta reaccionària. És un intent de presentar com a científic un sistema basat en l’esclavatge. Aquests científics positivistes s’esforcen en crear paradisos socials a la manera de La República d’En Plató però en versió científica ultramoderna.

Cal tenir present la tesi primordial: Els homes – i els filòsofs i els científics – pensen i tenen idees per causa de les emocions. En Descartes no només és un falsari, sinó una falsa figura. Al moment d’escriure El discurs del mètode, En Descartes volia fer creure que iniciava una investigació a partir d’una neutralitat sentimental, de la més absoluta objectivitat, a la manera dels geòmetres. Però mentia; ell es movia per uns sentiments que no declarava; ocultava les seves intencions. Però nosaltres sabem que d’un home sense passions no en pot sortir res, i que els eunucs no senten cap interès per la geometria, ni per cap altra ciència.

Allò primordial són els sentiments que es congrien al si de les amples masses dels humans, sentiments que, majorment, van acompanyats de justificacions racionals, de pensaments.

Són els sentiments i els pensaments de les amples masses allò que mou la història.

Els Estats moderns actuals porten la marca del seu origen, la marca dels fundadors de l’Estat. Així, hi ha els Estats d’origen luterà-calvinista, com Gran Bretanya, Holanda, Suècia, Noruega; i Estats d’origen més decididament calvinista com és el cas dels Estats Units o de Suïssa.
Haurem de veure que l’Estat espanyol és una imitació mediocre i confusa del model d’Estat francès.
La República francesa fracassà, però el Consolat i l’Imperi bé s’afanyaren a bastir un sòlid Estat francès, de les estructures del qual en deriva l’Estat francès actual. Certament, l’Estat napoleònic consolidava la modernitat republicana: anul·lava els privilegis l’aristocràcia i reduïa a mínims els poders de l’Església catòlica francesa. Es mostrava com un nou instrument de domini d’una major eficàcia. L’aristocràcia francesa havia sigut derrotada i ja disposava del poder polític, però el Poder de l’Estat no havia minvat, sinó augmentat. Els nous administradors de l’Estat són igualment de nació francesa. S’intensificà l’opressió dels pobles no francesos. El denominat Terror, al 93, fou l’inici del genocidi contra els pobles no francesos com deia un típic informe del 94 el feudalisme i la superstició parlen bretó, l’emigració i l’odi a la república parlen alemany, la contrarevolució parla italià, i el fanatisme parla basc. Al 1794, el francès fou declarat llengua obligatòria a tots els actes públics; totes les demés llengües queden prohibides en el seu ús en públic i són oficialment denominades patois, insult que es manté fins avui. La República francesa ha mantingut vigents fins avui els sistemes de violència bàrbara contra els pobles no francesos; manté plenament activa aquesta violència embolcallada amb un discurs grandiloqüent de llibertat, igualtat i fraternitat.
Els Estats de signe luterà-calvinista foren construïts des de les basses; fou el pensament i l’acció de les classes populars i treballadores les que conformaren el seu Estat democràtic. No així l’Estat francès, ni l’Espanyol. On diu Revolució burgesa, però els burgesos de nació no francesa foren declarats traïdors i contrarevolucionaris. Les minories il·lustrades i polititzades de nació francesa monopolitzaren el domini de l’Estat – els nacionals no francesos en quedaven exclosos -; a partir d’aquí establiren nous instruments d’opressió i explotació de les classes treballadores. En destaquen la centralització del Poder, la creació del servei militar obligatori, el sistema judicial no democràtic i l’ensenyament públic obligatori i l’ensenyament estatal.
L’ensenyament esdevingué instrument d’endoctrinament i de francesització de les amples capes populars.
M’interessa assenyalar que l’ensenyament a l’Estat francès és el principal instrument d’integració dels individus procedents de les classes treballadores; se suposa que els fills dels treballadors poden accedir al més alts nivells socials. És la denominada promoció social per l’estudi, però, de fet, funciona com un filtre que introdueix divisions al si de la classe obrera.
L’Estat espanyol és una imitació del francès, deia. A l’època de la monarquia absoluta, l’aristocràcia castellana tenia el monopoli del Poder de l’Estat. A l’època moderna, els llocs de feina que abans eren reservats a la petita noblesa castellana – administració de l’Estat, exèrcit i beneficis eclesiàstics – presenten la marca d’origen. Els descendents de la petita noblesa castellana constitueixen el gruix del funcionariat de l’Estat actual. Com es sabut, l’Estat espanyol és un instrument de domini de la nació castellana sobre les nacions no castellanes i un instrument d’espanyolització. No entraré a fer aquí una anàlisi crítica de la teoria marxista de l’Estat; no és el tema d’aquest escrit. Però sí diré que l’Estat espanyol dels anys 1930 no funcionava a la manera que explicaven – i expliquen ara – els marxistes. Aquell Estat dels anys 30 i l’Estat de l’època franquista no era l’instrument de domini de la burgesia espanyola sinó instrument de domini de l’oligarquia castellano-andalusa. Allò que s’entén per classe burgesa només n’hi havia a Catalunya-Principat i al País Basc. L’oligarquia castellano-andalusa guanyà la guerra del 36; i no és el cas que hagi sigut desposseïda. Entre altres coses, allò que ha fet és mirar de passar desapercebuda; mantenir tot el seu poder sense que es noti. Com sempre, ells posseeixen la major part de les terres, i són presents als consells d’administració de les grans empreses, i ocupen llocs personals als alts càrrecs de l’exèrcit i de l’administració de l’Estat. Ho deixem aquí.

Tot aquest preàmbul és per explicar de quina manera coincideix la proposta general d’aquest escrit amb l’esperit de rebel·lió de les classes treballadores.
Inicialment, jo feia un convit a la batalla per a la construcció d’un nou Univers català. Aquest escrit és un manifest que va en aquesta direcció. Però no és tracta de fer una pura activitat intel·lectual i res més. No, la cosa va més enllà. Aquesta denuncia del Poder ideològic, dels falsificadors, dels manipuladors, convergeix amb els interessos de les classes treballadores que lluiten contra l’opressió i l’explotació. Els treballadors catalans pateixen aquesta doble opressió. Però els altres treballadors, els espanyols i els espanyolitzats són igualment oprimits i explotats.
Els dirigents dels règims comunistes – començant per En Lenin – també feren una aposta decidida pel projecte socialista d’ensenyament. L’escola no solament havia de formar ideològicament segons el model socialista; aquells dirigents i els teòrics creien com si fos un dogma que de la bonesa escolar havia de sorgir la bonesa social i econòmica. Tots aquells països comunistes, l’URSS al capdavant, feien unes grans inversions en els pressupostos per a l’educació. Ufanosos, feren ostentació de les victòries socialistes al camp de la ciència i de la tècnica. En efecte, aquells centres universitaris produïen més tècnics i científics que els dels països capitalistes més avançats. Però ben aviat comprovaren, amargament, que el seu somni no es transformava en realitat. Aquells centres escopien enginyers com que fer taps, però d’això no se’n derivava cap desplegament industrial; els enginyers restaven allà, amb el títol a la mà, en espera que l’Estat els donés un lloc de feina. Aquells països comunistes no sabien què fer amb tants de matemàtics i enginyers; de seguida, la situació esdevingué esperpèntica.

Actualment, a l’Estat espanyol – i al francès – es continua rendint culte al dogma del creixement econòmic per l’educació i al de la promoció social per l’educació.

Tesi: El sistema d’ensenyament és una forma d’opressió.
Tesi: El sistema d’ensenyament transmet coneixements i falsedats alhora. Uns coneixements que són de poca utilitat per als que són forçats al seu aprenentatge.
Tesi: El sistema d’ensenyament ni estimula el creixement econòmic ni facilita la promoció. És imprescindible per aconseguir unes titulacions sense les quals no es pot accedir a la funció pública o privada.

Per exercir de metge s’han de tenir coneixements de medicina, però la pregunta és: què se’n segueix dels coneixements de química si no hi ha indústria química? L’ordenació del sistema Universitari continua insistint en programes d’intensificació dels estudis i de la investigació, com si no es conegués l’experiència dels països comunistes.

Allò que continua essent l’objectiu prioritari al segle XXI és l’establiment del la igualtat entre els humans.

Tesi: Les formacions d’esquerra – la social-democràcia inclosa – continuen desesperadament aferrades a un “despotisme il·lustrat” la ideologia del qual no fa sinó confondre i dividir a les classes treballadores, i dificultar el procés per a l’establiment de la igualtat.

Al present, els teòrics entenen allò que es diu fracàs escolar com si fos un problema a resoldre pels tècnics socials. Però el fracàs escolar no és el resultat d’una deficient pedagogia; el fracàs escolar s’ha d’entendre com una resistència a l’opressió i a allò arbitrari per part dels alumnes. El creixement del fracàs escolar és un símptoma del desordre creixent del sistema. Estableixen un sistema escolar i uns programes escolars a la manera d’una competició intel·lectualista que no té cap relació amb la realitat social i econòmica. Però la resistència dels escolars a ésser torturats és de cada vegada més decidida i evident.
El sistema d’ensenyament fa exhibició de les activitats inútils denominades treballs, que són permanents des de l’ensenyança primària fins a la universitària. Les Facultats de filosofia i lletres produeixen autèntiques muntanyes d’aquests treballs que ningú llegirà i que a ningú beneficiarà.

La major part dels treballadors fan unes feines que no tenen relació objectiva amb els plans d’estudi que han seguit.

No cal fer una particular investigació sociològica per fer-ho evident. Per posar un exemple, a Mallorca, les ofertes dels llocs de feina majoritaris – dones de neteja, cambrers, dependents de comerç, paletes – no exigeixen cap tipus de certificat d’estudis, a no ser per llei.

El sistema per accedir als llocs de feina de l’administració de l’Estat – les anomenades oposicions – obliga als aspirants a un sobreesforç inútil de signe intel·lectualista.

En darrer terme, l’objectiu d’aquest escrit no és una recerca de la veritat en el sentit de les escoles de filosofia de signe idealista. És una modesta participació en el combat ideològic, amb l’objectiu de promoure la igualtat; per a contribuir a la lluita contra l’opressió de les classes treballadores.

Tesi: el capitalisme no és pròpiament una ideologia.

Al segle XXI, el fenomen socio-econòmic que trasbalsa el món és, sens dubte, el desplegament de la Xina – i, en menor grau, el de l’Índia -. El creixement de la Xina ha espantat Europa i els Estats Units. El seu índex de creixement econòmic és situa al voltant del 10 % anual. És a punt d’esdevenir la primera potència industrial del món.
El règim comunista xinès ha demostrat una manera diferent d’utilitzar el capitalisme i , alhora, de tenir-lo controlat. Per altre costat, l’Índia va en camí d’esdevenir la segona o tercera gran potència econòmica, amb una estranya barreja de capitalisme i sistema de castes.
Al costat de l’exemple xinès, sembla que hi pot haver una diversitat de maneres d’aconseguir el desplegament econòmic de signe polític i cultural molt divers, com, per exemple, l’Índia, Rússia, el Brasil, l’Iran, Venezuela, Qatar, i també països com Suècia, Suïssa, Finlàndia o Estònia (Països on sembla que les grans empreses s’han d’acomodar a les seves característiques nacionals).

Tesi: D’una manera espontània, les entitats locals tendeixen a l’autonomia i a fer valer les característiques que els són pròpies. A un món sense forces armades, cada ciutat – i cada vall – es declararia sobirana.

Primer fou Ginebra que fent ús del calvinisme va establir una república igualitària. El calvinisme proclamava que tots els cristians eren sacerdots. Després seguiren l’exemple altres àrees de les valls helvètiques fins a constituir-se la República helvètica. Aquells homes volien assegurar la igualtat i desconfiaven dels poders polítics. D’aquí que establiren el famós sistema cantonal (actualment, el componen 22 cantons quasi sobirans). Allò a destacar – i que enllaça amb les tesis inicials d’aquest opuscle – és que primer foren les revolucions democràtiques i, després, el desplegament de les formacions capitalistes. En Max Weber considerà que el capitalisme fou una conseqüència de l’esperit luterà. El capitalisme, en efecte, es desenvolupà a països luterans, però l’activitat econòmica no depenia de les creences religioses, sinó de les llibertats comercials i de les garanties econòmiques dels nous règims luterans. S’ha d’entendre que també tot de no luterans, d’escèptics i d’ateus eren agents igualment actius del capitalisme als àmbits geogràfics luterans. O sigui, que seria cert que es va donar una major activitat econòmica als països on s’havia fet la reforma, i sobretot en aquells que s’havien fet reformes calvinistes; però hem de considerar que allò que impulsava aquells beats a esforçar-se per tal d’aconseguir l’èxit social respon a la psicologia dels humans en general. O sigui que la meva tesi és que el superior desenvolupament econòmic de les àrees reformades és conseqüència dels canvis socials i polítics que comportà la Reforma. Certament, l’Església catòlica feia una condemna expressa als que es deixaven emportar per l’ànim de lucre; però allò que frenava el desplegament econòmic no eren els sermons, sinó el sistema d’opressió social de les monarquies catòliques. Els privilegis de l’aristocràcia i del clergat ofegaven les iniciatives econòmiques dels ciutadans. En casos extrems d’opressió social, s’arribava a l’anorreament dels burgs, com succeí al Regne de Castella al segle XVI. Això que es diu El Siglo de Oro, va significar realment la ruïna i el despoblament de les ciutats castellanes; la ruïna dels burgesos d’aquelles ciutats castellanes no era causada per un suposat esperit catòlic inspirador de la seva activitat econòmica, sinó per la insuportable opressió social de la monarquia.

Considero que les tesis exposades en aquest opuscle van en línia amb la recerca de camins idonis per a la rebel·lió contra l’opressió de la nova oligarquia espanyola, hereva de la tradicional. Podeu veure que els oligarques actuals ha reeditat la santa aliança amb la monarquia i l’Església catòlica. I el Papa de Roma continua apostant fort per un eix reaccionari Roma-Madrid.

S’ha de rebutjar tota mena de compromís ideològic amb el catalanisme conservador. El catalanisme conservador i els “filòsofs catalans oficials del catalanisme”, en conjunt, objectivament, fan una defensa aferrissada dels Universos conservadors.
Igualment s’ha de denunciar les propostes dels catalanistes que coincideixen amb el “despotisme il·lustrat” espanyol o francès. Aquesta gent, en tot moment, pretén aixecar una “càtedra” des d’on aconseguir autoritat per a la seva ideologia..
Per entendre’ns: Cal negar l’autoritat moral de la Universitat.
Cal rebutjar tot el sistema de Poder ideològic de l’Estat espanyol.
No és el cas que les Universitats o les societats culturals siguin autònomes respecte del Poder de l’oligarquia. Per posar un exemple escandalós: La Universitat espanyola ha hagut de callar i acceptar el fet que la reacció ha imposat com a norma de llei l’existència d’un suposat idioma valencià, diferenciat del català.
S’ha d’intentar destruir o anul·lar els dispositius que l’Església catòlica manté a la Universitat (A les Universitats espanyoles – i catalanes – les Facultats de filosofia continuen mantenint el model tomista de l’època franquista. Allà estan intocables la càtedra d’ontologia, la de psicologia (ep, psicologia tomista, psicologia com a “ciència de l’ànima”), la d’ètica, la d’estètica i la d’epistemologia (És En Tomàs al complet: verum, bonum, bellum). Aquesta ordenació de les Facultats de filosofia mostra que “els progressistes” no han aconseguit assaltar les ciutadelles conservadores, mostra que el tomisme manté els seus reductes.
I més, encara; en l’actualitat, hi ha un continu degoteig de creacions d’Universitats catòliques i de Fundacions de difusió d’ideologies neoconservadores.

Si ells, els reaccionaris, dediquen tants d’esforços a mantenir els seus dispositius de lluita ideològica, hem de concloure que ells consideren una greu amenaça per al Poder el posar al descobert la seva immensa trama d’enganys i de falsificacions.
Però també és l’hora de combatre contra un “despotisme il·lustrat” pseudoprogressista que és un instrument d’opressió de les noves oligarquies burocràtiques.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

%d bloggers like this: